2024, any de centenaris: tres naixements i dues morts

JORDI VALLS POZO

Hi ha anys que les efemèrides es multipliquen, després d’un temps de quietud arriba el moviment, el no parar. L’any 1924 va ser precisament això, un any de no parar. Podríem afegir moltes coses que van passar com la primera emissió de ràdio a Barcelona o la inauguració de la primera línia de metro. Barcelona era un terbolí d’accions i reaccions. Sortia de la prosperitat ocasionada per la neutralitat espanyola durant la Primera Guerra Mundial, la Revolució Russa ressonant com una amenaça, com una amenaça de fons als poders fàctics, en bona part s’explica l’èxit de la vaga de la Canadenca 1919 quan es van aconseguir les jornades laborals de vuit hores. I els nervis i animositats creixents entre patronal i reivindicacions obreres del que sorgirà el pistolerisme. El  garbuix de la guerra intestina, que alguns observadors van arribar a comparar, la Barcelona d’aquell moment amb el Chicago d’Al Capone. Com que no se’n sortien, i anaven d’una crisi de govern a una altra, el parlamentarisme existent sota l’arbitri del rei Alfons XIII, va passar a mans dels militars africanistes. En un cop d’estat, beneït per la patronal, arriba la dictadura de Primo de Rivera, auspiciada pel mateix rei, l’any 1923. Malgrat la primera filiació al cop el catalanisme conservador al voltant de Francesc Cambó, el catalanisme de tot signe acaba silenciat pel nou règim. De fet, queda prohibida qualsevol manifestació democràtica en clau catalana. Al cap de poc, s’estén la màxima expressió repressiva anul·lant la Mancomunitat de Catalunya per decret.

Entre les mesures de càstig, la prohibició de la sardana La santa espina. Música d’Enric Morera i lletra d’Àngel Guimerà, un dels prohoms de la cultura catalana, hereu del llegat de la Renaixença, però encabit en el modernisme, Guimerà serà un poeta eminent i un renovador del teatre català. Àngel Guimerà, nascut a Tenerife, però d’origen vendrellenc serà un defensor vehement de la identitat catalana. Impulsat per al Premi Nobel de Literatura, la catalanitat li va ser un llast per convèncer l’acadèmia sueca. L’informe de Harald Härne, president del Comitè del Nobel justifica la caiguda de Guimerà de la cursa per aconseguir el prestigiós guardó amb  divagacions extraliteràries, concretament expressa: no voler ferir l’orgull del sentiment nacional castellà. Malgrat els obstacles i incomprensions, a Catalunya, Guimerà va obtenir una enorme popularitat gràcies a obres com Terra baixa, La filla del mar, Mar i cel, teatre que va traspassar fronteres i en el cas de Terra baixa va ser convertit en cinema, amb un èxit exponencial. Malauradament, Àngel Guimerà morirà el 18 de juliol de 1924. Aquesta és la primera mort d’aquest article.

La segona mort és la del poeta avantguardista Joan Salvat-Papasseit. Fill d’un fogoner mort en accident laboral, de molt jove va haver de posar-se a treballar. L’experiència de les feines dures del port que coneixia i la vida quotidiana de la gent humil de Barcelona coincideix en aquest període de protesta i guerra intestina a Barcelona. És famós el vers: “Vosaltres no sabeu que és guardar fusta al moll”. Salvat-Papasseit es posiciona amb les reivindicacions obreres i amb la manera de viure de les classes modestes. Amb la colla d’escriptors de la Barceloneta, entre els quals hi havia Tomàs Garcés, començaria a escriure poemes i a publicar-los en revistes i premsa. N’acabarà dirigint diverses iniciatives de caràcter literari i polític. Amb Poemes en ondes hertzianes (1919) i L’irradiador del port i les gavines (1921), arriba a la màxima expressió avantguardista, influït per Marinetti i Apollinaire. Salvat-Papasseit representa la modernitat i el cosmopolitisme, respira la ciutat activa i fluctuant que ja era aquella Barcelona. Fins i tot arribaria a ser llibreter a les Galeries Laietanes. La mort de Joan Salvat-Papasseit el 7 d’agost de 1924, va suposar la fi del primer poeta de classe treballadora que destaca a la literatura catalana.

