El tanatori, un lloc indigne per a la nostra gent
La lluita per l’escola Salvatella
MARTÍ SEGURA JULIÁN
Sempre m’ha interessat la política, tot i que mai n’hagi participat activament. Com a graduat en Ciències Polítiques m’han preguntat força vegades –masses pel meu gust– si m’hi volia dedicar. Sempre he dit que, per a l’estudi de la política, és millor no estar-hi involucrat, que això impedeix una anàlisi honesta. El cert, però, és que sempre he preferit mirar-m’ho des de la barrera, com els “toreros” bocamolls de poble. Si bé no crec que la política es limiti només als processos electorals, aquests en són una part força important en les democràcies. I, alhora, són també de les parts que menys m’interessen. Tot i així, inclús quan era abstencionista conscient, he anat seguint els debats electorals i les diferents campanyes. Fins ara.
Des de fa més de deu anys, Catalunya ha viscut una excepcionalitat política. Amb el viratge cap a l’independentisme d’Artur Mas després de la negativa a la millora del finançament i amb les retallades de l’estatut per part del Tribunal Constitucional, l’independentisme va esdevenir un fenomen de masses, mobilitzant una quantitat de gent descomunal per ser un país que, avui dia, no arriba als 8 milions d’habitants. En tots aquests anys no hi ha hagut cap ítem a l’agenda pública catalana que no tingués relació o que no es veiés afectat pel “procés”.
Fruit d’aquesta excepcionalitat va ser la manifestació més gran del món en defensa dels drets de les persones migrants i refugiades i a favor d’acollir migrants i sol·licitants d’asil, així com el retard de l’auge de l’extrema dreta catalana fins, segurament, el 12 de maig. El causant d’ambdós fets, n’estic segur, era una lògica ben simple i (absurda): el feixisme que es va patir era el nacional-catolicisme espanyol i, per tant, els catalans (independentistes), com que no som espanyols, hem de ser els més progressistes de la terra. Així, qüestions que altres contrades generaven debats també a l’esquerra, aquí gairebé no existien; com que els “fatxes” són espanyols, entre els nostres no en poden haver-hi. Una situació excepcional.
El cas és que, fins a l’octubre del 2017, semblava que la independència era possible i això aixecava passions polítiques tant a favor com en contra, tant a Catalunya com a la resta d’Espanya. Hom pot argumentar que qui més es va creure l’1 d’octubre va ser el govern de Mariano Rajoy, que hi va reaccionar amb una contundència desmesurada i fora de tot estàndard democràtic, però el cas és que vàrem ser molts els qui vam anar a votar i els qui crèiem que, encara que el referèndum fos només una performance, tindria algun efecte, ni que sigui per la sobrerreacció i l’a por ellos.
Però amb la no-declaració d’independència del 27 d’octubre i la posterior aplicació de l’article 155 de la constitució espanyola, tot se’n va anar en orris. Del govern de Puigdemont que va fer possible el referèndum de l’1 d’octubre, els que no van anar a parar a l’exili van acabar empresonats i, fins que no va haver-hi sentència, l’any 2019, l’ànim de l’electorat català pot descriure’s en estat de calma tensa. En les eleccions del desembre de 2017, convocades en el marc de l’aplicació de l’article 155, la participació va assolir el màxim històric, fregant el 80%, i va guanyar-les Ciutadans, llavors capitanejats per Inés Arrimadas, tot i que no amb una majoria suficient per a formar govern. Tot apunta que aquest partit desapareixerà en breu.
L’octubre de 2019, amb la sentència del procés, els carrers de Catalunya van tornar a omplir-se de protestes i demandes d’independència. Els dirigents independentistes eren a l’exili i a presó, però el moviment independentista seguia motivat, com van demostrar les protestes organitzades per Tsunami Democràtic, especialment l’ocupació de l’Aeroport del Prat i els aldarulls de Plaça Urquinaona. Aquests actes serien els últims espeternecs del moviment independentista i, amb ells, de la il·lusió per la política a Catalunya durant uns quants anys.
A les eleccions del 2021 la participació va assolir un altre rècord, però aquest cop a la baixa. Poc més de la meitat dels electors hi van votar i el guanyador va ser Salvador Illa, flamant ministre de Sanitat durant la pandèmia que, igual que Arrimadas dos anys abans, no va tenir prou suports per formar govern. La correlació de forces independentistes, però, va canviar, i l’Esquerra Republicana de Catalunya de Pere Aragonès va formar govern de coalició amb els post-convergents. Tot i que la retòrica d’aquests anys ha seguit sent d’independentisme combatiu, el cert és que el primer govern d’ERC des de la Segona República ha sigut el del retorn a la normalitat autonòmica, el de la gestió de la derrota, confirmada pels suports al govern de Pedro Sánchez al Congrés dels Diputats i l’amnistia.
S’intenta fer veure que no, que l’amnistia és una victòria enfront de l’estat, però el cert és que s’està treballant per tal de tornar a la normalitat. A la situació anterior. A que els partits nacionalistes perifèrics s’involucrin en la governabilitat d’Espanya. I això és molt legítim i inclús necessari, tenint en compte possibles alternatives. Ara bé, il·lusionant no ho és pas. I sense il·lusió, anar a les urnes costa més. I, el pitjor de tot, sembla que els partits actuals treballen activament per matar tota il·lusió o esperança.
No pretenc fer una anàlisi detallada de cada un dels candidats, m’hagués fet falta seguir la campanya. Però cap d’ells em semblen personatges carismàtics, ni em ve massa de gust seure a escoltar-los quan els entrevisten a la ràdio. Entre el que sembla un comercial d’una funerària, el que sembla un nano que acaba d’entrar a treballar a una consultora i el que va dilapidar gairebé tot el seu capital polític per no haver tirat endavant allò que tant predicava, el panorama és desolador.
És clar que la política i les campanyes electorals són molt més que els seus candidats. Però l’agenda pública actual fa basarda. El Hard Rock i l’ampliació de l’aeroport ens aboquen a més turisme que, de retruc, genera més precarietat, més molèsties i més malbaratament d’aigua. Sobre el finançament i l’encaix, no s’està oferint res nou; tanmateix podríem estar assistint a una campanya electoral de fa vint anys. I per acabar, la migració, el tema estrella de les formacions d’extrema dreta. Sempre i arreu hi ha partits que creuen que adoptant-ne el seu discurs aconseguiran evitar que augmenti el suport per aquestes formacions, i sempre és una mala idea, ja sigui per normalitzar propostes que haurien d’estar fora de la centralitat del debat públic, ja sigui perquè el votant prefereix l’original a la còpia.
En el panorama polític català actual no hi ha cap candidat carismàtic, ni cap projecte il·lusionant. És tal l’apatia que generen que inclús els que hem acostumat a seguir eleccions d’arreu ens hi estem desentenent. És evident que la política no ha de basar-se en lideratges carismàtics i que unes eleccions al parlament inclouen a bastanta més gent que els candidats, però si seguim per aquest camí, cada cop hi participarà menys gent.