Santa Coloma, ‘città aperta’

FERRAN SARO

Roberto Rosselline va dirigir aquesta bella i magnífica pel·lícula, l’any 1945, on mostra la resistència dels partisans davant de les barbaritats comeses per l’ocupació d’Itàlia pels nazis. En aquell context històric, la ciutat de Roma juga un paper  principal on, malgrat tot, Roma és una ciutat vital, que no vol ser una ciutat tancada, gris i on, per damunt del drama, la ciutat lluita per ser lliure.

Em trasllado ara a la nostra ciutat, Santa Coloma de Gramenet, i penso, salvant les distàncies, que malgrat els anys de dictadura, també Santa Coloma es va negar a ser una ciutat dominada. La ciutadania colomenca va saber resistir. Quant de temps, en les dècades dels anys foscos de la dictadura franquista, els anomenats vencedors, van voler i van dissenyar i van destinar Santa Coloma a ser una ciutat sense futur, una ciutat tancada, sense vida, tan sols una ciutat dormitori. 

Però aquells dirigents franquistes van cometre un error. Al igual que la resistència dels italians, va salvar Itàlia i en concret Roma, també a Santa Coloma la majoria d’aquella generació de dones i homes que van patir la duresa de la postguerra, que molts van haver que marxar pràcticament expulsats dels seus pobles, van calar a Santa Coloma on van iniciar una nova vida i un nou futur a la nostra ciutat. El somni es feia realitat, Santa Coloma existia.

Una gran majoria dels que vam arribar d’Andalusia, Extremadura, Múrcia, etc. eren famílies que havien perdut la guerra, gent no franquista, podríem dir, més aviat d’esquerres. En dues dècades es conforma una nova població a Santa Coloma. Els dos primers objectius eren buscar feina i habitatge i el tercer era construir (reconstruir) la ciutat. El següent pas: era necessari lluitar per aconseguir serveis, equipaments, escoles, centres de salut, carrers urbanitzats… calia lluitar per transformar la ciutat. Feia quinze o vint anys del final de la guerra i de nou era necessari l’enfrontament contra la dictadura i a favor de la llibertat i de la democràcia.

La ciutat patia la contradicció entre dos models de ciutat. D’una banda, el model dels vencedors que volien aprofitar el seu poder i autoritat per aprofitar-se’n a nivell personal. Aquest model de ciutat marginada, oblidada i tancada que representava ser una ciutat dormitori els anava molt bé per mantenir el control. Van ser els anys de la màxima especulació on, dia a dia, gran part del territori lliure colomenc s’omplia d’habitatges.

L’altre model estava representat pel conjunt de veïnes i veïns que no es conformaven amb una ciutat en tot deficitària. Volien una ciutat nova, digna, amb equipaments, transports , escoles,etc. En definitiva, una ciutat lliure, una “Città aperta”. 

Santa Coloma iniciava una nova etapa, que duraria diverses dècades, on dues o més generacions de colomencs es van  confrontar amb les autoritats franquistes amb els seus policies (“grisos”), torturadors, etc. i també anys de lluites contínues barri a barri, fins a conformar una Santa Coloma amb identitat pròpia, identitat de lluita, on la resistència donaria pas a la ciutat futura. On la ciutadania colomenca ha estat la protagonista del canvi històric de passar de ser una ciutat tancada, oblidada a ser una “città aperta“. Aquest va ser el model que va guanyar la dura batalla, el model de ser una ciutat que vol ser-ho de veritat. Aquesta és la ciutat que ara tenim i gaudim i que hem construït i guanyat entre totes i tots.