Un vestit de núvia i una guerra

PEP GARRIDO

El 16 de juliol del 1936, dia de la Mare de Déu del Carme, i amb motiu del santoral, el meu pare li va regalar el vestit de núvia a la meva mare, ja que pensaven casar-se en els propers mesos. Dos dies després, el 18 de juliol, va començar la rebel·lió d’un sector de l’exèrcit, comandat pel general Franco, contra el govern democràtic legalment constituït de la República.

A causa d’aquesta situació d’incertesa inicial havien anat ajornant el casament. Finalment es van casar el dia tres de març de 1937. Quatre mesos després el meu pare va ser cridat a files i va ser destinat a la base aèria de Sant Javier (Múrcia). Un cop incorporat al seu destí va poder comprovar que allí regnava certa “tranquil·litat”, en tractar-se d’una zona allunyada del front, amb escàs risc de conflictes o bombardejos imminents. Va decidir llogar un petit habitatge proper a la base perquè es traslladés ma mare, que ja estava embarassada. Ho va fer a finals de l’estiu del 1937, i uns mesos després també s’hi va incorporar la sogra, l’àvia Lluïsa, amb el pretext d’ajudar-los en els treballs domèstics, atesa la natural evolució de l’embaràs i la proximitat del part.

Dos fills de la guerra

El 6 de gener de 1938 va néixer el primer fill, el meu germà Manolín. La vida, en aquells moments, transcorria amb pocs ensurts pel que fa a la guerra, però amb força limitacions, especialment, pel que fa a l’alimentació. La ració que corresponia al meu pare per la seva condició de militar havia de ser compartida entre la meva mare i l’àvia.

Cap a finals de l’estiu del mateix any, els meus pares van decidir, a causa de la gradual però constant evolució desfavorable al terreny militar, amb bombardejos cada vegada més propers, que el més segur i raonable era separar-se, perquè la meva mare i el nen, en període de lactància, tornessin al mas, amb la seva família, amb qui estarien més segurs i amb més possibilitats de supervivència. En aquell moment, tots dos desconeixien que la meva mare tornava a estar embarassada.

Quan va arribar al mas es va instal·lar a la casa materna, la de l’àvia Isabel, i allà va néixer, el 13 de març de 1939, la meva germana Mari Carmen. Dinou dies després, l’1 d’abril, es va proclamar el bàndol pel qual es declarava oficialment acabada la guerra, però això no va significar que la paraula “PAU” tingués realment significat. A partir d’aquella data del 1939 molts combatents del bàndol republicà, recelosos del comportament dels vencedors que, sovint, detenien i afusellaven aquells que, de bona fe, es rendien i lliuraven les armes, decidissin “echarse al monte” mantenint la fustigació, especialment a les zones rurals, i obligant el franquisme a combatre un enemic poc visible que havia adoptat la forma de guerrilla com a única manera de subsistència i de lluita contra el feixisme.

El pare apareix a Argèlia

La meva mare, un cop finalitzada la guerra i a causa de l’inici de la segona guerra mundial, amb el consegüent tancament de fronteres, va estar gairebé tres anys sense tenir notícies sobre el parador del meu pare. Desconeixia on podria ser, ni si era viu o mort. Finalment, a través de la Creu Roja Internacional, el meu pare li va fer arribar una carta on li explicava la seva situació als camps de concentració d’Algèria. Per ella, el fet de rebre aquesta carta va ser una gran notícia i també li va suposar un gran alleujament, ja que malgrat les penúries i la precarietat de la seva situació, sabia que Manolo era viu.

Mentrestant, amb els seus dos fills petits, s’havia instal·lat al mas de Rías, del qual el seu cunyat Andreu, casat amb Josefa, la germana gran, era el guarda. També s’havien refugiat allí altres membres de la família: l’àvia Isabel, Trini, la germana petita encara soltera i Remedios, vídua, amb les seves tres filles. Remedios havia quedat vídua (el seu marit va ser afusellat a Granada, acusat de “rojo” per un falangista) amb tres filles petites i per subsistir, efectuava treballs de costura, fonamentalment relacionats amb la confecció de tota mena de peces de vestir, i també per la llar, llençols, cortines, etc., utilitzant la màquina de cosir domèstica que tenia a casa. La meva mare col·laborava amb ella en aquestes feines i compartia vivenda amb els seus cinc fills.

El 1941, Remedios va aconseguir que les seves filles ingressessin internes en una institució religiosa de Guadix. Es va traslladar a aquesta població per estar més a prop d’elles.

Un guerriller a la família

Des d’uns mesos abans que finalitzés la guerra, la meva tia Isabel, germana una mica més gran que la meva mare, casada amb Juan López Morillas, pares de tres fills de poca edat, pagesos, vivien al mas denominat El Sotillo, pertanyent al cortijo de Ries. La meva mare amb els seus dos fills petits es va traslladar a la primavera de 1941 a El Sotillo i possiblement aquest trasllat es devia a l’avançat estat d’embaràs i posterior part del quart fill de la seva germana Isabel; així col·labora-va amb ella en les tasques domèstiques d’atenció de la llar i la cura dels tres fills petits.

