Una taula rodona sobre el feminisme als anys seixanta: “Hi ha coses més importants en la societat que tenir fills”

Uns anys abans de l’eclosió definitiva del moviment feminista a Catalunya, el debat sobre la situació de la dona era viu a la societat i, evidentment, a Santa Coloma. Prova d’això és una taula rodona amb sis joves que va fer la revista Grama en un dels seus primers números, el maig del 1969. En aquell moment no parlaven de feminisme sinó de la “promoció de la dona”. La relectura de les opinions de les tres noies i els tres nois que hi van participar ens permet reflexionar ara sobre com hem avançat com a societat. Han passat 55 anys: ha canviat el llenguatge i les maneres d’expressar les idees, però moltes de les inquietuds d’aquells joves encara són vives i hi ha sostres de vidre que no s’han trencat. Sembla clar que la revista entomava la reclamada igualtat de la dona amb valentia i un punt de vista progressista que topava amb el masclisme sistèmic del moment. Però l’intercanvi d’opinions de llavors ens interpel·la ara amb més cruesa que abans, per la força del contrast del pas dels anys.

Reproduïm la conversa traduïda al català, amb el convenciment que és 8 de març cada dia, que aquesta és una lluita que ve de lluny i que continua.

La promoció de la dona

Taula rodona. Per Carmen Martín

Sis joves, tres nois i tres noies, sense fer distinció, sense manies. Volem parlar de promoció i d’una manera concreta de la promoció de la dona. Aquest tema ens preocupa perquè comencem a prendre consciència del que és la promoció, sentim el pes d’una societat que no és un jou fàcil i, encara que s’hagi parlat molt d’aquest tema, a nosaltres ens sembla que no està tot dit, que cadascú el mira des de l’angle que més li agrada i menys el perjudica. Volem donar-li una mirada nova amb persones a qui ens afecta directament, sense amagar res del que hi ha en nosaltres, cap pensament, cap situació, i tampoc el patiment que va amb la dona, acompanyat d’unes humiliacions a què estem acostumades i que trobem tan normals.

De tot això ens en parlaran ells, que són més, i sempre és més ric el pensament de sis que no pas el rotllo d’una. Són Aurora, Gerard, José María, Montse, Maria de los Ángeles i José.

Nosaltres, de vegades intuïtivament, ens enfadem i deixem anar aquesta exclamació: “Tant de bo hagués nascut noi!” Per què? En quines coses ens tracta malament la societat?

FEINA
M. de los Ángeles. – Teòricament, no hi ha discriminació, se’ns considera iguals, però a la pràctica…

José M. – La societat tracta la dona com a un ésser inferior, i un exemple molt clar el tenim en el fet que se li paga un sou més baix que a l’home.

Montse. – En igualtat de feina i capacitat, sovint la dona cobra menys que l’home i se li reconeixen menys drets.

M. de los Ángeles. – Una dona casada troba dificultats per a entrar a treballar.

UN ÉSSER INFERIOR
José M. – Però això de considerar-les inferiors passa en tot. En les relacions normals noi-noia és sempre el noi qui convida, qui paga, i a ell li correspon la iniciativa de treure-la a ballar, de començar a festejar, etc.

Aurora. – És veritat. En el nostre ambient la separació dels sexes és molt forta. La iniciativa la té sempre l’home i si una dona intenta trencar és molt mal vista.

M. de los Ángeles. – L’aspecte religiós influeix molt, els col·legis fan molt d’èmfasi en la puresa de la noia, la humilitat…

Montse. – Sí, ja de petites se’ns orienta a una educació dita “femenina” i se’ns educa cap a professions com ara mestra d’escola bressol, infermera, mestra d’escola, i es veu estrany que pensi en arquitectura o enginyeria.

Gerardo. – S’ha de considerar la condició de la dona. A ella, se l’imagina fina, se l’ha comparada sempre amb les flors. Ens xocaria una dona que treballés de mecànic. Això evidencia que necessitem un canvi cultural i psicològic.

José. – Només cal veure que, en una família, quan falta el pare, qui fa de cap no és la germana gran, sinó el noi, només perquè és el “mascle”.

ENS CONSIDEREN OBJECTES
–Apuntàveu que se’ns utilitza com a instruments, objectes. Què hi ha d’això?

Gerardo. – A la societat capitalista, li interessa convertir la dona en un ésser inferior i indefens, i moltes d’aquestes coses les acceptem per falta de cultura o per la concepció tradicional de la dona.

Montse. – Sí. En la societat de consum, la dona és objecte d’explotació, considerada com una bona compradora de cosmètics, joies, etc.

Morales. – En el barri de la Salut vaig veure que les noies no pagaven els autos de xoc perquè així s’hi passejaven i atreien els nois, que així “picaven”.

José M. – Al mateix temps, la dona produïda així, com un objecte, condiciona i marca també els homes. Elles mateixes accentuen aquesta visió que tenim de la dona.

