Un guardó més que merescut

Dijous 26 d’octubre es va celebrar a l’auditori de Can Roig i Torres la festa d’entrega dels tercers Premis Alcalde Boada, organitzats per Esquerra Republicana de Catalunya, per reconèixer la feina de persones i entitats. A en Jaume-Patriç Sayrach li fou concedit a títol pòstum.  

EUGENI MADUEÑO

Us dono les gràcies en nom d’en Jaume, a pocs dies que celebrem els 94 anys del seu naixement. El vostre és un guardó que ell té més que merescut. És un reconeixement que demostra que els qui heu decidit concedir-li el premi Celestí Boada penseu més enllà de l’adscripció, de l’etiqueta, de la posició política, de l’estretor de mires dels qui veuen el món per un foradet. Honorant en Jaume, us honoreu també vosaltres, si és veritat -i ho és- la frase esculpida al monument de l’alcalde Llorenç Serra: ‘el poble que honra els seus fills, s’honra a si mateix’.

En Jaume és una de les figures més rellevants de la Santa Coloma del darrer mig segle. El colomenc de més alçada intel·lectual que hem tingut, i el qui més ha fet i més esforç ha dedicat a la ciutat i a la seva gent, fins el punt de oferir-li la totalitat del seu temps. La seva vida.

Una vida polièdrica, que, sintetitzant-la molt donat el temps de que disposo, es pot resumir en cinc eixos bàsics: el religiós, el polític, el periodístic, el cultural i l’humà.

Un capellà diferent

Repassem la faceta d’en Jaume capellà. Quan només tenia 33 anys el recordo saltironant per les rieres del Fondo buscant un terreny idoni per fer la parròquia. La va fer la parròquia, i es va incardinar en l’onada migratòria que impulsava el creixement de la ciutat, es va treure un títol de formació professional en pintura i va renunciar al sou del Bisbat. Es va entossudir a amagar el seu passat burgés per ser talment com nosaltres. Gent que fugia d’un passat lamentable i buscava un futur millor. No solament es va mimetitzar. També ens va ‘evangelitzar’. A les persones grans que acudien a missa, revolucionant el missatge de l’Evangeli. I als joves, fent-nos aplicar el mètode jocista de ‘veure, jutgar i actuar’. Veure les injustícies del món. Jutgar perquè es produïen. I actuar per remeiar-les. La Juventut Obrera Cristiana va ser una pedrera de militants polítics i cívics, com es veuria després, quan la Transició va prendre forma i els ajuntaments es van omplir de regidors democràtics.

En Jaume va ser l’ideòleg del moviment de capellans que van atrevir-se a reformar la liturgia i la pastoral a Santa Coloma, enfrontant-se directament amb el Bisbat. Van posar en marxa una pràctica que com veieu ara no s’ha aconseguit encara, la separació real del poders de l’Esglèsia i de l’Estat. Si algun dia algú està interessat en conèixer la profundidat de la càrrega d’aquest quadre ideològic, en Jaume ha deixat exemplars dels fulls parroquials que es repartien setmantment a les misses, i del fulletó ‘Prímula’, del qual van sortir 15 números entre els anys 2001 i 2009. També va fer el butlletí ‘Església a Santa Coloma’, que va dirigir durant els anys 2014 i 2015.

Catalanista sempre

Del Jaume capellà al Jaume polític i al Jaume catalanista no hi ha cap pas. És tot la mateixa argamassa. Si no hagés estat pel seu tarannà, ell hauria d’haver estat el cap de la llista del PSUC a l’alcaldia el 1979. I potser no haurien guanyat. Però ell era el més preparat, l’ideòleg del moviment que, amb l’ajut dels estimats Xavier Valls i Maria Josep Olivé, havien convertit el Pla Popular d’alternatives socials i urbanístiques en un programa electoral i de govern. No va ser alcalde però sí regidor d’urbanisme. El pare dels arbres que ara guarneixen els nostres carrers. L’ideòleg un altre cop del pla Santa Coloma 2000, amb el que de nou va tornar a ‘pensar la ciutat’, convidant la ciutadania a decidir com volien que fos el futur. Una crida a la democràcia participativa ciutadana que no va cuallar, perquè aleshores a la ciutadania ja l’havien substituit els partits.

