Una ciutat bella

JORDI VALLS POZO

Santa Coloma de Gramenet és una ciutat bella. No convencionalment. L’arquitectura i l’urbanisme del segle XX han devastat el paisatge sinuós dels monticles que anaven alternant els camps de diversos conreus amb petits boscatges i algun mas dispers. Només llegint les descripcions de Josep Sol, de la Santa Coloma dels anys vint i trenta del segle passat, trobarem tants contrastos que és difícil ajustar la mirada de l’escriptor amb la realitat actual. Cal un treball d’imaginació extra.

El segle XX colomenc ha estat traumàtic, els canvis, no han estat només socials. El paisatge s’ha vist clarament alterat i els punts de vista, abans bucòlics, ara responen a estructures geomètriques que recorden el cubisme. Només cal prendre algun carrer amb perspectiva com, posem per cas, el carrer Irlanda. Un carrer de tobogan. Podem baixar des de l’alçada de mossèn Camil Rossell i, a partir de la Comissaria de la Policia Nacional, observar l’efecte visual que produeix l’enclotada del Fondo, Jacint Verdaguer i la pujada vehement dels Turons de Banús, a partir de la plaça Santa Rosa, al costat del metro. La sensació és espectacular. La imatge evoca la Cashba d’Argel, amb les construccions verticals i precàries que fan pujada. L’efecte visual ofereix un equilibrat, però fràgil, amuntegament de cases i blocs de pisos que per la mateixa elevació del terreny no poden ser massa alts.

Un altre passeig és arribar fins al carrer Còrdova, a Can Franquesa. Com més amunt hi anem més prodigioses són les vistes a Barcelona, una diagonal amb Montjuïc molt clarificadora de les construccions que signifiquen la ciutat veïna: Sagrada Família, Les Glòries, el Port de Barcelona, amb una aura sospesa de contaminació. I a l’altra banda del nostre ull ciclopi, la costa marítima que preludia el Maresme. Des de Can Franquesa, la nostra ciutat es veu petita. El riu Besòs és una serp que desemboca al costat de les tres torres de la Fecsa, possiblement un dels trets simbòlics més significatius de la nostra comarca que remet a un passat industrial que ha condicionat diverses generacions de colomencs. I, atenció, no hem sortit del perímetre urbà.

Dos grans pintors han deixat una petja a la nostra ciutat. D’una banda, Joaquim Mir que va pintar el llenç: El venedor de taronges. L’espai colomenc retratat és actualment irreconeixible. El trobareu a la coberta del llibre de Joan Vilaseca Història general de Santa Coloma de Gramenet. El quadre presenta un senyor gran ben vestit que subjecta un bol. A terra hi ha tot de taronges, suposem que a la venda. Aquest senyor mira directament el pintor, darrere seu presenta l’església de Santa Coloma –la que més endavant serà consagrada a Sant Josep Oriol–. Som l’any 1885, l’església, d’estil barroc, la veiem frontalment. Representa l’autoritat espiritual que consent l’escena pintada. Als voltants de la parròquia i a la pujada d’un incipient carrer Major, hi ha gent que bada per les parades d’un mercat de carrer una mica anàrquic. El nostre venedor s’asseu en un muret on, a hores d’ara, hi ha ubicat l’oficina de Correus. Aquesta és la Santa Coloma que va conèixer J.M. Sagarra quan venia a passar els estius a la propietat familiar de la Torre Balldovina.

L’altre pintor que s’hi va acostar al nostre poble va ser Pablo Ruíz Picasso. Sembla que convidat per la família de la Torre Pallaresa. Va passar uns dies experimentant amb la pintura. Som l’any 1896. No sabem pràcticament res d’aquella estada, només que al Museu Picasso del carrer de Montcada de Barcelona, a les primeres sales, les de formació de l’artista, es mostra el quadre “Sierra de Marina”, es tracta d’un oli molt senzill amb una tela sobre una fusta. Un treball de gradació de colors blau que conviden a interpretar un paisatge muntanyós vist des del mar, limitat per un color vinós tebi que indica una atmosfera propera al límit de la llum del dia. El que sembla indiscutible és que el punt de vista del pintor és des del mar. Probablement a la costa de Badalona. Entre el relleu cromàtic indefinit hi ha unes puntes geogràfiques que podrien indicar el Turó del Pollo, que els mariners de Badalona reconeixen, com a element de referència marina, com a Turó de Rigolf.

Potser el pas dels dos pintors no fos fortuïta, és possible que es trobessin a Santa Coloma de Gramenet. Dos estils, el de Mir i el de Picasso que representarien amb el temps dues estètiques pictòriques contrastades. En certa manera, l’evolució de la nostra vila també és força contrastada. La sensibilitat dels artistes, respondria, si m’ho permeteu, al contrast de les descripcions de J. M. de Sagarra i Josep Sol, els dos escriptors desenvolupen, en pocs anys de diferència, dues realitats que són la mateixa, la de Sagarra imbuïda en el pintoresquisme detallista i la de Sol  en difuminada coloració entre les emocions i el paisatge.

La Santa Coloma reconeixible, a primer cop de vista, la postmoderna, torna a fer un canvi de fisonomia. Màrius Sampere que és un autor més d’ànimes que de descripcions, anirà reflectint en els  poemes i proses, aquella sensació de mancança i estranyesa que produeix la despersonalització de l’utilitarisme urbà i els nous marcs identitaris, com una resistència humana a l’alienació: “Viure és provar-ho infinites vegades.” Llegim des del pont de Santa Coloma quan entrem a la ciutat. Tota una declaració d’intencions amb el primer equipament que ofereix acolliment a la ciutat, La Ciba (Espai de recursos per a dones, innovació i economia feminista). O, si pugem riu amunt fins al Parc de Can Zam, la instal·lació escultòrica de Benito Marcos “Co-incidència”. Quina millor benvinguda i declaració d’intencions. I quin vertigen de repte!

Perquè com he dit al principi Santa Coloma és una ciutat bella, diversa, multiforme.  Només cal mirar-la, llegir-la i estimar-la.