Top Secret
‘The Zone of Interest’, l’horror d’allò innomenable
“En una hoja que repartimos en marzo de 1968 se podia leer: “ Se prestan los locales a aquellos que buscan la promoción del hombre y de la sociedad: a la Asistente Social, a Sanidad para la vacunación, al grupo promotor de la Fiesta Mayor, a gente preocupada por sus problemas… Esta expresión era un eufemismo. Adonio González del PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya) reunía a la Juventud Comunista cada semana en mi habitación, el Pájaro (Dídac Fàbregas) los utilizaría para encuentros con las células de la OIC (Organizacón de Izquierda Comunista). Se harían reuniones de las Comisiones de Barrio o de grupos de obreros en lucha. Todas las asambleas de la Asociación de Vecinos de aquel tiempo se celebraron en la parroquia. Los vecinos no pedían permiso, simplemente comunicaban el día de reunión para la reserva del local (…) La mayoría de feligreses aceptaron bien la cesión de la iglesia como un servicio en unos momentos difíciles, y como una suplencia.”
Jaume P. Sayrach En el Fondo. Parròquia de Sant Joan Baptista
BIOGRAFIA DE
JAUME PATRIÇ SAYRACH FATJÓ DELS XIPRERS
CAPÍTOL 15
AGUSTINA RICO
Eren els darrers anys del franquisme i qualsevol iniciativa que sorgís fora de les parròquies es trobava sense un espai on realitzar-la. A Santa Coloma, les excepcions eren les activitats organitzades per la Falange i les del CEP (Centre Excursionista Puigcastellar, entitat que ha fet els 75 anys de vida el passat 2023 i que, com era general en el mon excursionista, feia una tasca de resistència catalanista, lingüística i cultural). Com va passar en moltíssimes parròquies de zones populars i també en algunes d’històriques, l’Església va ser el paraigua sota el qual es van aixoplugar tots aquells, legals o clandestins, que volien fer i no podien. La parròquia servia per a tot: biblioteca, local de reunions diverses, sala de conferències i d’actuacions, cinema per a l’esplai del centre Amigos del Fondo, saló de celebració d’alguns casaments de jocistes, aula de cursets i de l’Escola Viva de Josep Maria Tarragó, etc. Per afavorir el respecte al temple, unes cortines separaven l’altar i el sagrari de la resta de la nau. Per delimitar espais, unes altres cortines separaven la part final de la nau quan es dedicava a biblioteca.
Un dels fets de més ressonància que s’hi va produir va ser la tancada de treballadors de l’empresa Radiotrònic, l’any 1975, que va durar diversos dies, amb la façana de la parròquia acordonada per la policia, i amb l’entrada d’aliments i de subministres de primera necessitat saltant les tàpies de les finques veïnes que comunicaven amb el pati de la parròquia. Un any abans, va ser molt viscuda la lluita de l’empresa de confecció Casadesport, radicada al barri i amb un bon grup de treballadores que eren militants de la JOC. Un altre fet destacable va ser la mediació de la parròquia en el conflicte del veïnat amb la llavors famosa Banda de Los Correas –que prenia el nom dels seus cinturons, usats com a fuets en les baralles, recosits amb monedes de 50 cèntims, que tenien un forat al mig–. La banda, formada per nanos molt joves, actuava en la zona fronterera entre Badalona i Santa Coloma als inicis dels anys 70.
COHESIÓ DE BARRI I DE CIUTAT
Els nuclis inicials del que seria la comunitat cristiana de la parròquia del Fondo es van començar a formar abans que hi hagués el temple, com ja hem vist en parlar de les primeres misses, celebrades a la pensió Bello i al magatzem de La Olla de Plata. Eren persones o petits grups que en Jaume va conèixer en la seva etapa a Santa Rosa: nens i nenes de les acadèmies on feia catequesi, veïns del Fondo que eren feligresos de Santa Rosa, nois i noies que assistien a les xerrades organitzades per mossèn Mata i altres capellans… Al Fondo va anar fent noves coneixences mentre buscava solars per construir la parròquia i en el temps que va durar la construcció. Eren els qui vivien en les cases properes, botiguers, dependentes, gent del mercat, els que feien cua a les fonts, algun jove ja sensibilitzat socialment, nens que se li acostaven a saludar, veïns que seguien el curs de les obres…
Inaugurat el temple de Sant Joan Baptista, amb l’ajut d’uns nens i el suport d’alguns pares, es va formar l’escolania. Amb l’ajut d’uns quants adolescents i joves, i d’algun adult, es va fer el nucli inicial de la JOC. Amb mares voluntàries es va organitzar la catequesi i, amb el reforç de dones més grans, la neteja i més endavant el servei de biblioteca, al qual es van afegir alguns homes. Va néixer el grup de matrimonis grans i un grup de mestres acabats d’arribar a Santa Coloma van formar el de matrimonis joves. Aviat es van fer sortides, trobades i excursions que reforçaven coneixences i vincles i es visitaven indrets de Catalunya desconeguts per a la majoria. Naixia entre el més joves el gust per l’excursionisme i s’anava afermant l’amistat en aquells grups. Molts l’han mantinguda per sempre, entre ells i amb en Jaume. I en la majoria dels qui vam viure aquells anys ha perdurat la convicció que han deixat una petja important en les nostres vides.
