Oppenheimer
Saltamartí
FERRAN SARO
La primavera de 1987, parlant amb en Xavier Valls (1937-1987) durant la presentació d’Iniciativa per Catalunya-Verds (ICV), als jardins de Can Roig i Torres, de forma seriosa, en Xavier em comentava: “Ferran, penso que Santa Coloma no cal enderrocar-la per fer-la de nou”. Es referia principalment als barris construïts en la muntanya i a les zones de la ciutat amb una densitat molt elevada en aquells anys, prop de 20.000 habitants/km2, i amb unes construccions molt deficients.
Aquella nit, en Xavier se sentia optimista, com reflexionant en veu alta, deia: “Santa Coloma la podem salvar, l’estem salvant. La reconstrucció de la ciutat passa per la transformació global i per tots el barris. Ho podem fer”. És clar, havíem passat deu anys des de l’aprovació del Pla Popular i la primera i important transformació de la ciutat ja es començava a veure, conseqüència de la labor de l’ajuntament democràtic presidit per en Lluís Hernández, i pel treball de les entitats veïnals.
En la dècada dels anys setanta, anterior al Pla Popular, el treball, l’esforç, va ser infinit. Però la il·lusió, l’energia, la força i l’esperança tampoc tenien límits. També eren infinites. Les lluites veïnals es van iniciar en tots els barris, primer dirigides per les clandestines Comissions de Barri (1971), els partits polítics clandestins i, a partir de 1974, per les associacions veïnals, les AMPAS a les escoles i per les primeres associacions de dones. També els rectors de les parròquies, els joves de la JOC i dels centres socials. Eren tantes les mancances i les ferides, que les lluites als barris i a la ciutat eren nombroses i de tota mena: el centre de salut, les voreres, els semàfors, el clavegueram, el mercat, la urbanització dels carrers, els autobusos, l’enllumenat, les places, les zones verdes, els parcs de proximitat i els grans parcs (Molinet, Motocròs, Bastida, Europa, Can Zam, etc. les escoles i les llars d’infants. Les lluites de les fàbriques, que afectaven de forma majoritària a dones treballadores (Casademont, Casadesport i altres), convocatòries de vagues, el primer de maig, etc.
Carrer a carrer, barri a barri, lluita a lluita… es veia possible reconstruir la ciutat. Les lluites tenien un objectiu: “Salvar Santa Coloma”. Podem dir, amb un cert orgull, que l’objectiu de salvar la ciutat s’ha complert. És veritat que encara queda molt per fer, però les lluites veïnals van aconseguir l’inici de la transformació de la ciutat.
Santa Coloma ha estat ferida i enganyada moltes vegades, i va ser tota una generació, dones i homes joves en els anys setanta, els que van dedicar-hi molt temps propi, superant molts obstacles i molta repressió, amb l’objectiu de salvar Santa Coloma.
La revista Grama deia: “Santa Coloma es pot salvar”, i és cert. No ha estat una tasca fàcil. Moltes companyes i companys que van lluitar per la nostra ciutat ja no hi són, però la seva lluita sempre estarà present.
Avui, quan mirem la nostra ciutat podem dir, amb humilitat, que va ser aquell entusiasme, aquella estima col·lectiva i aquelles lluites per millorar la ciutat, la que va transformar i guarir de tantes ferides Santa Coloma de Gramenet.