Santa Coloma de Gramenet-Sarrià: un viatge d’anada i tornada

JORDI VALLS POZO

“Josep Sol, avança reposadament, sense nerviosismes, pel camí de la consagració com a autor de considerable solvència. Cada llibre seu se’ns apareix més madur, més formal. Aquesta Appassionata té el caràcter que entenem que escau més a la ploma de Sol, novel·lista. L’autor, home reflexiu, poc enraonador, té la virtut de posseir una gran sagacitat en l’exploració de les ànimes. I ensems no li és gens difícil vessar damunt un paper el producte de les seves observacions, les quals, encara, per bé que responen a la realitat estricta, contenen prou dosi d’art personal perquè Sol perfili la seva figura literària, dintre el clos dels novel·listes psicològics.”

L’escrit és de J.V. Foix, i es publica al diari La Humanitat, el 27 de novembre de 1937,  l’article és de les poques crítiques que apareixeran del llibre, Appassionata de Josep Sol. Llibre publicat a Quaderns Literaris, l’editorial de Josep Janés. Josep Sol és mobilitzat per l’exèrcit republicà i sabem, per Jacint Torrents –l’estudiós de l’obra de Sol– que el 21 de setembre de 1937, Josep Sol sortia cap a Landete, prop de Cuenca, en un camp d’entrenament de l’Exèrcit de Llevant. Josep Sol participarà a la cruenta batalla de Terol, És difícil saber si Sol va poder llegir l’article de Foix, almenys durant la Guerra Civil. Després, el silenci.

Per als bons observadors hi ha una certa correspondència entre Santa Coloma de Gramenet i Sarrià. Molts em diran que ni de conya, però si passegeu per Sarrià trobareu espais amb clares reminiscències que us resultaran familiars. És evident que l’evolució de cada ciutat ha estat molt diferent. Però a principi de segle XX eren pobles independents, amb una economia pagesa i una vida tradicional, pobre i tranquil·la. Els canvis, però, tant a Santa Coloma de Gramenet com a Sarrià arribaran vertiginosament en pocs anys. El primer creixement d’ambdues ciutats anava en la direcció de convertir els pobles en residencials d’estiuejants barcelonins amb el guany de la prosperitat burgesa i nous aires de progrés. És quan sorgeix el mite de les maduixes que tant agradaven al Dr. Puigvert. El somni, però, durarà poc. Barcelona s’annexionarà Sarrià el 1921. I Santa Coloma de Gramenet mantindrà la seva independència de la capital, amb una tendència cada cop més acusada a la degradació urbanística. Per Sarrià la prosperitat, per Santa Coloma de Gramenet gestionar la pobresa. En el teló de fons, la gran Barcelona distribuint la bossa que per alguns sona i per altres no.

Però tornem a l’article de J. V. Foix sobre Appassionata.

“La quantitat enorme de ximpleries que han estat escrites en català, amb la pretensió d’emular Dostoievski, ens fan esperar amb candeletes que Josep Sol arribi a la seva plenitud com a creador d’aquest gènere, que bé és el més fàcil per a aquell que no sap fer novel·les, és el més difícil si és que hom tracta de fer-les de qualitat.”

Sorprèn que Foix ja adverteixi d’un fenomen actual, les novel·les psicològiques amb un grau d’autoficció. L’advertència no és debades. Josep Sol és una promesa de la literatura catalana del moment, se n’espera continuïtat. Prudenci Bertrana elogiarà la novel·la. I Teresa Vernet l’animarà a continuar. Malauradament, les conseqüències de la Guerra Civil no ho van possibilitar. Tanmateix, i això ho trobo destacable, som al 1937 i J.V. Foix constata la qualitat que molts trobem en Sol, vuitanta-sis anys després d’aquest article.

I és que Foix era un visionari que va trobar virtuts inconegudes a artistes i escriptors del seu temps. Contemporani de Carles Riba, J.M. Sagarra, Joan Salvat-Papasseit, Josep Pla, Carles Soldevila. La dècada de la generació nascuda els anys noranta del segle XIX que va ser tan prolífica i eficaç en la modernització i consolidació de la literatura catalana. Una literatura que aspirava a ser cosmopolita. Foix formava part d’aquesta generació, però també va ser baula indefugible de la cultura catalana. El poeta de Sarrià va reconèixer, primer en el noucentisme de Josep Obiols i després, en l’avantguarda, amb Joan Miró o Salvador Dalí, visionaris que ningú més observava en aquella societat culta que encara a empentes i rodolons admetien els postulats noucentistes. El mateix Carles Riba amb l’exigència que el caracteritzava no entenia de bon començament les propostes estètiques de J.V. Foix i li etziba un: “Per què escriviu, això”. No és qualsevol qui li demana, és l’autor de les Estances, en aquell moment, final dels anys deu del s. XX, Carles Riba és la figura cabdal de la poesia catalana del moment. No obstant, aquest “això”, comporta una mirada sospitosa a una actitud d’experimentació que continuarà després de la Guerra Civil, connectant amb la generació posterior de “Dau al Set”: Joan Ponç, Joan Brossa, Antoni Tàpies… I amb connexions fins i tot amb la generació sorgida als anys setanta com el cas de Vicenç Altaió.