El dia 9 de maig de 1924 s’inaugurava a la Plaça Catalunya, 17, la llibreria Catalònia, projecte d’Antoni López Llausàs, provinent d’una nissaga llibretera de Barcelona, amb l’associació de Manuel Borràs i Josep Maria Cruzet. La llibreria apareix justament en plena dictadura de Primo de Rivera. Una de les poques coses permeses van ser les publicacions en llengua catalana. L’Ateneu Barcelonès era un espai de confluència entre la gent de Cambó i altres sensibilitats, especialment activa va ser la tertúlia de Joaquim Borralleras. Personalitats com J.M. Sagarra, Josep Pla, l’oncle de Salvador Dalí, Francesc Pujols, Carles Soldevila, coincidien amb la idea del projecte de López Llausàs. Crear el primer trust del llibre en català amb la Impremta NAGSA, les publicacions D’Ací, D’Allà, El Mirador, les edicions de la Llibreria Catalònia amb la col·lecció Univers, dirigida per Carles Soldevila, la publicació de la Història de Catalunya per fascicles, d’Antoni Rovira i Virgili, les publicacions de Pompeu Fabra, la Gramàtica catalana, el Diccionari General de la Llengua Catalana… El primer èxit de vendes va ser Per la concòrdia de Francesc Cambó (1930) amb el suport estilístic de Josep Pla. Cambó era el mecenes ocult de la cultura catalana del moment. La llibreria Catalònia canviaria d’ubicació l’any 1931, a la Ronda Sant Pere 3. Després de la Guerra Civil passarà a ser Casa del Libro, fins a l’any 1977, que recuperarà el nom de Catalònia. L’any 2013 la llibreria tancarà. Actualment hi trobareu un Mc Donald’s.

L’escriptor Jordi Sarsanedas va néixer un 3 de setembre de 1924, és un dels activistes literaris més notables de la represa de la Guerra Civil. Amb el llibre Mites (1954) aconseguirà un reconeixement per part de les lletres catalanes. Especialitzat en la literatura francesa, exercirà de professor de literatura i llengua. En el llibre publicat en commemoració del 75 aniversari de la Llibreria Catalònia, Sarsanedas explica una anècdota: “Un record precís. El dia de Sant Jordi de 1936 va representar un graó prou important en la meva creixença. Perquè aquell Dia del Llibre fos especial, significatiu per a mi, el meu pare, en lloc de regalar-me algun volum, com havia fet fins aleshores en les mateixes circumstàncies, va encarregar-me que me’l triés jo mateix, que me’l comprés amb les pessetes que em va donar. Deu? Vint-i-cinc? Vaig anar a peu fins a la Catalònia. Era la primera vegada que arribava sol fins a la Plaça Catalunya. Fins aleshores jo havia respectat una mena de frontera a la plaça Universitat. Em sembla que vaig comprar tres llibres.” Jordi Sarsanedas va morir el 2006. Un dels últims poemes que va escriure és “Pont del Petroli”, poema que es podia llegir a Badalona, just al final del pont, i que ja anunciava d’alguna manera la mort del poeta. El dia que reparin el pont, presidit per Anís del Mono, hi podrem tornar: “Ventura feliç: / allò que no vindrà mai, / però no deixa de poder venir, / de voler venir”. Acaba així el poema i el pont.

Vicent Andrés Estellés neix un 4 de setembre de 1924, a Burjassot a la vora de València. Periodista que va treballar pel diari Las Provincias s’involucrà aviat en la poesia. Estellés trenca les convencions de l’anomenat “bon gust” i desinhibit escriurà de manera irreverent. Hereu d’Ausiàs March, és probablement el poeta valencià més destacat de tots els temps. La poesia d’Estellés destaca per la seva cruesa en la manera d’escriure, la postguerra hi és representada amb  una necessitat d’expressió alliberadora i eròtica, sense pèls a la llengua. Una poesia que experimenta amb el llenguatge, les formes, la sintaxi. El missatge és clar, concís, d’arrel periodística. També coincideix amb una mirada fílmica que l’acosta al darrer neorealisme italià de Federico Fellini o potser més coincident amb el pensament de Pier Paolo Pasolini. La seva poesia traspassa doncs el que és un llenguatge amanerat i artificiosament líric i s’imbueix en la claredat i l’expressió despullada dels sentiments. Vicent Andrés Estellés mor el 27 de març de 1993. L’endemà, un jove que treballava a la llibreria Catalònia li dedica tot un aparador a la Ronda Sant Pere 3.