Universitat, ‘mili’, activisme i dubtes

BIOGRAFIA DE JAUME PATRIÇ SAYRACH FATJÓ DELS XIPRERS

CAPÍTOL 3

AGUSTINA RICO
Des de la sortida de l’escola fins l’ordenació com a capellà, en Jaume va viure una etapa fonamental de formació i de vivències, de consolidació de la personalitat i d’opció vital. L’any 1947 es pot dir que s’inicia la seva vida adulta: la universitat, el servei militar, l’eixamplament del cercle d’amistats i la irrupció de diverses noies en aquest cercle són elements que semblen portar el seu futur en una direcció.

Aprovat l’exigent examen d’estat que donava accés a la universitat, es converteix en un estudiant de medicina a qui agradava la cirurgia. També és admès a les milícies universitàries. Però la llavor de la vocació religiosa, sembrada en els anys d’escola, anirà fent el seu curs i serà més forta que no pas l’arrelada tradició familiar de ser metge.

ABELARD I JAUME, VIDES PARAL·LELES

En Jaume va iniciar els estudis de medicina a l’Hospital Clínic el curs 1947-1948. El seu germà Abelard va triar la mateixa carrera. L’Abelard, malalt de tuberculosi, havia ingressat adolescent al sanatori de Puigdolena. La tuberculosi era una malaltia molt estesa i els centres antituberculosos s’erigien en espais elevats, lluny dels nuclis urbans, on hi hagués les condicions adequades per a la cura o la millora dels malalts. A Santa Coloma, l’actual Hospital de l’Esperit Sant va néixer com un d’aquests sanatoris. El de Puigdolena, a Sant Quirze de Safaja (Moianès), era un dels més destacats. El poeta lleidatà Màrius Torres, metge i greument malalt de tuberculosi, hi va viure set anys i hi va morir. A Puigdolena va escriure els seus poemes més intensos i bells.

“Del llim d’aquesta terra amarada de plors / el meu anhel es desarrela. / Morir deu ésser bell, com lliscar sense esforç/ en una nau sense timó, ni rems, ni vela, / ni llast de records!” (del poema “Dolç àngel de la mort”)

L’Abelard havia estat intervingut quirúrgicament en diverses ocasions. L’admiració pel doctor Gerard Manresa, el cirurgià que l’havia operat, i pel doctor Flèming, descobridor de la penicil·lina (el remei per a la tuberculosi), l’inclinaven cap a la fisiologia. El propi doctor Flèming l’animà a dedicar-s’hi en una carta de resposta a una altra que li havia escrit l’Abelard, molt aficionat als idiomes, com a malalt agraït pel seu descobriment.

L’Hospital Clínic de Barcelona va ser el primer hospital d’Espanya que relacionava l’assistència amb la docència. Era la continuïtat de l’antiga Facultat de Medicina de l’Hospital de la Santa Creu. Als inicis havia estat destinat a les classes populars, els metges no cobraven i les infermeres eren monges. Durant la guerra va ser l’únic hospital amb urgències en actiu, coordinades pel doctor Moisès Broggi. Hi acudiren massivament els ferits pels bombardejos que patí la ciutat. S’hi van organitzar de forma pionera les urgències mòbils i les unitats de transfusió, també mòbils, per traslladar ferits greus i per portar assistència mèdica al front. La victòria de Franco significà exili i repressió per als sanitaris d’idees republicanes i una dràstica purga en càrrecs i en llocs de treball. Els germans badalonins Joaquim i Antoni Trias i Pujol, brillants cirurgians i professors, van ser dues de les eminències científiques que formaren part de l’èxode d’intel·lectuals cap a Europa i Amèrica que seguí a la derrota republicana. Germans Trias i Pujol és el nom oficial de l‘hospital conegut popularment com Can Ruti.

COSSOS I ÀNIMES

Els anys en què en Jaume i l’Abelard estudiaven medicina, era molt famosa una novel.la que havia estat publicada l’any 1943 i premiada per l’Acadèmia Francesa, Corps et ames (Cuerpos y almas ). El seu autor, Maxence Van der Meersch (1907- 1951), era un escriptor de fortes conviccions religioses. El corrent de la novel.la catòlica era molt prestigiós aquells anys, especialment a França. Van der Meersch, tot i ser criticat pel seu to de “sermó” i per ser molt rígid – fins i tot per la moral de l’època- en certs aspectes com el sexual, va ser un autor molt llegit fins als anys 70. Figures de la nostra literatura com Francesc Candel i Joan Marsé l’esmentaven entre els seus autors més seguits.