En Jaume recorda en el seu llibre aquella etapa com la d’una vivència de la fe senzilla i alegre, més profunda en els grups de reflexió, i alhora d’un despertar al compromís per la dignificació de la persona i de la vida en els nostres barris. És una evidència el paper en la cohesió dels barris i de la ciutat que van fer les parròquies i les comunitats cristianes. Les trobades entre parròquies connectaven barris –fet que va afavorir la coordinació en les lluites veïnals-. Per una altra banda, l’activitat de la JOC reunia els joves dels diferents punts de la ciutat i els relacionava amb els de poblacions properes, especialment les del Barcelonès-Nord. Les dimensions de Santa Coloma, tan limitades, també han facilitat un concepte unitari de ciutat encara perceptible.
L’experiència de Pedro Garcia (‘Perico’)
“Llegué a Santa Coloma en el año 1972, a mis 23 años, porque en Murcia no encontraba trabajo de maestro de escuela. Vine con mi novia Antonia Mari, también maestra, a casa de mis amigos murcianos: Fina y Ginés. Al día siguiente de llegar, leí los anuncios de ofertas de trabajo en La Vanguardia y había demanda de maestros y comenzamos a trabajar los dos inmediatamente. Fina y Ginés nos fueron presentando a sus amigos, y la socialización comenzó por la iglesia del Fondo. Nos integramos totalmente en la comunidad cristiana, convivíamos los matrimonios jóvenes con los matrimonios mayores, con los jóvenes de la JOC y de la HOAC. El líder, el guía, el amigo, era sin lugar a dudas Jaume. Me sorprendían sus sermones de los domingos, su forma de entender el Evangelio, su compromiso social, su testimonio de vida. Siempre hablaba de “el hombre nuevo”.
Las comunidades cristianas de Santa Coloma eran una gran familia y nuestro grupo de matrimonios jóvenes era la familia próxima. Compartíamos la misa de los domingos, pero también íbamos al cine o al teatro a Barcelona, se organizaban las fiestas tradicionales y se invitaba a algún cantante o a algún conferenciante. Jaume nos enseñó a querer a Catalunya. Hacíamos muchas salidas y él siempre preparaba la parte cultural de la visita. Otra cosa fantástica eran los encuentros entre las gentes de las distintas parroquias de Santa Coloma, con sus curas al frente: Oliveras, con Luis Hernández; Singuerlín, con Cabré; Río, con Antonijoan; Can Mariné, con Catá; Arrabal, con Morán; Santa Rosa, con Pepe Sánchez; Fondo, con Jaume Sayrach. Se hacían jornadas de reflexión y era el momento de encontrarse la gran familia. Conocías a un montón de gente: las monjas seglares de Las Oliveras, los vecinos de Luis Hernández, la gente más activa del Río, de Singuerlín…”
Pedro García (‘Perico’), mestre i exregidor de l’Ajuntament de Santa Coloma, explica la seva experiència en el comunitat cristiana del Fondo
ELS CRISTIANS DE BASE
Les Comunitats Cristianes de Base o Comunitats Cristianes Populars -inspirades en la Teologia de l’Alliberament nascuda a Llatinoamèrica- va ser un estil de feligresia que es va estendre en els anys 70 per moltes zones d’Espanya, especialment per les grans conurbacions i en zones obreres. Encara existeixen però no amb el volum i la força que van tenir en aquells primers temps. Van ser un fort moviment renovador de l’Església, amb un enorme paper dels laics i l’anunci que una altra Església podria ser possible. Comunitat, implicació, solidaritat, valors humans i l’opció per les capes més desafavorides n’eren conceptes bàsics. I aquests conceptes coincidien de ple amb la línia de les noves parròquies de Santa Coloma. Comunitats Cristianes Populars, Comunitats Cristianes de Base o Cristians de Base van ser diferents maneres d’anomenar el mateix. A més de les trobades i excursions conjuntes de les comunitats de la població, hi va haver diverses trobades a Barcelona i de representants de tot l’estat a Madrid. S’establirien també lligams entre membres de les comunitats cristianes de Santa Coloma i comunitats de diversos països llatinoamericans que amb els anys es van intensificar i ampliar a diverses ONG i al propi Ajuntament democràtic.