Al mas El Sotillo, com a molts altres, es rebien amb certa freqüència visites d’alguns grups de guerrillers, anomenats “els oncles de la serra”, ja fos per buscar refugi davant les inclemències del temps, o per comprar provisions alimentàries. Em permetria destacar la partida del Yatero, que operava per la zona, i que es donava la circumstància que era cosí d’una cunyada de la meva mare, ja que en una de les visites efectuades al mas la meva mare el va reconèixer tot i anar-hi abrigat, amb el cap cobert i, possiblement, mal afaitat i li va dir: “pero…, Yatero, eres tu?”

Un delator anomenat ‘Chirreo’

El 28 de novembre de 1941, gràcies a una delació, la Guàrdia Civil i un destacament de l’Exèrcit aquarterat a Guadix van preparar una emboscada a Benalúa de Guadix per aturar o aniquilar els membres de la partida de Yatero, que es trobaven a l’interior d’una cova d’aquella població. Després d’un dia de setge i de mantenir intensos tirotejos, un d’ells, José María Martínez Hernández, Chirreo, va sortir amb vida i es va lliurar.

Amb la promesa d’una possible commutació de la pena de mort si es prestava a col·laborar, Chirreo va relatar moltes de les accions realitzades, va revelar noms d’altres guerrillers, llocs on se solien amagar, enllaços, masos i cases on solien rebre ajuda. Dos mesos després, el 29 de gener de 1942, va ser detingut el meu oncle Joan acusat de “facilitar queviures als fugits a la serra”. Tot i negar totes les acusacions, fins i tot en l’acarament a què el van sotmetre amb el Chirreo, aquest, en el seu afany de mostrar la seva voluntat de col·laboració, va ampliar la seva declaració inicial, donant tot luxe de detalls de les habitacions on s’havien allotjat i en la col·laboració de les dones, la meva tia Isabel i la meva mare, i que, a més a més, en el cas de la meva mare, era casada i tenia una foto del seu marit, que estava fugit.

A presó!

Després de prestar declaració, les dues germanes, que van continuar negant les acusacions, i de realitzar dos nous acaraments amb el delator, el jutge militar va ordenar la detenció i ingrés a la presó de les dues. En el cas de la meva mare, a la presó provincial de Guadix. La seva germana Isabel, atès que estava alletant el seu fill petit, va ingressar, sota vigilància penitenciària, a l’hospital proper a la presó. Els cinc nens, tres dels meus oncles i els meus dos germans, tots ells petits, amb edats compreses entre els tres i els nou anys, es van quedar a Diezma, a casa de l’àvia Isabel, a cura, especialment, de la meva tia Trini, la germana petita de la meva mare, que encara estava soltera.

Al testimoni de la sentència de la causa número 406, seguida contra els meus oncles i la meva mare, apareixen les actuacions següents:

“…El Fiscal Jurídico Militar, de conformidad con los artículos… califica provisionalmente… El procesado JUAN LOPEZ MORILLAS, sujeto de buena conducta privada y de antecedentes político-sociales también buenos, vivía en el cortijo de Rías en unión de su esposa ISABEL GONZALEZ ALCARRIA y de la hermana de ésta, CARMEN, ambas también procesadas y de las diligencias practicadas resulta, según las reiteradas manifestaciones del huido rojo y hoy capturado José María Martínez Hernández, que el aludido cortijo era frecuentemente visitado por los elementos rojos huidos en la sierra siendo acogidos por los procesados con muestras de simpatía facilitándoles asistencia y comida o géneros alimenticios así como noticias sobre el movimiento de fuerzas, auxilios que le eran pagados al JUAN LOPEZ en dinero así se le dieron 100 pesetas para comprar comida en Diezma y 1.000 pesetas para la crianza de un cerdo, ayudándoles las mujeres en cuanto era de su incumbencia. Las procesadas son también de muy buena conducta y antecedentes, si bien la CARMEN tiene su esposo huido en el Marruecos Francés… De dicho delito son responsables en concepto de autores por ejecución directa y voluntaria… Procede imponer al procesado JUAN LOPEZ MORILLAS, la pena de UN AÑO y a las procesadas ISABEL GONZALEZ ALCARRIA y CARMEN GONZALEZ ALCARRIA, a cada una, la pena de SEIS MESES Y UN DIA.”

El dia dos d’octubre els van traslladar a la presó provincial de Granada per a la seva presentació al consell de guerra, però aquest no es va celebrar fins al 20 de febrer de 1943, sent les conclusions de la sentència:

“Que los hechos relatados son constitutivos de un delito contra la seguridad del Estado previsto y sancionado en el artículo 55 de la Ley… procede imponer a los procesados la pena de UN AÑO de prisión con las accesorias correspondientes”.

---

<<< Vegeu capítol anterior (1)
>>> Aneu a capítol següent (3)