Pollastre amb ametlles a l’estil xinès
Els altres Lamine i Nico
JOAN TUDELA
Als artistes de la paraula els agrada molt filosofar, però als artistes de la imatge no gaire. És famosa la frase que va exclamar un dia el pintor Isidre Nonell: “jo pinto i prou!”. Després de més de cinquanta anys, que aviat és dit, dedicat a l’art de la fotografia, dedicat a la fotografia periodística i social, Salvador Monroig podria dir-nos: “jo fotografio i prou!”.
En justa correspondència, podríem dir: nosaltres mirem les teves fotografies i prou! Acabaríem aquí l’article, però seria un article massa curt, és clar. Parlem-ne, doncs; però deixem ben clar que el més important és el que ens diuen les fotografies, quan les mirem amb atenció.
Entrevistat en una ocasió per Agustina Rico a Gramenet TV, Salvador Monroig va deixar clares tres coses, només tres, però prou com per quedar ben retratat com a fotògraf.
Primera. És un enamorat del blanc i negre. Pensa que el blanc i negre encarna el començament de la història de la fotografia, permet jugar amb els grisos, permet expressar més coses. En conclusió: “el color està bé, però el blanc i negre és millor”, dit sigui en paraules seves.
Segona. És un admirador, un deixeble d’Henri Cartier-Bresson, el gran pioner, el gran mestre, l’autor del que és la idea bàsica del fotoperiodisme: cal captar el moment decisiu.
I tercera. La seva escola va ser Grama (qui el va convidar a incorporar-se a la revista va ser Mar Fontcuberta). De manera que ell és un dels set fotògrafs sorgits de Grama. Dits siguin per ordre alfabètic: Esteban Carmona, Joan Guerrero, Pedro Madueño, Salvador Monroig, Fernando Montenegro, Juan José Pastor i Litus Pedragosa.
Després d’anotar aquestes poques coses que diu Salvador Monroig d’ell mateix, llegim el que han escrit tres colomencs sobre ell.
El que n’han escrit…
Chema Corral, historiador
Fotografiar la quotidianitat és una de les formes més idònies per reflectir la realitat de les societats. Salvador Monroig és un fotògraf que ha basat la seva llarga obra en el realisme social, només cal seguir les seves imatges per entendre la forma de viure de la gent de l’àrea metropolitana, principalment de Barcelona i Santa Coloma de Gramenet. Salvador Monroig retrata el suburbi amb tota la seva dimensió. Ara bé, aquest suburbi no és només marginalitat, és també mobilització per aconseguir millorar les condicions de vida. No és només marginalitat, sinó també lluita.
Rodolfo del Hoyo, escriptor
Les ciutats bateguen, pateixen i s’alegren, riuen i ploren, ballen i dormen, al ritme que ho fem les persones que hi vivim. A les fotografies de Salvador Monroig podem veure diferents èpoques, diferents maneres de viure a les ciutats, des dels anys 70 i 80 fins a l’actualitat. Han canviat les formes de vestir, la població ha envellit, hi ha més barreja de cultures, però, ahir com avui, hi ha persones que arrosseguen tot el que tenen com cargols amb forma humana. Ahir com avui, les desigualtats són presents a les ciutats. La vida reivindicativa d’abans i d’ara, el conformisme d’abans i d’ara, memòria i present. Però per damunt de tot batec, vida bategant. Salvador Monroig, caminant i fotògraf, ha captat aquesta essència i ha convertit cada imatge en un símbol que ens parla, que ens convida a pensar. Les seves fotografies són poemes perquè les imatges diuen més del que diuen.
Pere Ferreres, periodista
Art, memòria, cultura, sensibilitat, formació de la mirada. Fotografies que van tenir un paper crucial, com les de la “marxa blava” amb pistoles el 1979 a Santa Coloma, publicades al Paris Match i que li van valer amenaces de mort. Li interessa la funció social de la fotografia. El nostre Cartier-Bresson sempre ha estat en les trinxeres de la militància fotogràfica. El Salva i jo mai oblidarem quan el 1983 vam guanyar el primer premi de reportatges d’El Periódico de Catalunya per un treball sobre la mort d’una nena de 16 anys que havia avortat clandestinament. Tampoc, aquella tarda a Roda de Ter, a casa de Miquel Martí i Pol. Salvador Monroig deixa petjada.