A Santa Coloma, un bon nombre de persones provinents de les comunitats cristianes es troba en el naixement dels Centres Socials, de les Associacions de Veïns i del primer Ajuntament de la democràcia. Hi ha qui ha dit que el moviment de parròquies i comunitats cristianes populars va ser una de les múltiples branques de la lluita antifranquista, definició amb la qual en Jaume mai es va mostrar d’acord. La seva opció era en aquells anys la del compromís però sense una adscripció política concreta -això sí, obrint la porta a tothom- i sempre posant pel davant una línia espiritual, una imitació de Crist que era conseqüent en un capellà però que no tothom entenia i que d’altres no veien incompatible amb una militància política concreta.
En el comentari sobre el reportatge televisiu L’Església Rebel, en Jaume diu al seu blog : “Quan em va trucar l’Oriol Porta, el periodista que ha fet l’excel·lent guió, em va dir que volien donar un retrat de l’Església que havia lluitat contra Franco. Li vaig dir que no era ben bé el meu cas. Personalment –com tants altres capellans i creients– vam esdevenir subversius indirectament. Va ser perquè el govern dictatorial i el poder econòmic no respectaven els drets humans, que és a favor del que nosaltres lluitàvem. A Jesús el van ajusticiar per sediciós. En va ser considerat perquè es posà al costat de la gent. El llibre que vaig escriure sobre aquells anys, du el significatiu títol de L’esperança d’una Església pobra i evangèlica. Pobra: per la decisió d’estar al costat de la gent, principalment dels obrers i dels pobres. I evangèlica: perquè el que volíem era mostrar el rostre de Déu, fent que la parròquia fos com la imatge de Jesús. I és clar: en temps de dictadura defensar el treballador, denunciar la falta de llibertat, exigir unes condicions humanes per al barri i la ciutat era “revolucionari”, la reivindicació estava prohibida i se’ns titllava de rebels i de comunistes. El meu somni va ser sempre que la gent, al mirar la parròquia (amb la seva gent i el capellà) tingués la sensació de veure Jesús. Rebels, perquè l’amor sempre és rebel. I subversius, perquè l’amor capgirava la societat en proclamar el valor suprem de la persona humana.”
LA REFORMA DELS SAGRAMENTS
Les noves parròquies van suposar un canvi de fons i de formes. Va ser reformada l’administració dels sagraments. El bateig no es feia amb el nadó de dies sinó que s’esperava perquè no fos un acte automàtic sinó que “els pares ho decidissin”. Casaments i comunions es van fer més austers -hi havia matrimonis compartits i es donava més protagonisme als nuvis- , les confirmacions pràcticament van desaparèixer, el capellà i el cotxe fúnebre van deixar de fer el recorregut pels carrers com s’havia fet sempre. La confessió era sense confessionari, en cadira, cara a cara amb el capellà, i ben aviat va ser substituïda per una pregària col·lectiva, en comunicació directa del creient amb Déu, sense intermediaris, en la línia de la nova teologia. Al principi, la criatura sense batejar feia patir. Les noves formes dels casaments i de les comunions es van anar acceptant. La qüestió dels difunts, en canvi, era dura, no existien els tanatoris, la vetlla es feia a casa, el capellà anava a la casa només a petició de la família i el difunt no passava per l’església. Van desaparèixer processons, benediccions de botigues i locals, la parròquia com a centre de caritat, els certificats de bona conducta per a la feina…
En aquest exercici de “treure la pols” a la litúrgia i al funcionament de la parròquia, es van avançar anys. En general, les comunitats cristianes s’hi van anar adaptant i els joves sobretot van acollir de manera natural aquelles formes molt més properes i amb més protagonisme de les nenes i les noies. Però no tothom ho va entendre i algunes mesures van resultar impopulars com la de no fer el certificat de bona conducta, que encara es demanava per accedir a algunes feines. En la idea de separar la vida religiosa de la civil, es deixa de comunicar al jutjat els matrimonis celebrats a les parròquies. Els nuvis no havien de repetir el casament perquè amb el certificat del religiós, se’ls “convalidava” el matrimoni civil. En aquesta “lluita” per separar vida civil i religiosa, joves de la parròquia comencen a casar-se pel civil. A Santa Coloma, el jutjat era aleshores petitíssim i atapeït, situat en un lateral de la casa consistorial. Els casaments civils eren pocs i no se’ls donava solemnitat. Sovint no hi cabien els convidats i, enmig del tràfec de la vida diària d’un jutjat municipal, s’hi podien viure escenes que semblaven tretes d’una pel·lícula de Berlanga. En Jaume diu: ”Las trabas que poníamos para acceder a los sacramentos estaban orientadas a crear una situación de libertad frente a la imposición social de la religión.(…) Para mi, lo doloroso de la reforma estribaba en que haciéndola por amor, la gente sencilla no siempre lo captava así, y más de una vez se nos rebotaban, quejándose de que “les quitábamos la fe”. “
Testimonis d’aquells temps
Jordi Rovira Sánchez, mestre de català, era llavors un nen petit. Representa la veu dels qui van conèixer els capellans dels barris fora de les parròquies. Fill de pares actius en el moviment veïnal i associatiu i en la defensa de la llengua i la cultura catalanes, reflexiona sobre les figures dels capellans de les comunitats dels barris des d’un punt de vista col·lectiu i també personal.
