Tot comença a la Diagonal

BIOGRAFIA DE JAUME PATRIÇ SAYRACH FATJÓ DELS XIPRERS

CAPÍTOL 1

AGUSTINA RICO

Els primers anys d’en Jaume a Santa Coloma, ben poca cosa sabíem sobre ell. Per als més joves, era el capellà. Un capellà sense sotana i amb vespa, modern, diferent… Els més grans deduïen, per la seva parla i per les seves formes, pel que deia i per com ho deia, que no s’ajustava al patró força estès del mossèn d’origen rural o de família treballadora. Vam anar sabent-ne més coses: que el seu cognom matern era llarg i de ressò aristocràtic, que no tenia pares, que el seu pare havia estat arquitecte i havia fet una casa a la Diagonal, l’existència dels germans, i poca cosa més. El seu germà Abelard, rector de la parròquia de Sant Tarsici a la Trinitat de Barcelona (Nou Barris), i la seva neboda Goretti, que havia passat alguna temporada amb ell a Santa Coloma, eren els membres de la família Sayrach que vam conèixer. Amb el pas del temps, en Jaume va anar acostant els seus mons vitals i afectius. A través dels seus dietaris i dels seus llibres, ens donava a conèixer a tots plegats –família i amics diversos d’aquí i allà– els seus orígens, la seva història i la seva trajectòria. Les afeccions cardíaques que va començar a patir fa gairebé vint anys van fer confluir a l’hospital de Can Ruti a Badalona la seva gent en el sentit més ampli, fet que s’ha anat repetint, especialment en la seva darrera etapa a la residència de les Germanetes dels Pobres. A en Jaume se’l veia content amb aquesta trobada dels seus “mons” i, a la seva manera, ens deixava el llegat de mantenir-hi els lligams. Mantenir-hi els lligams, els vincles, la cohesió…, una tasca que li és reconeguda al llarg de la vida en diferents àmbits, també dins la seva família de sang.

MIGRANTS I ARISTÒCRATES

“La família! Lligams que neixen de la font comuna i que creen reguerols que es diversifiquen i s’expandeixen, fins que en perdem el curs. No fa encara un mes que vam acordar tirar endavant el projecte de fer un llibre sobre la masia (Can Fatjó dels Xiprers, mas familiar de la seva mare, Montserrat). I confesso que em fa il·lusió, com me’n va fer publicar el llibre genealògic de part del meu pare. No és que cregui que aquests llibres siguin excepcionals, com no ho són les nostres famílies ni la nostra història. Totes tenen un gruix ben petit. Però sense els fils que fan, es podria ordir el tapís de la història gran, la Història amb majúscula? D’altra banda, si no som els fills els qui ens recordem dels nostres pares i dels nostres avis, del nostre petit món, qui ho farà?”

Jaume P Sayrach. Llum al corraló. Fragments del dietari 2010 (2014)

ELS SAYRACH

L’any 1994, Edicions Fòrum-Grama publicà Sayrach, recerca genealògica, resultat de la investigació d’en Jaume sobre la seva família paterna. Fent una síntesi molt bàsica dels gairebé cinc segles que abasta, podem seguir-ne l’evolució entre el segle XVI i el segle XX.

L’origen del cognom Sayrach és occità. La població que porta aquest nom es troba al nord de Tolosa de Llenguadoc (Toulouse en llengua francesa), al departament de l’Alta Garona. Els primers Sayrach de Catalunya eren migrants del sud de França. Fugien de les mortaldats causades al seu país per una llarga i acarnissada lluita entre catòlics i protestants, les anomenades Guerres de Religió (1562-1598). El primer rastre documental d’un Sayrach a Catalunya, segons les investigacions recollides a l’obra esmentada, apareix en un llibre notarial de Seva en el qual Francesc Sayrach, pagès, signa com a testimoni en un contracte d’arrendament d’uns masos a Sant Bartomeu del Grau. Es van assentar a Osona -com indiquen els noms d’aquestes dues poblacions- i també al Montseny fent de treballadors de la terra i de traginers. Una altra branca Sayrach s’establí a Isona (Pallars Jussà), posteriorment es traslladaren a Valls i més endavant a la població de l’Espluga Calba (Les Garrigues). El ventall d’oficis es va anar ampliant: pastor, masover, paraire de la llana i mestre boter. A l’Espluga, el segle XVIII, Josep Sayrach i Casellas és el primer barber-cirurgià de la família, ofici que exerciran els seus descendents.

