Aquí a Sant Roc
França fracturada?
BIOGRAFIA DE JAUME PATRIÇ SAYRACH FATJÓ DELS XIPRERS
CAPÍTOL 6
AGUSTINA RICO
Reprenem el relat de Toio Ribas sobre els anys que en Jaume va ser a Vilafranca iniciat en el capítol anterior
La revista Acción Católica s’editava cada setmana a Vilafranca des de 1941. Va ser la primera publicació periòdica de la postguerra en una vila que sempre havia tingut una premsa local molt viva i punyent. Es publicava com a “suplemento de las Hojas Parroquiales”. D’ençà de mitjans dels quaranta, la revista no passava cap mena de censura governativa ni els exemplars eren dipositats en cap oficina reguladora o controladora de la premsa. Eren anys de forta censura prèvia i la llei de premsa de Fraga Iribarne ni se somniava. La revista per tant era un rar bolet lliure en un món informatiu fortament censurat. Però no era cap publicació perillosa per al règim ni l’ordre públic. Era de missa. És a dir, publicava moltes informacions de temes eclesials, discursos del papa, sermons dels bisbes, es seguia el santoral i el temps litúrgic i informava de les activitats de l’Acció Catòlica local. Tot i això, no era una revista pietosa, ni carrinclona, ni apartada de la vida de la vila i el carrer. Donava informacions locals i, segons les èpoques o els vicaris, tenia un contingut més obert i atent als problemes de la societat vilafranquina.
La revista rival era Panadés, editat per la Falange i exhibint les fletxes a la capçalera. I feia un periodisme adoctrinador de la dictadura: textos de Franco, discursos dels jerarques, articles sobre la política internacional seguint la rutina del moment, i recordava totes efemèrides de la Cruzada i el Movimiento.
A mitjans de 1958, arribat en Jaume a Vilafranca, ja li encarreguen la “direcció” de la revista. El primer que va fer fou buscar gent jove per fer un equip de redacció. Va formar un grup de 8 o 9 persones. Entre elles dues noies. Eren joves que tenien entre 17 i 20 anys. Els va ensinistrar a escriure i a interessar-se per temes diversos, ampliar horitzons i l’ús dels diversos estils periodístics. I així van aparèixer crítiques de cinema, comentaris de llibres d’actualitat, reportatges sobre temes o qüestions de la vila, seguiment de la vida de fora de Vilafranca, el món dels discos, de la musica, de l’art, cartes al director, taules rodones, debats, enquestes,… I va connectar aquest grup amb els seus amics de Barcelona. Els de l’Acadèmia de la Llengua Catalana de les Congregacions Marianes dels Jesuïtes i el grup de Virtèlia, que feia la revista Forja. També va interessar la redacció per seguir les revistes El Ciervo i Vida Nueva, que van servir com a referents. I la redacció d’Acción va bullir.
No se d’on li venia a en Jaume la seva dèria periodística. No sé si els anys d’universitat, a Medicina havia participat en alguna publicació, o a les Congregacions, o al seminari on s’editava amb periodicitat poc regular una revista titulada Euge... El cas és que en Jaume va donar un impuls vital i divers, amè i interessant a Acción Católica. La va “vilafranquinitzar” i la tragué per dir-ho així de la sagristia o de la cleda clerical. Una cosa arriscada que va fer, al cap d’un any, fou de treure-li el ‘católica’ de la capçalera. Va ser Acción. En el número extraordinari de la festa major. I no va haver-hi cap protesta ni reacció repressiva. Coratge? Sí, molt coratge. També en Jaume va catalanitzar la publicació. Fins la seva arribada, l’ús del català era escàs. Alguns poemes, reproducció de textos, algun article… però s’usava amb comptagotes. Ell, des del primer article firmat, va fer-ho sempre en català i amb la llengua pròpia del país van anar apareixent articles i més articles.
ÈXIT, PERSECUCIÓ I MORT DE LA REVISTA
Acción va començar a ser sospitosa. A la vila feia forat i en molts nuclis agradava el seu tremp periodístic. La redacció es veia cada setmana. D’en Jaume recordo el mestratge en moltes coses: recomanava llegir llibres i reportatges de les revistes que es rebien, parlava d’autors, de peripècies de la vida… Al 1961 vam celebrar els 20 anys de la revista. Vam desplegar molta energia. I vam preparar dos o tres números extres. Un va tractar sobre la història dels 20 anys d’Acció i com s’elabora un número. Vam trufar els articles amb les caricatures de tots els membres de la redacció i va tenir un èxit espatarrant.
El 22 d’octubre de 1960 Acción publicava a tota plana el llançament d’una enquesta al lectors sobre qui podria ser regidor municipal i s’oferia una targeta perquè els lectors enviessin els noms que proposaven. Les eleccions eren un simulacre i estaven preparades i manegades. Per això l’enquesta va revolucionar. Les respostes van ser serioses i van aparèixer noms de persones que tenien pes a la vila. I els cas va ser que en les “eleccions” oficials, quatre del sis elegits havien sortir a la votació popular d’Acción.
Per a la gent del règim, l’enquesta va encendre tots els llums d’alarma. Al cap d’unes setmanes va començar a haver-hi problemes. Des de la vila, els sector més franquistes van començar a fer pressió a les autoritats de Barcelona: Govern Civil, Jefatura del Movimiento , Información y Turismo, missatges al bisbat, visites al rector… En Sayrach i l’impressor van a ver d’anar a Informacion y Turismo. A partir d’aquell moment, Acción va deixar de ser una revista angelical i passà a ser sospitosa. N’hi havia qui en deia “Acción roja” perquè la capçalera s’imprimia en color magenta. Parlant ara amb els redactors d’aquella època hem coincidit que era el to general de la revista el que molestava als franquistes. “El to d’obertura, de catalanitat, d’idees democràtiques, de temes fronterers… els amoïnava”.
