Tot recordant la Roig

OPINIÓ

LOURDES PUJOLS MARTÍNEZ

Un bon dia va aparèixer per casa un llibre de la Montserrat Roig, L’agulla daurada, l’havia portat la meva mare. Elles em van obrir al món de Puixkin. Li dec tant a la mare…!  I, caram, ara també em ve al cap el llibre La mare de Gorki. 

Recordo una festa major a Santa Coloma, l’any 1990, quan la Montserrat Roig va ser convidada a un acte a la plaça Pau Casals, davant la Torre Balldovina, llavors jo ja m’havia llegit i rellegit/estudiat L’agulla daurada. La mare em va dir: “Lourdes vine a l’esdeveniment i així te la podré presentar…” En aquells dies, amb divuit anys, jo era més tímida que ara i em tallava moltíssim algú tan important. Per a mi la Roig era una deessa, em moria de ganes de conèixer-la, però… Finalment, va guanyar la inseguretat i vaig decidir no anar a l’esdeveniment, això sí, dient a la mare que si us plau li transmetés a la Roig com l’admirava, que estava eternament agraïda per haver-me obert al món a la literatura russa, sobretot a Puixkin, Dostoievski, Txèkhov, Bulgàkov… 

Les ganes d’anar-hi em mataven i per fi vaig sortir del forat, em vaig presentar més tard quedant-me a un costat amb un perfil baix. Entre un grup de persones que s’apinyaven vaig veure ma mare i la Roig com s’obrien camí entre ells  amb la mirada posada en mi! Déu meu, el cor em sortia del pit, era clar que la Remei estava disposada a presentar-me-la, moment històric per a mi perquè anava a conèixer a aquella persona que tant admirava, autora i protagonista de L’agulla daurada. Quan les vaig tenir davant, allà clavada a terra em vaig fer petita, dels nervis no vaig saber què dir, només, un: “M’ha agradat molt el llibre”, i fi de la història. Sí, sí, tal qual (quina ràbia!). La mare ja li havia donat a la Montserrat Roig el meu missatge i li havia demanat que em signés el llibre. Ella, la Roig, va escriure unes paraules a una targeta de l’ajuntament que portava la mare: “A la Lourdes, esperant conèixer-la algun dia”. 

Trenta-vuit anys després d’aquesta “arruïnada” trobada perquè no vaig saber aprofitar el moment, en un viatge amb tren a Donosti amb la Natàlia, ma filla, el fil d’aquella història que començà amb la meva mare i la Montserrat Roig en una festa major a Santa Coloma va continuar. Un llarg viatge en tren sempre m’ha semblat molt romàntic, i paradoxalment, una forma d’aprofitar el temps.

Davant nostre s’asseia una senyora. Totes tres anàvem llegint. De tant en tant la mirava discretament, no podia evitar-ho, físicament era clavada a la Roig a l’època en què va escriure L’agulla daurada. Tenia moltes ganes de dir-li-ho, però pensava… “És una ximpleria”. Com havia de dir a una desconeguda que s’assemblava a Montserrat Roig, que feia anys que era morta? A què treu cap això!? I d’aquesta manera mirava de controlar l’impuls tan fort que sentia de parlar amb ella. I vam continuar llegint. Després de diverses hores de viatge, ja gairebé arribant al nostre destí, em vaig tornar a dir a mi mateixa: “Digues-li-ho, Lourdes digues-li-ho, ara o mai!” Ni jo mateixa entenia aquestes ganes. Al final ella va trencar el gel i ens va preguntar si ens quedàvem uns dies a Sant Sebastià. Sí, li vam contestar. Ella anava a la meravellosa Bilbao. “Saps… potser et sembla estrany que et digui això, però em recordes moltíssim la Montserrat Roig”, vaig gosar dir-li. Ostres el cel es va obrir i els astres es van alinear! Va ser el cas que elles, la Roig i ella, havien estat amigues! Li vaig explicar la meva trobada a Santa Coloma amb ella, com l’admirava, i com per a mi va haver-hi un abans i un després amb la lectura de L’agulla daurada. I que gràcies a la Montserrat i a aquella lectura…

Ens va explicar que també havia estat una dona important a la seva vida. Finalment, crec que una vegada més, aquella anècdota em confirmava la màgia absoluta que envolta un viatge llarg amb tren.  Aquell moment va ser per a mi com una segona oportunitat per expressar tot el que no li vaig saber dir a la Montserrat Roig trenta-vuit anys abans. És cert que no era la Roig, però sí amigues, i físicament eren clavades. 

Les casualitats de la vida, o no… Aquell mateix moment, un viatge a Donosti, els seients compartits –hi havia molts vagons, el mateix tren, el mateix dia… El destí és capriciós. La màgia dels moments i dels records, i dels trens…