El camí de la vida
Resumim ara el seu curriculum vitae, que, traduït del llatí al català, encara sona més bé: el camí de la vida (de la vida pública, és clar).
Salvador Monroig Galiana declara que va néixer el tercer dia de gener del 1953. Va tenir la seva primera càmera quan encara era un nen. Després d’haver viscut més de setanta hiverns, continua fascinat per l’art de la fotografia. La càmera és el seu tercer ull, el que capta el moment decisiu.
Ha treballat com a fotògraf a El Correo Catalán, Tele/exprés, Diario de Barcelona, La Vanguardia, El Noticiero Universal, Interviu, El Periódico… I també a la premsa local: Grama, Ciutat… I ha escrit articles per a revistes especialitzades com ara Flash Foto i Arte Fotográfico.
S’ha dedicat durant alguns anys a l’ensenyament de la fotografia. Ha fet feines de publicitat i és l’autor de la foto fixa del curtmetratge Ascensor, premi Ós de Berlín del 1978. Ha col·laborat amb les seves imatges en un total de 32 llibres.
Ha fet nombroses exposicions individuals i ha participat en algunes de col·lectives. Entre altres llocs, ha exposat al Reina Sofia de Madrid i a La Virreina de Barcelona, tot i que el seu aparador més habitual és el centre cívic Joan Oliver–Pere Quart de Les Corts, que serà el marc de la seva pròxima exposició.
El títol d’aquesta exposició a Les Corts, viva entre el 18 de setembre i el 25 d’octubre, serà Noms propis: tres-cents retrats amb el nom de pila com a peu de foto, dels quals cent emmarcats i penjats a la paret, i dos-cents projectats en una pantalla, tot plegat amb música del saxofonista Lluís Miras, que és alhora el gestor cultural d’innovació social del centre cívic Joan Oliver – Pere Quart (al número 6 del carrer Comandant Benítez de Barcelona) que organitza aquesta exposició. Inauguració: dia 18 de setembre a les sis de la tarda. Una bona oportunitat de gaudir de l’art de Salvador Monroig.
6 Comments
Magnífic article, Joan. En Salvador es mereix un reconeixement tan afectuós com aquest. És un gran fotògraf i és també una gran persona. Moltes gràcies aquest retrat periodístic.
Felicitats per l’article! Gràcies al treball fotogràfic de Salvador Monroig podem veure la nostra història més recent amb una mirada crítica i artística.
Com sempre, ho has clavat, amic Joan.
Enhorabona!
El Salva mereix un reconeixement com aquest.
Totalment d’acord amb el comentari d’en Rodolfo del Hoyo.
Únicament un dubte… la fotografia del pistoler al Passeig Mn. Jaume Gordi no es de l’Esteban Carmona doncs? Jo ho tenia entès així…
Ferran, potser tenies aquesta percepció després de llegir l’article de l’Agustina i meu sobre la mort de l’Esteban Carmona. Les fotos d’aquell reportatge eren una mica de tots, doncs els fotògrafs de Grama van organitzar-s’ho per sorprendre els falangistes sense ser vistos. Va ser una feina d’equip. Una idea que es va mantenir pel fet que, per por a les represàlies -tot i així algú com en Salvador Monroig va rebre amenaces de mort- les fotos nos es van firmar. Ara, anys després hem sabut que les fotografies de carrer -les que entranyaven més perill directe- van ser fetes pel Joan Guerrero, mentre que les dels concentrats davant el monument als Caiguts les van fer -amb teleobjectiu i amagats al pis d’una família molt coneguda a la ciutat- l’Esteban Carmona i en Salvador Monroig.
Les cinc fotografies d’aquest article atribuïdes a Salvador Monroig són en tots els casos, efectivament, fotos seves. La del pistoler feixista del 1979 també. A l’última exposició feta per Salvador Monroig, aquesta foto seva hi era. I al vídeo de Gramenet TV sobre la història de Grama dedicat als fotògrafs de la revista també queda clar que aquesta fotografia històrica va ser feta pel protagonista d’aquest article, Salvador Monroig.