A mitjan segle XIX, Miquel Sayrach i Carabassa és el primer Sayrach barceloní i el primer metge. Viu a Sants amb la seva esposa, Concepció Carreras Solà, filla d’un antic alcalde de la vila, encara no annexionada a Barcelona. Són els avis paterns d’en Jaume i els seus germans; motor de la puixança econòmica familiar i el puntal indiscutible en els moments difícils que havien de venir. El dr. Miquel Sayrach i Carabassa creà la primera assegurança mèdica d’Espanya, una “mútua” que va obrir delegacions per tot l’estat. Va adquirir els terrenys del carrer Enric Granados-Diagonal i una finca d’estiueig a Sant Feliu de Llobregat que el seu fill Manuel, arquitecte, va reformar i redissenyar. Era coneguda com “la torre dels Dimonis”. Entre 1915 i 1918 es construí la casa de la Diagonal, que obtingué el premi al millor edifici artístic barceloní de l’any 1917. Manuel Sayrach i Carreras és considerat el darrer arquitecte modernista, encara que la seva figura d’home culte, autor d’obres literàries i interessat en diverses branques de l’art i del pensament, s’acosta a la figura de l’humanista.

ELS FATJÓ DELS XIPRERS

Si bé és el propi Jaume Patriç qui aporta la informació sobre els Sayrach, la història de la seva família materna ha estat documentada per l’historiador Miquel Sánchez, autor de Can Fatjó dels Xiprers Nou segles de vida pagesa a Cerdanyola (2012). “Can Fatjó dels Xiprers és un dels casals més importants de la història pagesa de Cerdanyola del Vallès. Per la seva extensió, l’activitat econòmica i la riquesa vitivinícola ha estat un dels masos més importants del terme. El conreu de la vinya enriqueix els Fatjó. La nissaga propietària compra diversos masos veïns i emparenta amb pubilles d’altres masos comarcals. Del 1145 al 1942 són vint-i-sis les generacions de Fatjó dels Xiprers que han posseït el mas. Molts caps de la casa van ser batlles, jurats, síndics i membres de les institucions locals. Nascut a les acaballes de l’alta edat mitjana, ha protagonitzat una llarga existència entre les altres cases pageses del terme de Cerdanyola fins a la desaparició de la vida agrícola, a la segona meitat del segle XX. La llarga etapa pagesa de més d’un mil·lenni de vida agrícola i ramadera es va acabar a Cerdanyola entre 1957 i 1971.”

Tomàs Fatjó dels Xiprers i Morral, vint-i-quatrena generació del casal, va néixer a Cerdanyola l’any 1873. Del seu matrimoni amb Dolors Pi i Buxó va tenir sis fills. Una de les seves filles, Montserrat (1906), seria l’esposa de l’arquitecte Manuel Sayrach. Va rebre l’educació clàssica de les noies benestants de l’època en el col·legi de les monges jesuítiques del Sagrat Cor de Sarrià. A la capella de la casa Fatjó dels Xiprers, s’hi oficià el matrimoni entre Montserrat Fatjó i Manuel Sayrach l’any 1926.

L’ESFONDRAMENT D’UN MÓN: MORTS I GUERRA

Amb només 26 anys mor Montserrat de manera fulminant, l’any 1932. Deixa cinc fills entre els cinc anys del gran, Miquel Àngel (1927), i l’any del petit, en Narcís (1931). En Manuel (1928) en tenia quatre , en Jaume Patriç (1929) gairebé tres i l’Abelard (1930) en tenia dos. En Jaume parla de la mare a partir del record amorós i serè que els va transmetre el seu pare. Els records propis són escassos i difusos: “ De la mamà viva al pis de la Diagonal no en tinc cap record, sí de la gentada que va venir el dia que va morir.” I afegeix una imatge a mig camí entre la tristesa i el surrealisme, com de novel·la de Mercè Rodoreda, a partir d’un record del seu germà Manuel que ell també comparteix: “sovint explicava que estant la mamà de cos present, ell, muntat en la bicicleta de tres rodes anava corredor amunt i avall per entre un munt de cames. A mi, aquesta imatge del bosc de cames també se m’ha quedat gravada”. L’evocació de la mare la farà sovint a partir de les imatges d’aquella dona jove a qui molts vam veure el rostre per primer cop quan feia molts anys que coneixíem el seu fill: “El que sí m’ha quedat present és la foto d’ella en un marc modernista molt bonic que penjava de la paret del menjador”. “ És una joia tenir una mare eternament jove. Fins diré una mare nena, perquè quan érem una mica més grandets vam voler saber com era, vam passar llargues estones mirant fotografies i les que més ens van agradar van ser de les de quan era col·legiala; ens la feien propera, talment germaneta i amiga”.

