Sexe i poder

OPINIÓ

LLUÍS SOLER ALSINA

No hi ha dia que els papers (parcialment) desclassificats del cas Epstein no ens revelin la identitat d’alguna personalitat rellevant involucrada. Per descomptat, hi apareixen polítics de diferents partís i indrets, però també empresaris, magnats o figures destacades del món de l’espectacle. Fins i tot hi ha científics tan rellevants com ara Stephen Hawking o icones de la intel·lectualitat rebel i antisistema, com Noam Chomsky. 

Sexe, pederàstia, informes confidencials, favors mutus: el cas Epstein té tots els ingredients necessaris per captar els focus mediàtics i la nostra atenció. Certament, som davant d’un cas d’unes dimensions colossals. Un autèntic trellat, molt ben organitzat i estructurat, pensat i concebut per captar bona part de les elits tot utilitzant el sexe com a esquer. Els cossos de noies joves –bona part d’elles, menors d’edat– servia de moneda de canvi amb vistes a obtenir diners, sí, però també, i sobretot, complicitats, contactes, favors mutus. I informació confidencial, com molt bé posa de manifest el cas del príncep britànic Andrew, acusat de passar dades secretes a Epstein. En definitiva, som davant tot un complex engranatge on el poder es posa al servei de la gratificació sexual masculina, i aquesta darrera, al servei del poder.

Sexe i poder. Poder i sexe: una relació molt actual, però al mateix temps molt antiga. Els clàssics literaris en van ben farcits, d’històries amb aquests ingredients, però potser l’obra més paradigmàtica, i més interessant pel tema que ens ocupa és Les liasons dangereuses, traduïda al català com Les amistats perilloses, novel·la que compta amb un mínim de dues versions cinematogràfiques (més d’altres que s’hi inspiren lliurement). A través de l’elaborat joc de manipulacions orquestrades pel vescomte Valmont i la marquesa de Merteuil, ens endinsem en diverses trames on els desitjos, els impulsos i els sentiments genuïns fan de peons involuntaris en una batalla cruel entre aquests dos personatges.

El cert és que, un cop més, la ficció fa de mirall que ens permet copsar i entendre millor els engranatges de la complexa relació entre els impulsos i les relacions de dominació. En aquest sentit, una lliçó clau que en podem extreure és que, tant entre els cercles aristocràtics francesos del segle XVIII com entre les elits globals actuals, el sexe té més a veure amb una qüestió de control, prepotència i intercanvi de favors que no pas amb el plaer lliure i espontani. I això en un doble sentit: d’una banda, perquè un dels leitmotiv de la riquesa i de l’accés a les elits és, justament, la possibilitat d’obtenir sexe en condicions de desigualtat estructural, d’accedir a relacions nascudes no pas del consens, i menys encara del desig espontani i lliure de les parts implicades, sinó dels diners, de l’accés a un món de luxe i exclusivitat, de la pressió, de la prepotència. O, directament, de les coaccions i les amenaces.

Però la relació entre sexe i poder també funciona en sentit contrari: d’entrada, perquè crea, modula, gestiona i amplia complicitats. Cosa que, de retruc, permet consolidar i ampliar el poder de les elits. Els intercanvis de “favors”, especialment si són il·lícits, reforcen vincles, generen unió al voltant d’uns interessos comuns i teixeixen aliances que, tard o d’hora, es tradueixen en més protagonisme, més influència, més diners. En definitiva, més poder. Amb un afegit important: tenir o no accés a aquests cercles esdevé una mena de marca d’estatus. Serveix per a distingir aquells que de debò pertanyen a l’elit d’aquells que, per molts diners que tinguin, en realitat no són “dels nostres”, i, per tant, no mereixen ser inclosos entre els qui realment tenen les regnes del control. El sexe esdevé, doncs, una eina al servei de la perpetuació reproducció de les relacions de poder. Entre classes socials, per descomptat, però també entre gèneres: les dones en resten o bé excloses o bé limitades al rol de facilitadores de noies amb qui els poderosos poden anar al llit. És l’anomenat “sostre de vidre”, en la seva versió més punyent.

Tanmateix, això no és tot: identificar, conèixer, fomentar i gestionar les febleses i, en especial, les relacions sexuals fora d’allò que es considera lícit en un entorn social i cultural donat, també implica fer més vulnerables les persones implicades i, arribats al cas, poder a extorquir-les si es neguen a accedir als designis dels qui orquestren aquestes xarxes. Tota l’enorme informació recopilada per Epstein i els seus acòlits ha esdevingut una formidable eina de xantatge. Qui es negués a col·laborar en els favors que se li demanaven corria el risc de veure com els seus secrets sortien a la llum pública. Informació és poder. I això inclou, de manera especialment intensa, la que fa referència a la intimitat, als secrets inconfessables.

Ara fa gairebé un segle, Sigmund Freud escrivia El malestar en la civilització, on exposava la seva coneguda tesi segons la qual tota cultura, tota forma perdurable d’organització humana, es fonamenta en la repressió –sovint interioritzada de manera inconscient– de les dues pulsions humanes bàsiques: la sexual i la que té a veure amb la mort, la violència i l’anihilació. La lliure plasmació de les pulsions i les inclinacions seria del tot incompatible amb la disciplina, l’ordre, l’autocontrol i la perseverança que la societat i el progrés necessiten. En conseqüència, cal acotar-les, limitar-les, reconduir-les i, en casos extrems, fins i tot negar-les, fet que inevitablement comporta neurosis, malestar, patiment. Doncs bé: sense negar els indiscutibles mèrits intel·lectuals d’aquesta obra, el cas Epstein ens recorda, una vegada més, que el pare de la psicoanàlisi anava errat, si més no en aquest punt. Eros i poder no són dos pols oposats, sinó dues realitats que s’alimenten l’un de l’altre i, sobretot, que es construeixen socialment en comú. El sexe humà no és només, ni tan sol principalment, un mer instint potencialment incontrolable i que, per tant, ha de ser reprimit i reconduït, sinó que en tot moment està farcit, constituït, d’imputs socials: desitjos, anhels, tabús… i relacions de poder; en especial, les desigualtats entre classes socials i entre gèneres. I a l’inrevés: les estructures de poder no es constitueixen contra el sexe, ni al marge d’ell, sinó a través d’ell.