CONCEPCIÓ DE LA DONA
Fins aquí, el camp de les idees. A la pràctica, els mateixos defensors de la promoció de la dona prefereixen per a casar-se la dona més “femenina”, menys instruïda, menys “social”, però més fina, més bella, més… No serà que topem a la pràctica amb dones exclusivament per a casar-se i, a l’hora de teoritzar, ens n’anem a l’altre extrem? Vegem com valoreu alguns dels aspectes “tradicionals” de la dona, com ara la puresa i la maternitat.

Gerardo. – A la pràctica, una de les expressions de l’afecte i de l’amor són els símbols sensibles que tenen moltes manifestacions: pot ser un petó, una abraçada, un acte sexual… L’important és que siguin expressions autèntiques. Que s’expressi el que se sent. No s’ha de coartar, aleshores. Fins i tot un acte sexual pot ser una bella manifestació d’amor, però no ho concebo com un llibertinatge i això és així tant pel que fa al noi com pel que fa a la noia, perquè és una injusta discriminació deixar passar tot el que fa l’home i censurar-ho quan ho fa la dona.

Montse. – Es diu que la dona en l’amor té una missió passiva, fer feliç l’home costi el que costi. Això veiem que no és així que, en l’amor, en el matrimoni, els dos conjugues aporten el mateix i, en conseqüència, no tenim un paper passiu ni de sacrifici.

M. de los Ángeles. – En la parella, sempre és l’home qui té la iniciativa i qui mana.

Aurora. – Sí, el marit no fa partícip de la seva vida social la dona i és típic. El marit sempre diu a la dona que ella no hi entén, d’aquestes coses.

LA MATERNITAT
– Sovint l’exaltació del lloc de la dona en la construcció de la societat –la seva missió fora de casa– porta a un menyspreu de la maternitat. Què penseu de la maternitat?

Gerardo. – Amb el progrés de la ciència, tot patirà grans tombs. Imaginem-nos què representarà que un nen es pugui fer en un tub d’assaig.

M. de los Ángeles. – La maternitat no la concebo com una finalitat de la dona. Però sí com una funció important per a la qual haurà d’escollir els temps oportuns.

Aurora. – Jo la considero una funció important de la persona humana. La parella es realitza molt en l’amor, sobretot en el fruit de l’amor que és el fill. El fill és una vida que surt de dues vides: que no s’acaba en l’acte d’aportar un fill al món sinó que es fa amb la seva educació. I per això veig també en la maternitat una funció social molt important.

Montse. – Jo no defensaria la maternitat com un valor important dins del matrimoni. Hi ha coses més importants en la societat que parir fills.

José M. – No crec que s’hagi d’eliminar la maternitat. Fa gran a la mare i al pare, que es realitzen en els fills, i al mateix temps contribueixen al progrés de la societat, però amb la condició que ho vigilin, perquè el fill és a la pràctica el que més esclavitza i lliga la dona.

Gerardo. – Com l’Aurora, també defensaria la maternitat perquè penso que no s’ha de caure en la mecanització: el fet de fer l’home, que és el més important en la societat. Penso que és l’home qui ha de fer-ho posant-hi alguna cosa de si mateix. Hi ha una difícil tensió entre arribar als homes, així en abstracte, a la societat en general i, en concret, a l’home que tens al costat. En moments d’una forta tensió social perds l’equilibri. Però si s’oblida l’home amb els seus sentiments i aspiracions, ens acabem mecanitzant.

CAMINS
– Per acabar, podríeu dir algun camí per a ajudar a donar resposta a la promoció femenina?

Montse. – Ningú no et solucionarà el problema. El primer camí és l’esforç personal. D’altra banda, és un problema d’injustícia social, el d’un ampli sector de la societat explotada, privada dels mitjans necessaris per a un bon desenvolupament.

M. del Carmen. – Però sempre és possible exigir als homes que contribueixin a fer possible la nostra promoció en les relacions mixtes.

Gerardo. – No n’hi ha prou amb la revolució econòmica, però sí que és un pas endavant donar a la dona una responsabilitat a la feina, sempre és més fàcil que adquireixi més personalitat i, per tant, més consciència dels seus drets i la necessària promoció per a aconseguir-los.

M. de los Ángeles. – Les solucions personals serveixen de ben poca cosa.

Montse. – Encara que et promocionis, el context et marca sempre.

Ha estat llarga la conversa. No hauríem acabat mai. Són molt responsables, saben el que volen i ho volen fer bé. Una de les característiques de la joventut és ser exigent. 

La dona és sobretot un ésser humà, no és un instrument perquè una casa de cosmètics afirmi que amb el seu producte pescarà un marit. Ni és una màquina que ens rentarà la roba, fregarà els plats i tindrà nens. Que ho fa, que ho pot fer, sí. Però no només en això ha de desenvolupar-se. Privar la dona del seu desenvolupament políticosocial, humà, cultural… és considerar-la com una persona disminuïda. I això no val.