L’any 1936 es produeix el cop d’estat feixista que iniciarà la Guerra Civil i aquell mateix estiu s’inicia la revolució social que implanta el model de col·lectivitzacions i l’autogestió. El mas i les terres dels Fatjó són requisats, així com la casa de la Diagonal, la torre de Sant Feliu i altres béns dels Sayrach. Miquel Sánchez explica les vivències dels Fatjó: “Per a una família rica com aquesta, els fets traumàtics de la guerra civil, la fugida de la família i l’aixopluc a Barcelona, la mort del cap de la casa (Josep, l’hereu) a la guerra, la destrucció de la capella i una part de la masia, la confiscació del vi i la col·lectivització de la finca, van ser una munió d’esdeveniments lamentables, dels quals els va costar oblidar-se.”

En Jaume escriu sobre la dura situació dels qui, per diverses raons, van quedar entre els dos bàndols: “A casa la guerra la vam perdre des del primer dia i amb la victòria dels nacionals no la vam guanyar, sinó que la vam tornar a perdre. Si els rojos havien vingut a buscar el meu pare perquè era burgès i catòlic, els nacionals el van venir a buscar per republicà i catalanista”. Però a Manuel Sayrach Carreras ja no el van trobar. Havia mort el gener de l’any 1937, als 50 anys, dotze dies després que morís el seu pare, als 84 anys. Els nens van quedar sota la custòdia de l’àvia. Si els records de la mare i de la primera infantesa són difusos, els del període la guerra són ben vius. En parla com a experiència límit, en la línia de personatges de Joan Sales a la novel·la Incerta Glòria, que tant li agradava i que rememorà molts anys després en visitar els espais del front de l’Ebre. “Els tres anys de la guerra els vam viure a les “darreres” del pis que el govern republicà ens deixà commoguts pels plors de l’àvia, sola i amb cinc nens orfes. Vam viure tres anys en una absoluta anormalitat. No vam fer-nos amb ningú, no vam anar a l’escola. Vam viure com uns nens assilvestrats en una Barcelona hostil. Cada dia sortíem al carrer a la recerca de provisions: les farinetes del tio Nelo, les peles de patata, les pomes que ens donava una bona dona del mercat del Ninot, o les restes dels dinars d’un restaurant del carrer Muntaner. “

Al final de la guerra mor l’àvia, l’any 1939, amb 76 anys, havent deixat escrit en el seu testament que els germans no siguin separats. L’any següent entren com a interns al col·legi dels escolapis de Sarrià. L’Abelard va escriure: “Una tarda, foscos els carrers, dins un taxi vestits amb la primera roba nova després de tres anys de guerra -un jersei i uns pantalons de golf- ens dirigíem al col·legi en silenci i amb el cor petit, encongit, tristos i preocupats, acompanyats per les tietes Àngels i Araceli (germanes de la mare) que ens animaven dient-nos “ no tingueu por, ja veureu que us agradarà , us hi trobareu bé “. Arribada la nit, ens van separar (després d’haver viscut tan units els tres anys de la guerra) i se’ns assignà a cadascú una habitació. Les primeres nits van ser molt tristes”. Hi van passar vuit anys. Entre moltes vivències, es comença a conrear en tres dels germans la llavor de la vocació religiosa. A “can culapi”, nom popular de les escoles dels pares escolapis, van rebre classes del professor que en Jaume ha admirat més, Josep Maria Boix i Selva, professor de literatura, poeta i traductor, autor d’una traducció històrica i canònica al català, El Paradís perdut, de John Milton (Paradise Lost), que sobrepassa els 10.000 versos hendecasíl·labs. Ja en els 70, dos dels fills del professor Boix i Selva, els cantants i folkloristes Xesco Boix i Joan Boix (Falsterbo 3), van ser unes veus molt estimades entre el que se’n deia joves amb inquietuds. Amb ells cantàvem en català, lluitàvem per uns parcs que encara no teníem, somiàvem amb un drac màgic que vivia al fons del mar i ens agermanàvem amb joves d’arreu del món reclamant la pau i cridant contra la guerra del Vietnam.

PARADISOS PERDUTS

Com en moltes famílies, l’estiu i un espai comú -una casa, un apartament, un poble, un càmping- emmarquen vivències felices que amb el temps es transformen, amb l’aura que els dona el pas del temps, en paradisos perduts: “El meu paradís van ser dos llocs, la torre de Sant Feliu i de més gran la masia de can Fatjó dels Xiprers”.