Quan encara feia el batxillerat, en Jaume va llegir dues novel·les sobre metges que el van impressionar molt: Graziella, d’Alphonse Lamartine, que tracta de la medicina com una mena de sacerdoci en l’entrega als necessitats, i l’esmentada Cuerpos y almas, obra de denúncia social ambientada en un hospital universitari. La primera li va encantar i la segona el va impactar. Diu en una glosa del Capvespre que porta el títol de Cuerpos y almas: “Una lectura escruixidora, amb la descripció de les malalties de l’època i els seus protagonistes, els metges, amb les teràpies que s’aplicaven, algunes molt noves i, d’entre elles, algunes molt salvatges, com el tractament de la demència aguda amb mètodes tan agressius com les descàrregues elèctriques.”

Una frase condensa la idea central de l’obra: “Le microbe n’est rien, le terrain est tout” (El microbi o el germen no és res, el terreny o el medi ho és tot). La frase es pot aplicar no solament a la medicina o a la salut física, sinó a la salut global, mental i espiritual. I en la línia d’aquesta dicotomia entre matèria i esperit, cos i ànima, en Jaume va tenir una trobada al propi recinte del Clínic. La recorda al vídeo Un dia amb en Jaume : “Un dia, al patí de l’hospital em vaig trobar el canonge Urpí, que ens feia classe de deontologia mèdica. Jo sortia de classe, segurament d’alguna pràctica. Em va dir (i fa una veu impostada, un pèl teatral, imitant-lo) : “Ah, Sayrach, amb la bata blanca per salvar els homes… No estaries millor amb la sotana negra per salvar les ànimes? ” Era la dicotomia d’aquell temps: el cos i l’ànima, la matèria i l’esperit. La idea era elevar-se per sobre del que era terrenal i pecaminós. Jo era un noi idealista…” En més d’una ocasió, parlant dels fills i dels alumnes – jo m’he dedicat a l’ensenyament mitjà- li havia dit que si haguessin viscut els seus pares, o almenys un dels dos, segur que hauria acabat la carrera, encara que després no l’hagués exercit. Al vídeo, ell continua la reflexió: “Ara no ho veuria igual. Hauria acabat la carrera tant si haguessin viscut els meus pares com si no.”

AMICS DE LA FACULTAT

A l’Hospital Clínic, en Jaume fa amics per estudiar i repassar apunts, i n’acompanya alguns a veure les noies del col·legi de Loreto. Confessa que era un mal estudiant. Tot i que la carrera el motivava, se sentia encaboriat amb els dubtes sobre el seu futur. No acabarà els estudis però amb alguns companys mantindrà l’afecte i el contacte tota la vida. El doctor Santiago Tintoré recorda com es van fer amics: “Ja la nostra amistat des dels inicis presagiava l’alt nivell en què les nostres ànimes es trobarien. La primera sortida que vam fer va ser una excursió al santuari de Bellmunt, un dia tremendament plujós, però que a mi m’encomanà l’amor a la muntanya.” En Jaume casarà el seu amic, batejarà els seus fills i dedicarà un sentit escrit a la tràgica mort d’un d’aquests , “La mort com un sagrament”, com el mateix Santiago va recordar en la celebració dels 90 anys d’en Jaume. Més endavant, en assabentar-se de la mort del seu amic, en Jaume fa un sentit record de Santiago Tintoré al seu dietari Capvespre: “ El Santi tenia la mateixa edat que jo. I va assistir a la festa que la gent del Fondo em van fer en complir els 90 anys. Li va agradar molt el lema que van posar a l’acte, “Fer camí”, i va dedicar-me unes boniques paraules remarcant que els dos havíem cercat el mateix objectiu: servir la gent, fer bé als altres; ell, atenent els cossos i jo les ànimes. Era un dir. Ell, com a metge humaníssim i savi va atendre la salut de les persones, que condiciona enormement la salut de les ànimes!”

Entre aquests amics de la facultat, n’hi ha dos amb els quals en Jaume compartirà uns ideals que llavors tot just s’insinuaven: el catalanisme i la justícia social. Per aquells girs de guió que fa la vida, se separaran i passades dècades es retrobaran en uns moments que van marcar la història moderna del país. Aquests dos companys van acabar la carrera però no serien coneguts com a metges sinó com a polítics. Són Antoni Gutiérrez i Jordi Pujol. Antoni Gutiérrez Díaz , “el Guti”, pediatre, Secretari General del Partit Socialista Unificat de Catalunya, va ser un dels polítics més carismàtics de l’esquerra durant la transició. Va morir l’any 2006. Jordi Pujol i Soley, metge, fundador i líder de Convergència Democràtica de Catalunya, reconegut ideòleg del sobiranisme català, esdevindria President de la Generalitat entre 1980 i 2003.

En Jaume els recorda com a bons estudiants i bons amics: “A Jordi Pujol el conec des que els dos estudiàvem a la Facultat de Medicina; ell anava un curs davant meu però el coneixíem per la fama de ser molt bon estudiant, com “el Guti”, que era del meu curs i bon amic.”

