‘Severance’, la distopia de l’alienació

XAVI TORRENTS VALDEIGLESIAS

Severance és una sèrie del canal Apple TV+ que té lloc en un univers alternatiu on els empleats que treballen per a una empresa anomenada Lumon Industries poden decidir “separar” la seva vida laboral i domèstica tot implantant un xip informàtic en el seu cervell. D’aquesta manera, aquestes persones no poden accedir a cap dels seus records mentre treballen, i viceversa. És a dir, imagineu que aneu a treballar i, en el moment en què entreu a la feina, oblideu absolutament qualsevol cosa de la vostra vida, nom, personalitat, família, etc. Allà dins sou una altra persona, una que només “existeix” dins la feina. I un cop acabada la jornada laboral, sortiu de l’empresa i ja torneu a ser la persona de sempre, però clar, no podeu recordar absolutament res del que ha transcorregut mentre treballàveu. Els vostres dos “jo” no saben res un de l’altre. Aquesta és la premissa de Severance, una sorprenent i fascinant producció de ciència-ficció que, des de la seva austera simplicitat, assoleix una indiscutible excel·lència.

Per què separar la teva feina de la teva vida personal? La corporació Lumon planteja el procediment com a mitjà per a crear un equilibri saludable entre vida laboral i familiar; quan surts per la porta a les 17:00, realment estàs apagant-te fins a l’endemà. Per a alguns, però, hi ha d’altres beneficis, com li succeeix al protagonista de la sèrie, Mark (Adam Scott), a qui aquesta “ruptura” li permet deixar de patir les 24 hores del dia pel record de la seva difunta dona, i d’aquesta manera poder mantenir una feina malgrat el seu dolor. No obstant, a poc a poc, el tenebrós i ofuscant món de Lumon anirà teixint un constructe torbador tant pel Mark del món real com pel Mark de dins la feina, tot arrossegant amb ell a aquells qui l’envolten.

Una de les primeres reaccions que tenim amb Severance és adonar-nos com ens captiva amb el seu aspecte visual i el seu disseny escènic. Els creadors de la producció deixen de banda la imatge de l’oficina moderna americana, optant en canvi per un complex subterrani de grans i majoritàriament buides habitacions amb catifa verda connectades per un laberint d’inhòspits passadissos blancs. Aquest disseny minimalista, combinat amb la tecnologia retro que els personatges fan servir per fer un treball estranyament mundà, afegeix una capa sinistra a cada jornada laboral; si aquesta empresa té la tecnologia per fer i desfer records i personalitats, per què l’oficina sembla tan antiquada? A on condueixen tots els passadissos? Totes aquestes preguntes i misteris ens desestabilitzen constantment com a espectadors, sense deixar-nos creure mai la façana idíl·lica de Lumon. La sèrie és una asseveració clara i rotunda d’allò que per a molts pot haver significat el món laboral durant molt de temps: un atac lent i degradant a l’ànima humana. La feina del Mark és avorrida, obligant-lo a ordenar els paquets de dades informàtiques en carpetes segons criteris desconeguts, aparentment arbitraris. Se li assegura sense proves que el seu treball és de vital importància, i els seus febles incentius són la promesa d’una joguina d’escriptori o una festa de gofres si s’aconsegueixen els objectius.

Estem davant d’un thriller molt convincent, amb una posada en escena que ens transmet contínuament la sensació de voler rememorar l’ànima del cinema de Stanley Kubrick. Fins i tot el fan més casual de Kubrick notarà els homenatges al seu estil, des del soterrani amb atmosfera clínica on els treballadors “separats” passen els seus dies, fins a la mirada desconcertant de Mr Milchick (Tramell Tillman), el supervisor del departament. L’oficina de Lumon fins i tot s’ubica a la vora d’una ciutat nevada i aïllada, assetjant als residents com una versió corporativa de l’Hotel Overlook d’El resplandor (The Shining, 1980). En qualsevol cas, i malgrat apropiar-se d’influències tan il·lustres, Severance és una meravellosa raresa en la qual la seva premissa és original; en un entorn actual de produccions televisives i cinematogràfiques caracteritzat pel predomini cada vegada més de seqüeles, remakes i reboots, és veritablement una satisfacció trobar-nos amb un concepte únic que proporciona una reflexió genuïna i mordaç quant al paper omnipresent i omni-controlador del treball en les nostres vides.

La cinematografia i l’ús de la càmera per part de Jessica Lee Gagné i Matt Mitchell a Severance és també especialment notable, amb construcció de plans de seguiment llargs compostos amb lleugeresa que de vegades s’interrompen per tremolors sobtats i tenebrosos en moments especialment tèrbols. La diferència d’il·luminació entre el món de l’exterior i el món de la feina –amb el primer sent ombrívol i el segon opressivament enlluernador– és una altra manera intel·ligent de submergir l’espectador en una experiència totalment desorientadora. Creada i produïda per Dan Erickson, la sèrie d’Apple TV+ mostra la seva pròpia imaginació emocionant, des de la construcció d’un entorn laboral únic fins a l’encaix d’una història sinuosa en nou excel·lents episodis. Ben Stiller dirigeix sis d’aquests nou amb una simetria inquietant: equilibrant i desequilibrant composicions per tal de soscavar les comoditats inherents de rutina i uniformitat. Confeccionada amb les sorprenents particularitats de la cultura de Lumon i girs narratius significatius, aquesta producció televisiva posa el crit en el cel tot condemnant una infernal cultura corporativa, i tot i això, l’objectiu del relat és sempre centrar-se en l’aspecte humà, en com els afecta a cadascun dels personatges aquesta dual existència, i a la vegada com de diferents són en un cantó i un altre, i com, tot i estar rodejats de la més absoluta frivolitat o desesperança, són capaços de trobar quelcom d’il·luminador per les seves vides, encara que sigui només durant un instant. Una de les millors narratives d’aquesta primera temporada és l’arc romàntic dels personatges d’Irving (John Turturro) i Burt (Christopher Walken), un argument orquestrat amb una tendresa sublim i sorprenent, i amb unes interpretacions fantàstiques. Aquests dos homes no tenen ni idea de qui són, ni de per què són allà, ni de per quin motiu han de viure; estan sota vigilància constant i exhaustiva, sense un sentit de privacitat. Però cada vegada que es miren als ulls, o s’agafen les mans, o miren un quadre que penja de la paret d’una d’aquestes habitacions buides de l’oficina, és com si es trobessin a si mateixos, i en mig del caos i l’absurd, es salven mútuament, tot i que només sigui per un segon.

L’alienació segons Karl Marx és la separació del treballador de l’objecte que està produint, de tal manera que tots dos són tractats com a subjectes diferenciats; en altres paraules, l’alienació és el procés pel qual l’empleat es converteix en una cosa diferent al producte del seu jornal, el qual és transformat en una mercaderia. Severance és la radical i distòpica actualització d’aquest concepte. La sèrie explica una història complexa de tecnologia inimaginable que té lloc en un univers que pels nostres ulls sembla irreal i improbable, però que sorprenentment se sent proper, sospitosament familiar i profundament humà. Divertida, terrorífica i brillant en igual mesura, aquesta sèrie és sense cap mena de dubte una de les produccions més originals i notables de l’última dècada.