Ser colomenc

ALEJANDRO ROMÁN GÓMEZ-MANSILLA

Santa Coloma de Gramenet és la millor ciutat de totes. Almenys és la millor ciutat per a l’Alejandro Román Gómez-Mansilla, autor d’aquest article.

Com que no som una gran ciutat, ni un punt toponímic emblemàtic, no hi ha cap indret de pelegrinatge que ens faci destacar. A Santako, no hi veus cap conga de turistes a la cerca de catedrals, ni tampoc és habitual la visita de gourmets sibarites volent provar els nostres plats típics. Tampoc hi ha cap indret de memòria que inciti a les visites més enllà del Puig Castellar. Si ets un senderista pots venir a la Serralada de Marina, però no és només nostra.

Viure aquí tampoc ofereix privilegis ni particularitats, no estem exempts de l’especulació immobiliària que afecta tota l’AMB. Viure aquí no és substancialment més barat que fer-ho a segons quin barri de Barcelona.

Malgrat tot, jo penso que som una ciutat per estimar. Però si no ens poden estimar les visites i no podem reclamar “nous veïns” per bé de la nostra part superficial, per què som tan autèntics? Per què vull ser colomenc?

No sé què n’opinen els lectors, però jo ho tinc clar: el que fa autèntica la nostra ciutat és la seva gent.

Aquest article és a propòsit de la seva gent, de l’orgull que representa formar part d’aquesta ciutat i no només això sinó del subjecte polític (i especialment social) que conforma la nostra identitat local.

Però reflexionem sobre el significat de ser colomenc. És colomenc només qui viu a Santa Coloma? Ho és qui hi viu i hi treballa? (Això seria difícil, perquè escasseja l’oferta a la ciutat.) Jo sóc partidari de creure en una dualitat; la de l’experiència i la consciència. Qui viu aquí pot ser colomenc administrativament: és veí pel que fa al padró, al cens electoral i altres llistes burocràtiques. Però potser aquesta persona empadronada no té la consciència de ser d’aquí, potser se sent un estrany i no té cap voluntat de formar part de la nostra particular idiosincràsia.

La meva família ha viscut tota la vida a la ciutat: els meus pares i les seves famílies van arribar-hi durant els anys seixanta (la mare era manxega de naixement, i el pare barceloní). Avui en dia, però, passa quelcom curiós: de tots els germans només els meus pares van escollir romandre a la ciutat. Tots els meus oncles van marxar per un motiu o altre, a la cerca d’oportunitats, a la cerca de l’amor o bé perquè un pis a Vilanova del Vallès és més assequible que a casa nostra.

El tete Carlos i la tia Susana van marxar fa més de vint anys a Betxí, província de Castelló. De tant en tant, el meu oncle es deixa caure per Santako per visitar la meva àvia. Fa anys que no seu a una taula del bar Alegria, però quan hi passa per davant el cambrer el saluda amb certa efusivitat. Quan era jove, el meu tiet jugava a un equip de futbol-sala que duia el nom del bar. Ara ell i el regent de l’emblemàtic bar del barri guarden certa amistat i simpatia.

Quan la tia Dori ve a veure’ns, sap on anar a mirar roba, a quin basar buscar materials per fer manualitats i encara pot fer valoracions sentimentals sobre l’estat del municipi.

Cada cop que la iaia Fina ha d’anar al metge, li encarreguem a la tia Yolanda que l’acompanyi. Ella –que viu al Poblenou– es mou pel CAP de Fondo molt millor que no pas la meva àvia. Sap interpretar com ningú el que diu el metge de capçalera.

Els meus amics no són diferents. L’Óscar Ladera és un personatge pintoresc* de la ciutat, i un graduat social dedicat al seu ofici. Va marxar a Vilafranca seguint un lloc de feina, però torna gairebé cada cap de setmana. Ahir vaig estar amb ell. Està tan indignat per l’evolució política de la ciutat com qualsevol altre, i té un coneixement envejable en aquesta matèria.

Jo contemplo aquestes escenes i em pregunto per què no hauria de considerar que els meus oncles i l’Óscar són colomencs, com a mínim en algun punt  de la seva  consciència. Almenys ho són tant com jo, que cada nit baixo desesperat a un “Pròxim” supermercat on compro el sopar a última hora i el seu dependent em diu “amigo” i em recomana ofertes.

Tinc una visió ampla del que vol dir ser colomenc. Excloure algú d’aquesta identitat és, en certa manera, tancar-nos al món. La voluntat de viure en comunitat és superior a l’atzur d’haver-ho de fer. Si entenem això, deixarem enrere l’estigma de la ciutat dormitori: podrem, de debò, acollir i exportar el nostre accent.

La meva posició oficial diu que per ser de Santa Coloma de Gramenet el que has de fer és comprendre-la. S’ha d’entendre d’on venim i per què som com som, per què vivim com vivim i fem el que fem. S’ha de saber comprendre la ciutat perquè la nostra identitat neix de l’autèntica fraternitat, la qual només apareix a partir de la comprensió de les nostres llums i ombres.

*Vull que consti en acta que aquest adjectiu l’ha escollit ell mateix.