Aquesta va ser la tònica fins el 1961, quan en Jaume va marxar de la vila. Les capes benpensants i anquilosades, els missaires repatanis i ancorats al 39 eren els qui volien parar aquell aire fresc d’obertura. Acción va morir d’asfíxia el 1964.
EL MUSEU, TRIBUNA I UN ADÉU SOBTAT
En Jaume va ser un decidit opositor a mantenir oberts els centres d’Acció Catòlica com si fossin una entitat, un casino social més de la vila. Ja havia escrit arran de la JOC que aquesta organització no era ni un club recreatiu ni un esplai. Va obrir els grups tancats de xicots i noies i els estimulà perquè busquessin activitats fora. Al cap d’un any de ser a Vilafranca, apareix rejovenida la Secció d’Activitats Culturals del Museu, on va ser adreçats els joves. Per l’impuls d’en Jaume sorgeixen diverses activitats com el concurs de Christmas, xerrades, conferències i, especialment, Tribuna. L’origen de Tribuna és a Barcelona on els nois i noies de l’Acadèmia de Llengua Catalana feien una revista parlada. Els germans Sayrach hi participaven i en Jaume va adreçar a ells un grup de xicots de la vila, uns quants dels quals eren redactors d’Acción. I vam arromangar-se i van fer Tribuna a Vilafranca.“Si els de l’Acadèmia tractaven quatre o cinc temes, nosaltres vam ampliar-ho hi arribàvem a tenir 12 o 13 seccions”, recordava arran de la mort d’en Jaume un dels impulsors de Tribuna.
El 30 de setembre de 1961 en Jaume marxava de Vilafranca. Era destinat al Poblenou. Ell estava content d’anar a una barriada obrera. En un reportatge que va publicar a Acción sobre El Pozo del Tio Raimundo, barriada suburbana de Madrid, es pot copsar el seu batec humà i espiritual per l’opció obrera o pel suburbi, com es deia llavors. I aporta la seva experiència de jove de les congregacions: “Jo havia anat a fer catecisme, a una barriada de Barcelona. L’odi amb que vaig veure em rebia més d’un pare em va fer reflexionar en el poc encarnats en la seva vida estàvem els «señoritos». Jesucrist no ens va predicar de lluny. Es va fer home i va viure entre els homes”.
No hi ha en aquest reportatge una llavor del que en Jaume va viure al Fondo de Santa Coloma? I explicava la síntesi del que havia estat la seva feina: “Principalment donar obertura als militants d’Acció Catòlica i que arribessin a la seva maduresa cristiana. Que l’església arribés als treballadors i que ells caminessin a la plenitud dins de l’Església”. La marxa d’en Jaume afectava a la redacció d’Acción. Preguntat sobre quin “testament” els deixa, fa: Tot el que he intentat fer està en els militants. El meu millor testament foren els militants. D’altra part no m’ha semblat mai fer res més que ajudar l’obra de Déu. I Déu no marxa mai”.
Un final molt sayraquià.
AMB CARNET DE PERIODISTA
Al final de la dècada dels 80, vaig participar en la decisió d’admetre el seu ingrés al Col·legi de Periodistes de Catalunya (CPC) i per tant que pogués tenir el carnet de Periodista col·legiat, que és una gran fita per totes les persones que treballen d’informadors. El CPC va crear-se el 1985 per llei del Parlament de Catalunya i en ella s’establia que podien ingressar-hi els periodistes que tenien l’antic carnet de l’Associació de la Premsa i també aquelles persones que feien de periodistes i eren llicenciats universitaris o podien demostrar que feia anys que exercien de periodistes. A aquest tercer supòsit li dèiem ’la tercera via’. Per aquesta via, o per la segona –era llicenciat en teologia— en Jaume va poder entrar Col·legi de Periodistes. Recordo que quan vam portar el seu expedient a Junta, que era qui aprovava els ingressos, vaig poder parlar bé de la seva gran activitat periodística no tant sols escrivint sinó creant revistes.
COMIATS
En marxar de Vilafranca, en Jaume va mantenir un capteniment d’un ascetisme de ferro. Va aplicar-se la màxima de no mirar enrere quan es té posada la ma a l’arada… Però amb força persones va mantenir una llarga amistat i amb un grup obert als darrers anys feien una o dues trobades anuals. Amb els que havien estat a les diverses redaccions d’Acción també va fer-se un dinar al cap dels anys. En Jaume ja vivia com el coneixem dels seus anys post parròquia i en un breu parlament, va deixar caure intencionadament: “soc el de sempre”.
Poc abans de caure ja en les limitacions de la darrera malaltia, en Jaume va fer una visita a la vila i es reuní amb un grup força gran de persones que eren joves quan ell era a la vila -JOC i JIC i nois i noies del Museu, d’Acción i de Tribuna- Es trobaren a l’espectacular sala de la casa del Castellers de Vilafranca.
El meu personal comiat d’en Jaume fou deixar-li una capsa de catànies –bombons vilafranquins— a la residència uns dies abans de cap d’any. Ja no vaig poder-lo veure. No sé si li agradaven ni si les va poder tastar.
NOTES
- La caricatura d’en Jaume és de 1961. Li van fer amb motiu de celebrar-se els 20 anys de la revista Acción.
- Qui vulgui llegir o descarregar-se exemplars d’Acción pot fer-ho en aquest web de la Generalitat. És molt fàcil de consultar i s’hi poden trobar tots els articles escrits per en Jaume.