Acaba de sortir Cap mà no em diu adéu. Poesia 1917-1936. J. V. Foix, un llibre que ens posa en context de l’evolució del poeta a través dels poemes publicats en les diverses revistes existents a Catalunya en el període estudiat: L’Amic de les Arts, Bella Terra, La Cònsola, Terramar, La Revista, Trossos, Hèlix, La Publicitat, Quaderns de Poesia entre altres publicacions. Són els anys de formació i consolidació de J.V. Foix, un període i uns poemes que llegits des de la proposta oferta pels curadors d’aquesta edició: Jordi Cornudella i Margarida Trias, inciten al lector a entrar en una atmosfera més autèntica a l’època estudiada, de l’any 1917 a l’any 1936. Una possibilitat d’estudi, fins a dia d’avui encara inèdita, que aclareix alguns punts clau en l’evolució del poeta. Alguns d’aquests textos editats apareixeran inclosos a llibres com Gertrudis 1927 i KRTU 1932, endreçats i corregits, en el seu moment, amb el criteri de l’autor i anys més tard encara depurats sota l’ajut de Jaume Vallcorba. L’avantatge d’aquesta nova edició, però, és trobar els poemes tal com van sortir en el moment, sense les correccions posteriors. És la manera més autèntica de reviure a través dels poemes de Foix una època de canvis, d’avantguarda, d’amistats, de diàleg amb personalitats com: Joan Salvat-Papasseit (enguany se celebra el centenari de la seva mort), Carles Soldevila, J.M. Sagarra, Joan Miró, J.M. López Picó, Salvador Dalí i molts altres.

L’article de J.V. Foix, sobre Appassionata de Josep Sol, acaba amb una predicció que no es va fer evident:

“En Appassionata, registrem un vigorós progrés en la mobilitat de les imatges i les cascades de paraules reveladores de sengles estats d’esperit. Al nostre entendre – i no ho diem pas per ensabonar l’amic absent- ens trobem davant d’una passa gegantina de l’autor envers la seva formació definitiva.”

Hi ha un text de Josep Sol facilitat del fons d’Agustí Bartra, 1978, i publicat a Si no fos la guerra…! Articles a Meridià des del front (1938-1939). Josep Sol. A cura de Jacint Torrents, on desenvolupa l’escriptor colomenc com entén ell la transcendència humana i potser la vanitat davant dels moments d’epifania extàtica que podem anomenar inspiració.

“Sovint, després del meu treball diari al camp, penso que està bé el treball, està bé el dolor i, com a terme de tot, el gran consol de la mort. Estic content del triomf filosòfic que representa poder envestir aquest pensament cara a cara. I perquè, de vegades, la mort se m’afigura una fusió amb la vida lluminosa  més alta que sigui, m’imagino la immortalitat com una presència del meu ésser en el tot radiant d’alguns dels paisatges contemplats per mi en alguns moments feliços i que, sobretot, reviuen intensament en el meu record, evocats per la música. Seguidament, però, m’adono que, en la fruïció d’aquest avant-tast d’immortalitat, maldo per reservar en mi la consciència individual de l’ésser. I tot seguit em ve el dolor d’aquest pensament, perquè és de la consciència individual més pregona que sorgeix el dolor del viure. I com imaginaria la preservació d’aquesta consciència sense dolor? És per això que recorro sempre, en últim terme, a la mort com un infinit repòs, sense atributs; com el perdre’s en una mar de llum (tòpic místic); o tenebra (materialisme, damnació, força de la terra).”

_____________________________________

LLIBRES CITATS

Cap mà no em diu adéu. Poesia 1917-1936. J.V. Foix. Edició de Jordi Cornudella i Margarida Trias. Ed. 62. 2024.

Appassionata. Josep Sol. Biblioteca Rosa dels Vents. 1937.

Si no fos la guerra…! Articles a Meridià des del front (1938-1939). Josep Sol. A cura de Jacint Torrents. Neopàtria. 2022.