El Jaume catalanista? El Jaume que va fundar el centre de normalització lingüística l’Heura? El Jaume amic d’en Pujol? Alguns amics i amigues encara estan sorpresos pel que diuen “la conversión del Jaime al independentismo”. Però la catalanitat del Jaume no ha estat una revelació, ni una moda. Només una evolució lògica. Ens ha deixat uns escrits de records de l’internat, als escolapis de Sarrià, on va ingressar amb els seus quatre germans el 1940, després de la guerra, en Jaume tenia 11 anys. Escriu això. “Tot l’ensenyament es feia en castellà. Però no feien com en altres col·legis, on fins i tot es castigava l’alumne que era sorprés emprant la llengua catalana. La persona que ens va obrir els ulls sobre la nostra identitat catalana va ser el professor Boix i Selva. Ens va responsabilitzar del fet de no saber escriure en català. Quan éreu petits -em va dir un dia- valia l’excusa que ningú no us ha ensenyat, però quan un arriba a una certa edat, ell n’és el responsable. Gràcies a Boix i Selva vam conèixer la literatura catalana.”

Mestre de periodistes

Parlaré del Jaume periodista. Del Jaume que s’inventa una revista amb els seus germans per aprofitar les vacances d’estiu a la casa familiar de Cerdanyola del Vallès, can Fatjó dels Xiprers. I del Jaume que ja per sempre més no deixarà d’escriure sobre l’actualitat i de convidar als altres a pensar i escriure. “Qualsevol de nosaltres pot ser un intel·lectual si es capaç d’expresar per escrit els seus pensaments” –ens deia sovint. Ens esperonava a fer-ho. Ell ho va practicar sempre. Va escriure petites narracions i contes per a nens a la revista Tretzevents, que dirigien els seus germans Miquel Àngel i Manuel. Després, quan va fer de vicari a Vilafranca del Penedés, va revifar i reformar la revista Acción Católica, en la que va introduir més textos en català i li va treure de la capçalera el qualificatiu Católica, deixant-la només amb Acció, un nom més laic i resolutiu. De Acción, a 4 Cantons, la revista que fundà al Poblenou. I de 4 Cantos, a Grama. I si de Santa Coloma hagués hagut de marxat a una altra població, de ben segur que hauria fundat una quarta revista. Bé, de fet ho va fer, 13 anys després de desapareguda Grama, va fundar, el 1996 -amb la mateixa tècnica i idèntic esperit- la seva seqüela Fòrum-Grama, que va publicar-se durant una dècada.

Tot això en format paper, perquè des que va crear el primer bloc, PrimulaJPS, el 12 de gener de 2012, fins al 30 de desembre de 2022, un dia abans de morir, en que va publicar el darrer a Capvespre.cat, la producció digital d’en Jaume ha estat ingent. Calculo –les tenim al web, però també en pdf, ordenades per anys, a punt per consultar-, calculo que hi ha més de tres mil articles, glosses, reflexions… i milers de fotografies il·lustratives.

La figura més rellevant del darrer mig segle

Potser ja no ens dona temps, però caldria, per remarcar que en Jaume és la figura més rellevant que ha viscut a Santa Coloma en el darrer mig segle, que des que va fundar Edicions Fòrum-Grama, creant un fons editorial que porta el nom de la seva mare, Montserrat Fatjó dels Xiprers, en Jaume ha impulsat l’edició de 20 llibres, 10 dels quals escrits per ell. Destacaré només algun. Per exemple ‘Santa Coloma als comtats catalans’, un compendi d’història de les poblacions que tenen la santa al seu topònim. Un altre: ‘L’Esperança d’una església pobre i evangèlica’, on analitza i valora els canvis a la pastoral i la litúrgia dels que hem parlat al principi. I finalment, i per citar només llibres que tinguin a veure amb Santa Coloma, ‘En el Fondo’, la història de la parròquia de Sant Joan Baptista i de l’acció parroquial duta a terme entre el 1965 i el 1979. D’ell s’han fet dues edicions.

Ens queda finalment ‘el factor humà’, d’en Jaume. La part soterrada al sí profund de l’home que havent nascut a la Diagonal, a la magnífica casa Sayrach, decideix venir al Fondo i fer-se ‘pobre entre els pobres’. I que porta a terme aquesta decisió. I la manté de forma continuada i coherent fins a un any abans de morir, en què es veu forçat -perquè a l’edifici no hi ha ascensor- a traslladar-se del seu estimat pis del carrer Roma, 40, a la residència de les Germanetes dels Pobres de la plaça Tetuan de Barcelona. Una residència on no t’admeten -vaig tramitar-li jo els papers necessaris- sinó demostres que efectivament ets pobre. Vull dir que no disposes de més bens que la teva pensió mensual.

Moltes gràcies de nou en el seu nom per aquest reconeixement. Segur que ell us ho agraieix sincerament i sense matissos. Però ja que sóc jo qui recull el guardò, deixeu-me que us digui que no és suficient. Que la ciutat està en deute amb ell. I que un dia o un altre algú haurà de fer quelcom més que el que s’ha fet fins ara: posar el seu nom a la sala d’actes d’una biblioteca.