I explica com va entrar en contacte amb Jordi Pujol fora de la facultat, en l’activisme catalanista, i com la relació es va estendre als altres germans Sayrach: “Hi vaig contactar perquè l’amic comú Antoni Sala Cornadó, de l’Escola Industrial, volia fer una revista clandestina amb ell, ja li havien posat el nom suggestiu d’Ictini (el cèlebre submarí català); li va dir que me’n parlés, segur que m’hi apuntaria. Però ho va descobrir la policia i l’Ictini s’enfonsà. La relació s’estengué als meus germans Miquel-Àngel, Manuel i Narcís i es va estrènyer en prendre ells part en les activitats clandestines sota el lema “fer país”, a través de l’Acadèmia de Llengua Catalana. “

FER PAÍS, L’ ACADÈMIA DE LLENGUA CATALANA

En els anys 50, en ple franquisme, a can Sayrach – a la casa de la Diagonal- es refunda l’Acadèmia de Llengua Catalana, també coneguda com Acadèmia Catalana. Havia estat una entitat creada el 1891 que aplegà personalitats de primera línia del catalanisme com el president de la Mancomunitat Prat de la Riba, el bisbe Torras i Bages i l’arquitecte Puig i Cadafalch. En els anys vint i trenta pertanyien a l’Acadèmia els poetes noucentistes Josep Carner, López-Picó i Jaume Bofill i Mates. En aquesta nova etapa, és un grup de resistència constituït per joves estudiants que treballen per la preservació de la llengua i la cultura catalanes amb la col·laboració d’intel·lectuals i de figures de l’antifranquisme catalanista com l’historiador Jaume Vicens Vives, els poetes Carles Riba i Salvador Espriu, l’advocat Josep Benet i la Coral Sant Jordi -formada a l’entorn d’Oriol Martorell-, entre altres.

L’ Acadèmia Catalana va dur a terme campanyes que han fet història com la del “fets del Palau de la Música” (1960), que significaria la detenció i l’inici de la carrera política de Jordi Pujol, i “Volem bisbes catalans”(1966). Van posar les bases de nombroses iniciatives culturals com la producció editorial i discogràfica, sectors clau en la incipient recuperació del català. La majoria dels joves de l’Acadèmia tenien un profund sentiment religiós, eren catequistes en barriades obreres i connectaven amb representants de l’Església progressista catalana com els monjos de Montserrat i alguns sacerdots que traspassaven l’ortodòxia oficial.

Com a lloc per reunions especials i per guardar material, el mas de Can Fatjó era ideal. “Va servir de refugi entre els anys 1958 i 1975 d’alguna reunió, i és el lloc on es va amagar material que els membres de l’Acadèmia de Llengua Catalana feien servir per a les seves activitats -sovint clandestines- seguint el programa de ‘fer país’, proposat per Jordi Pujol, un dels líders emblemàtics del grup”, explica Miquel Sánchez al seu llibre Can Fatjó dels Xiprers.

Jordi Pujol, en un text escrit per a aquesta biografia, recorda amb afecte la seva amistat amb els germans Sayrach, els seus anhels comuns i la trajectòria d’en Jaume.
“ En Jaume Patriç Sayrach i jo vam formar part d’una mateixa generació, que va començar el seu camí des de la desfeta de la Guerra Civil i en un escenari polític marcat per un règim franquista determinat a esborrar la nostra identitat i a imposar una visió del món que ens oprimia i que ens impulsava a oposar-nos-hi. Amb ell i els seus germans Manuel, Miquel Àngel i Narcís vam compartir de ben joves conviccions i esperances. Ens unia el ferm compromís de reconstruir el país, des de la llengua i l’afirmació de la nostra història, però també amb una gran voluntat de futur. A més, compartíem el missatge renovador i inspirador de Joan XXIII i el Concili Vaticà Segon. Érem, així mateix, ben conscients de la importància que les persones que arribaven a Catalunya amb l’anhel de tirar endavant el seu projecte personal i familiar se sentissin acollides i convidades a incorporar-se fent pinya en aquest esforç de represa que tots volíem. En Jaume Patriç Sayrach era dels qui s’arremangaven, dels qui sabien posar-se al costat dels qui més ho necessitaven. No vam coincidir en un mateix projecte polític però en l’essencial ens vam sentir sempre a prop. A Santa Coloma de Gramenet va dur a terme una tasca tenaç i coratjosa, que tenia la meva admiració. La seva llavor ha estat fecunda en l’àmbit social i en el comunicatiu, però també en el camp de l’acció política i pastoral. Des de la parròquia i l’Ajuntament, des de la revista “Grama” o el Centre de Normalització Lingüística “L’Heura” la feina duta a terme per Jaume Patriç Sayrach al servei de la gent, del país i de la llengua ha estat importantíssima i mereix el meu reconeixement personal i la gratitud de tothom. Sentir-ne l’amistat i seguir-ne la petjada m’han ajudat a conèixer més de prop la realitat de Santa Coloma, que ell va contribuir a millorar. Estimar i servir Santa Coloma era per a Jaume Patriç Sayrach una magnífica forma d’estimar i servir Catalunya.”

---