En Jaume ha rememorat en diverses ocasions la Torre dels Dimonis, anomenada així popularment per la tanca de ferro de dragons alats que l’envoltava. A la finca de Sant Feliu de Llobregat, els germans van viure els seus primers estius i va ser el lloc on els sorprengué l’esclat de la guerra.

Ja ordenat capellà, i vicari a Vilafranca del Penedès, en Jaume faria una darrera visita a la Torre. El periodista vilafranquí Antoni Ribas recull el que li va explicar la seva mare, que hi era present. “En Jaume no s’esplaiava gaire en aspectes de la seva vida, però sovint deixava caure anècdotes que, com un puzle, podies agrupar per fer-ne un relat més complet: els bombardejos de Barcelona durant la guerra contemplats des del terrat o la galeria de casa seva a la Diagonal, la mort de la mare, l’eternitat i la tomba familiar… La Torre dels Dimonis forma part d’aquest conjunt espars de petits fets. Un bon dia en Jaume va demanar a les persones que portaven l’Obra de Colònies si volien acompanyar-lo a Sant Feliu per veure si a la Torre hi havia mobles o alguna altra peça útil. La meva mare queda impressionada per l’amplada de la finca i per la bellesa que hi havia en el seu entorn. Digué a casa: “És una torre de senyors de Barcelona, modernista…”. Aquella tarda, abans de marxar, en Jaume els digué que volia pujar a unes muntanyes de Montserrat artificials que havien fet al jardí. “Serà el meu comiat”, comentà.”

La finca va ser expropiada i enderrocada per l’ajuntament franquista el 1960 primer per fer-hi camps d’esports i, segons publicacions recents, per un projecte d’expansió industrial en què també van desaparèixer altres edificis emblemàtics de la població.

La masia de Can Fatjó del Xiprers, a Cerdanyola, va ser el paradís rural dels estius a partir del final de la guerra. Eren tres mesos de llibertat envoltats de natura i amb una activitat agrícola que tenia els moments àlgids en la sega i la verema. Allà, com diria Sagarra del seu paradís particular a la torre Balldovina de Santa Coloma, van aprendre els misteris dels animals i les plantes, i els cicles d’una vida pagesa que tenia els dies comptats en aquelles contrades del Vallès. En els llargs estius neix la PICA (Pro Interessos Comuns de l’Associació), una activitat que uneix i organitza els germans i que mostra la creativitat que els ha marcat sempre. Els tretze quaderns de la PICA són treballs d’escriptura i dibuix fets en blocs d’espiral Enri des de l’any 1944 al 1951. Una activitat entre el quadern de vacances, el dietari i el butlletí, una d’organització creada per ells mateixos en la qual cadascú tenia un càrrec. En Jaume, ministre de propaganda, és qui escriu el propòsit inicial i qui en fa el balanç. Comença en un castellà més aviat grandiloqüent i ben aviat passa al català. Hi ha cròniques, reportatges, retrats de personatges, ressenyes d’excursions i un dietari d’activitats per temes, sense dates. I uns preciosos dibuixos que ho il·lustren tot. S’hi troba la llavor professional dels dos germans grans, Miquel Àngel i Manuel, creadors i editors de continguts infantils i juvenils (revistes L’Infantil i Tretzevents), el Jaume fundador de butlletins i revistes i el recull vivencial de l’Abelard (aficionat als idiomes, la música i la poesia) i d’en Narcís (que al llarg dels anys esdevindrà un reconegut especialista en la figura de Sant Jordi).

“Es notava que des de petits estaven acostumats a valdre’s per ells mateixos i a fer coses junts”, comenta Montse Sayrach, filla de Miquel Àngel, fullejant els quaderns, dipositats a l’Arxiu Sayrach, als baixos de la casa Montserrat, construïda per Manuel Sayrach entre 1924 i 1926 en homenatge a la seva esposa al carrer d’Enric Granados, al costat de la casa de la Diagonal. Mantenir la unió entre els germans i entre les famílies que crearen tres d’aquells nens va ser un propòsit que en Jaume va mantenir al llarg de la vida.“ Ha fet un paper cohesionador de la família -explica Montse Sayrach- , procurava llimar problemes, sempre vetllava perquè deixéssim de costat el que podia fer que algú no s’hi trobés a gust. També ha estat imprescindible en la recuperació de la memòria dels avis i de la història familiar. Ens deixa un gran llegat en els seus llibres i també en el suport que va donar a l’edició dels altres, el de la família de la mare i la biografia del pare”.

---