Turisme de qualitat?

OPINIÓ

LLUÍS SOLER ALSINA

Platges apartades, i fins i tot cales de difícil accés, plenes de gom a gom, rutes de muntanya gairebé tan concorregudes com qualsevol carrer de ciutat, hotels, càmpings i pisos turístics ―amb o sense llicència― gairebé al 100% d’ocupació. No hi ha cap dubte: el turisme està assolint nivells rècord. Tant, que la sensació d’excés, de saturació, d’ofec, s’estén com una taca d’oli.

Davant aquesta situació, el diagnòstic del gruix d’experts, economistes, líders polítics i del gremi d’hostaleria convergeix en un punt: cal apostar pel turisme de qualitat. De propostes concretes, n’hi ha moltes, i no sempre coincidents. De diagnòstics, també. Però el mot “qualitat” hi apareix gairebé sempre, talment com si fos una mena de talismà màgic capaç de treure’ns de l’atzucac i gaudir ―per fi!― dels beneficis del turisme sense haver de patir-ne els efectes negatius.

Però, què se’ns vol dir quan ens parlen d’apostar pel turisme de qualitat? Aquí ja ens trobem amb el primer problema. Les definicions mínimament precises escassegen. En canvi, sovintegen alguns qualificatius ―com ara sostenible, socialment responsable o actiu― que resulten ben atractius però que no ens aclareixen gairebé res. Més aviat el contrari: confonen i dissimulen allò que realment suposa.

Perquè, amb tots els matisos i les excepcions que calgui, allò que realment significa “turisme de qualitat” és turisme d’alt poder adquisitiu. Que vingui gent de fora, sí. I molta. Però a condició que gastin molts diners. Atraure persones amb molts diners i gustos sofisticats és l’objectiu del gruix de les campanyes de promoció d’hotelers, polítics, promotors i empresaris. L’altra cara de la moneda? Doncs que aquells que ens volen visitar però que tenen pocs recursos econòmics o només cerquen “sol i platja” no són benvinguts. No ens interessen. 

Així doncs, un cop despullada de la seva vestimenta políticament correcta, el classisme d’aquesta concepció del turisme és rotund. Només volem que vinguin els sectors més benestants. La xusma, millor que es quedi a casa. O, en tot cas, que cerqui una altra destinació, a ser possible d’algun país del sud. Per descomptat, l’afany d’obtenir més ingressos és al darrere d’aquesta aposta. Tanmateix, no és l’únic factor: de manera més subtil i indirecta, però no per això menys incisiva, cal esmentar l’impacte de la transformació dels nostres pobles, ciutats i paratges en “marques” que han de competir en el mercat i que, semblantment al que succeeix amb qualsevol altra bé o servei sotmès a la lògica del màrqueting, es devaluen si atrauen una clientela de baix poder adquisitiu mentre que guanyen en prestigi si reben turistes rics. 

Però això no és tot, encara hi podem afegir un altre factor clau: la distinció. Tal com demostrà el sociòleg Pierre Bourdieu fa mig segle, els hàbits i els consums culturals —en el cas que ens ocupa, els indrets on viatgem, el tipus d’allotjament que triem, els restaurants que freqüentem, el nombre i tipologia de monuments que visitem, etc.— actuen a mode d’indicadors que denoten el nostre estatus. No valorem de la mateixa manera un turista amb xancletes que va al McDonald’s o a un kebab que un altre que vesteix amb certa elegància i menja sushi en un restaurant de moda. I el mateix passa amb les destinacions turístiques: Magaluf, considerat l’epicentre de l’anomenat “turisme de borratxera” a Mallorca, té un prestigi ínfim, mentre que municipis com Sóller o Deià son percebuts com destins “selectes”, exponents del bon gust i, alhora,  demostració de la distinció social dels turistes que hi van.

Però, què té de dolent apostar per un turisme que ens aporti molts ingressos, generi una bona imatge de marca del nostre indret i ens posicioni com una destinació selecta i distingida? Que potser no és aquest el model ideal? Quina importància té el seu classisme implícit si, al capdavall, tot són avantatges per a l’indret que hi aposta clarament?

No tan ràpid. És molt possible que els inconvenients superin els avantatges, especialment en el context actual. Per què?  D’entrada, perquè l’arribada massiva de turistes d’alt poder adquisitiu encareix de manera desorbitada els preus no tan sols dels hotels, sinó també de restaurants, bars,  botigues o indrets d’oci. I, sobretot i molt especialment, també de l’habitatge. Car, en l’època de les xarxes socials i de plataformes com Airbnb, a qualsevol propietari o inversor li surt més a compte reconvertir el seu habitatge en un pis turístic que no pas llogar-lo o posar-lo a la venda. I el mateix val a dir del comerç tradicional: a mesura que venen més i més visitants i que la temporada turística s’allarga fins a abastar tot l’any, surt molt més a compte vendre o reconvertir l’establiment perquè esdevingui una franquícia i/o es dediqui a la venda de “souvenirs”… de poca o nul·la utilitat de cara al veïnatge i amb preus sovint prohibitius.

D’altra banda, l’auge de les xarxes socials afavoreix que molts indrets que fins fa poc havien quedat al marge del turisme massificat tinguin, ara, una demanda molt superior a la seva capacitat. Petits pobles amb “encant”, cales, boscos i muntanyes són fotografiats i difosos per instagramers que compten amb una legió de seguidors que, lògicament, volen visitar aquests indrets i estan disposats a pagar diners, molts diners, per tal de  demostrar que hi han estat.

A aquest panorama cal afegir-hi, a més, l’impacte del teletreball. Un creixent nombre d’expats s’instal·len a les nostres contrades, atrets pel clima, la gastronomia o la cultura. Els seus sous, sovint molt superiors als nostres, els permeten pagar preus molt alts, cosa que es tradueix en un augment forassenyat del cost de pisos, bars, restaurants i, en general, de tota mena de béns i serveis. 

El resultat de tot plegat és que la població autòctona es veu expulsada, convertida gairebé en estrangera en la seva pròpia terra, ja sigui perquè els preus de l’habitatge i de la restauració resten fora de l’abast de les seves butxaques,  perquè l’arribada massiva de visitants genera sorolls i problemes de convivència o, senzillament, perquè la desaparició dels comerços de barri i de bona part del veïnatge els pressiona perquè, ells també, acabin marxant. 

En definitiva, la irrupció massiva de turistes i expats d’alt poder adquisitiu i gustos sofisticats genera tants o més problemes que no pas el turisme low cost. Un diagnòstic que convindria tenir clar. Especialment entre dirigents i activistes d’esquerres, als quals cal pressuposar una especial sensibilitat sobre aquests efectes adversos. I també un posicionament favorable al turisme sostenible, sí, però no a costa que esdevingui un privilegi fora de l’abast de les classes populars.