Retrotopia

LLUÍS SOLER ALSINA

L’auge de l’extrema dreta és indiscutible. El fenomen es repeteix arreu: a Espanya, a França, a Alemanya, als Estats Units, al Brasil, a Xile… I, més concretament, també als pobles i ciutats de Catalunya, Santa Coloma inclosa! Certament, el ventall de moviments que podem englobar sota aquest epígraf és molt extens, variat i, a vegades, fins i tot contradictori. Abasta des de forces obertament reaccionàries, partidàries de prohibir l’avortament o el matrimoni igualitari i, més encara, de trencar amb la separació entre la religió i l’esfera política –aquest seria el cas de la coalició que fins ara ha governat Polònia, del moviment liderat per Victor Orban a Hongria, o de Bolsonaro a Brasil– fins a d’altres que són de caire secular i no tenen cap problema en reconèixer els drets LGTBI, com és el cas del Rassemblement francès (l’antic Front Nacional) o de la dreta xenòfoba holandesa. N’hi ha que són partidàries de reduir encara més la despesa pública i de privatitzar-ho tot –la motoserra de Milei, el líder neoliberal argentí, n’és l’exemple paradigmàtic– mentre que d’altres volen mantenir uns certs nivells de benestar i protecció social, però excloent-ne els immigrants. N’hi ha que volen consolidar encara més els vincles amb els Estats Units i l’OTAN, com ara Meloni i Forza Italia, en contraposició a les que recuperen un cert discurs anti-nord-americà i consideren que Rússia és l’autèntic baluard de la defensa dels valors genuïnament cristians i europeus. N’hi ha que encara esgrimeixen un cert discurs antisemita mentre que d’altres estan fins i tot encapçalats per persones d’ascendència jueva, com ara Éric Zemmour, un dels líders emergents de l’extrema dreta francesa. I  aquí, a casa nostra, n’hi ha que volen una Espanya homogènia on la cultura catalana o basca no tinguin cabuda –Vox–, però també n’hi ha que es defineixen com a patriotes catalans i fins i tot independentistes, com ara l’alcaldessa de Ripoll.

Amb tot, aquests partits, així com el seu entrellat social, intel·lectual i mediàtic, comparteixen alguns trets. Per exemple,  la dicotomia entre les elits –unes elits formades per una curiosa barreja d’intel·lectuals d’esquerres, moviments socials, mitjans de comunicació, sindicalistes i empreses tecnològiques– i el poble, entès, sovint, com un tot homogeni. I, sobretot, com un tot autòcton, car un segon tret bàsic és concebre el país com el patrimoni exclusiu dels “són d’aquí” dels que no estan, doncs, contaminats per perillosos costums i idees foranies. 

Bo i així, hi ha un altre tret que, si més no a primera vista, resulta paradoxal, i més si tenim en compte que bona part dels seus seguidors són joves i, en moltíssims casos, adeptes incondicionals de les xarxes socials i les noves tecnologies. Quin és aquest tret? L’apel·lació constant a algun element del passat, de la tradició, de les arrels. La nostàlgia per una Europa blanca i cristiana, l’apologia de la família tradicional, la defensa dels valors virils propis del patriarcat més ranci, el make America greate again de Donald Trump. La mirada es fixa en el retrovisor, no pas en l’horitzó. S’idealitza el passat mentre es mira de reüll el futur. Tant, que les esperances, les aspiracions i els ideals s’inspiren en algun tret –sovint deformat, quan no directament fals– pretèrit. Som davant una retrotopia, una utopia retrògrada, tal com es titula el darrer llibre de Zygmunt Bauman, escrit just abans de la seva mort. 

Per què? Potser perquè, tal com exposa Bauman en aquest llibre, les esperances que hom havia dipositat en el futur han resultat falses, o fins i tot s’han traduït en noves formes d’alienació i opressió. Del fracàs del comunisme a l’increment de la precarietat i la pobresa sota el capitalisme globalitzat, dels devastadors efectes del canvi climàtic a la proliferació de plagues i epidèmies, de la proliferació de fake news a la impossibilitat de discernir entre allò vertader i allò fals degut a la implosió descontrolada de la intel·ligència artificial, de l’equilibri del terror nuclear de la guerra freda al terrorisme globalitzat. Definitivament, el futur ha deixat de ser una terra promesa per passar a ser l’escenari dels nostres malsons i les nostres angoixes. Si abans era l’esgarrifança envers les barbaritats comeses en el passat allò que servia de combustible per a avançar cap al futur, ara és la por i la incertesa davant l’esdevenidor allò que ens malda a cercar aixopluc en el passat. En paraules de Bauman, no és que no veiem llum al final del túnel, sinó que allò que hi albirem és la foscor més negra. 

I és que, com molt encertadament assenyala en Joan Tudela al seu article titulat “L’emergència democràtica que vivim aquí i a tot arreu“, aparegut al número de novembre d’El Mirall.net, les extremes dretes i els feixismes beuen de problemes que són ben reals, tot i que les solucions que ofereixen no ho són en absolut i, a més, tenen efectes terriblement perniciosos. Així doncs, si volem aturar el suport als moviments i forces reaccionàries no en tenim prou amb la crítica i el rebuig. De fet, si ens quedem únicament en aquest nivell, sovint aconseguim l’efecte contrari: facilitem que es percebin com a víctimes del sistema i, així, els esperonem encara més en la seva cerca d’un (fals) ideal passat. Què més ens cal, doncs? D’entrada, saber identificar l’arrel dels problemes que afligeixen el gruix de la població i, sobretot, cercar possibles solucions que siguin, alhora, agosarades i radicals en els seus plantejaments i prou realistes perquè puguin esdevenir factibles. Ens cal un bon diagnòstic i respostes que actuïn a mode de referent, de brúixola, de guia. Quelcom especialment peremptori en aquests temps líquids, marcats per la incertesa més radical. Aquest és el nostre repte, difícil i incert, però més necessari que mai si volem aturar i revertir la fascinació amb què que cada cop més gent escolta els cants de sirena que ens prometen aixopluc de la mà d’una nostàlgia pel passat hàbilment manipulada per la ultradreta.