“La història de la nostra ciutat seria tota una altra sense la tasca abnegada i el valor d’aquells capellans rojos. Jo en vaig conèixer quatre: el que ens va salvar els mots i em va brindar l’oportunitat de ser mestre de català, Salvador Cabré, que va organitzar l’aprenentatge de la nostra llengua a la ciutat, juntament amb en Josep Catà, que en va proporcionar la primera infraestructura en cedir la seva parròquia de Can Mariner. El polític revolucionari, Lluís Hernández, que de simple professor de religió, va transformar aquella ciudad sin ley des de l’alcaldia, gràcies al seu activisme i carisma. I Jaume P. Sayrach, el rector del Fondo, que hi havia de deixar una petja inesborrable, i que passada la reeixida experiència de la revista Grama i de ser regidor d’urbanisme, fou l’escollit per engegar un projecte cultural que acabaria anomenant-se Centre de Normalització Lingüística L’Heura.”
Josep Catà
Josep Catà era un dels companys capellans d’en Jaume, rector de la parròquia de Santa Maria, al barri de Can Mariner. En els locals parroquials va néixer L’Escola Social i va tenir-hi la seu la revista Grama durant una llarga etapa. Josep Catà encara està en actiu a la parròquia de Sant Salvador d’Horta, al barri del Paral·lel de Barcelona, on vaig recollir les seves paraules en una entrevista feta el febrer de 2023, poc després de la mort d’en Jaume. Diu sobre la reforma dels sagraments de fa seixanta anys a Santa Coloma: “No vam fer res que no estigués sota les línies del concili Vaticà II. S’hi donaven unes indicacions de modernització o apertura que cadascú aplicava a la seva manera i n’hi havia que no les aplicaven. A Sant Adrià, Badalona, Sant Andreu i més barris de Barcelona, a Sabadell i Terrassa s’aplicà una reforma dels sagraments semblant a la nostra. Els joves i la gent més oberta hi van veure un canvi positiu, una església diferent de la tradicional. En Jaume era molt el motor de la reforma i tots ho veiem clar. Era el més radical i a la vegada era molt pedagog.”
Andreu Pagès, mossèn Paella
Andreu Pagès va ser un dels primers capellans obrers de Santa Coloma. Adscrit a la Parròquia Major, donava suport a capellans de diversos barris abans de l’obertura de les noves parròquies. Secularitzat fa molts anys, l’Andreu –conegut afectuosament com el mossèn Paella- manté vincles d’amistat i de vivència espiritual amb antics membres de comunitats cristianes de Santa Coloma. Ja mort en Jaume, en l’escrit fet per a aquesta biografia, s’adreça a l’amic en forma de carta.
“Amic Jaume, vas arribar a Sta. Coloma amb tres companys més: Esquirol, Trias i Cabré. Es van crear quatre parròquies noves de cop. Tu vas anar a raure al Fondo. Aleshores a la parròquia Major, com l’anomena actualment el metro, hi érem en Josep Catà i jo. Sta. Coloma havia crescut moltíssim, amb en Catà algun diumenge havíem batejat entre els dos 30 nens, un ell i un jo, anant-los intercalant. Venir tots quatre de cop i disposats a treballar en equip va ser profitós per tots plegats. Els aires del concili ens situaven en una mentalitat en què tot era reformable per tornar a un evangeli net de pols i de costums que s’hi havien afegit al llarg dels segles.
Dues grans passions ens movien per damunt de tota altra cosa: una església fidel a un Jesús pobre amb els pobres. Volia dir separar del tot fe i diners. Ni diners en els actes de culte, ni viure’n d’això. Tots vàrem buscar la manera de treballar. Volíem fer i viure una església diferent, però l’estructura… L’altra gran passió: viure entre el poble i com el poble. Servidors, caminant junts.
Als joves, sobretot amb la JOC, vas dedicar-hi moltes hores. Recordo especialment, en alguna reunió de consiliaris a Madrid, la teva capacitat de resumir tot el que s’havia parlat en llargues hores. Sabies ser clar i entenedor. I també brillant en l’exposició. Quan havies acabat les reunions i potser de xerrar amb adults, més d’una nit et tocaven les dues o les tres llegint a Ranher, un molt enrevessat teòleg alemany. Per a la meva fe m’anava més bé quedar-me amb l’espiritualitat de Foucold, En el corazón de las masas.
Fa un any, em comentaves que potser havíem volgut córrer massa… Aleshores encara es feien certificats de bona conducta com un paper més per presentar quan algú volia entrar al metro de taquillera, poso per cas. Aquestes coses són les que ens vam negar a fer. O potser no ens van fer prou costat els bons capellans que tenien ascendent… Per a ells, ser capellà havia de tenir una dignitat especial. Per nosaltres, calia ser llevat enmig del poble. Sense categories ni distintius. Ni privilegis.
Pocs dies abans de la teva mort, una tarda, em vas enviar dos missatges inintel·ligibles. Sé que em cridaves. Vaig estar a la teva vora com els anys de les nostres il·lusions quan érem joves a Sta. Coloma.
Jaume, espero que aviat ens retrobarem fosos en la VIDA UNIVERSAL.”
Antoni Antonijoan, ordenat al Fondo
Antoni Antonijoan va arribar molt jove, encara seminarista, a la parròquia del Fondo, on va ser ordenat capellà. Actiu i alegre, va ser molt estimat al Fondo i posteriorment com a rector de la parròquia de Sant Joaquim, al barri del Riu. Company d’en Jaume en la creació de la revista Grama, on va realitzar múltiples feines, i secularitzat fa molts anys, han mantingut sempre l’afecte.
“Venia del seminari de la Seu i quan es van fundar les quatre parròquies noves, en aquells moments jo ja estava ajudant a Mn. Joan Mata a la parròquia de Santa Rosa. Son moltes les imatges d’aquells temps que mai se m’esborraran. La immigració ens abocava sovint a situacions insostenibles. Era gairebé impossible cobrir les primeres necessitats de tantes persones arribades de tota la geografia espanyola. Treball, escola, medicina, habitatge … solucionar els dèficits dels serveis fou un dels primers objectius. Calia ser un més dins el món obrer per reivindicar els drets de la classe treballadora. Calia fer justícia i això et feia revolucionari.
En Jaume m’invità a treballar a la seva parròquia. Hi vaig ser des del primer dia. Recordo quan vaig ajudar a en Bardés, contractista, a marcar amb guix els fonaments de la parròquia. La il·lusió de veure pujar les parets. La compra d’un parell de xiprers pel pati. La creu que presidiria l’altar amb la imatge del Crist feta per l’escultor Ricart del Poble Nou. Després, la caça i captura del jovent del barri. No fou difícil. Trobades, excursions i xerrades … els locals de la parròquia oferien un espai d’acollida, únic al barri del Fondo. Només cal recordar que quan a l’any 1968 férem una trobada de la JOC a Montjuic, del Fondo hi acudiren més de 200 joves.
Gràcies a les llargues xerrades amb en Jaume i a les “revisions de vida” vaig fer un gran canvi en la visió de la societat. Sense perdre l’esperit de servei, em vaig tornar molt crític amb les estructures i les institucions. A la memòria em venen moltíssimes activitats en què vaig participar: Grama, la JOC, excursions, diàlegs de joventut, biblioteca… i els viatges a Florència i Roma, a París un 1 de maig, a les Valls d’Aran i de Boi… i les jornades d’estudi i reflexió amb tot l’equip de capellans.
Han estat tants els moments de convivència que forçosament em va marcar moltíssim. Després, el temps i el tombar per camins diferents crec que ens va distanciar. Vaig crear una nova parròquia, la de sant Joaquim i després vaig fundar una família i he dedicat molts treballs i esforços a una empresa de la que em sento orgullós i encara hi podem comptar més de 130 treballadors.
Amb en Jaume hem seguit estimant-nos sempre i fins fa poc hem dinat i hem fet excursions junts. Encara que els nostres camins i les nostres persones no es trobessin sovint, la seva empremta serà sempre present.”