McDonald’s
Leviatan
JOSUÉ AGUEDO
Fa un mes i uns dies, una dona a la que feia temps que no veia, em va dir que li havia agradat una foto que jo mateix vaig publicar en una de les meves xarxes socials a propòsit de la mort d’un familiar. En aquella instantània es podia veure les mans del meu germà, les dels meus cosins i les meves entrellaçades. A la dona li va sorprendre que algú compartís una imatge com aquella, ja que deia estar acostumada a veure com la gent sovint omplia les xarxes amb fotos i més fotos plenes d’alegria i felicitat.
I, en part, és cert. Per què cada cop més sovint la gent només pensa a compartir amb tothom els moments feliços i no hi dediquen el mateix temps i espai a altres moments que també formen part de la pròpia vida? Ens estem convertint en víctimes d’un món connectat per totes bandes en què un somriure rep un munt de likes que, malauradament, moltes vegades no van acompanyats d’un comentari interessant?
Justament en aquest mes d’abril en què també hem hagut de dir adeu a un mestre del fotoperiodisme com és el cas de Joan Guerrero, sabem valorar tot el que pot arribar a expressar una fotografia? El fet de poder immortalitzar fàcilment i instantàniament cada moment a través dels nostres dispositius mòbils ens està convertint en éssers sense criteri per fer una foto? Quina imatge del món estem oferint als nostres joves? Estem creant un món “rar, xocant i estrafet”, com definia Jaume-P. Sayrach l’aquarel·la que encapçala aquest escrit? Què entenem per bonic? Què entenem per maco? Què entenem per bo?
Bo era en Joan amb la seva inseparable càmera, un Guerrero de qui s’han escrit titulars com: “El fotògraf de la poesia quotidiana que volia agermanar el món”, “El fotògraf que mirava el món amb el cor” o “Adeu a Joan Guerrero, mestre de fotògrafs”, entre molts altres.
Bo era el familiar a qui em referia al començament d’aquestes línies i ara, al mes d’abril, era quan celebràvem el seu aniversari. Precisament, el dia en què solíem celebrar l’aniversari de la persona a qui més va estimar, va ser quan va marxar. Coincidència? Qui sap! Ell, com ella, eren un. Va marxar amb un somriure i, com no podria ser d’altra manera, acompanyat de la família que tant va cuidar i de què tan orgullós se sentia. Li agradava tot el que jo escrivia i sempre tenia el meu nom a la boca. Ell i jo érem inseparables. I encara que els 18 d’abril ja no seran com fins ara, no existeixen paraules per expressar el meu agraïment —i el de tota la família— cada vegada que algú ens recorda la bona persona que era. Quant vaig aprendre de tu. Quant et vaig estimar. Quant t’estimo. Quant t’estimaré. Amb el teu exemple sempre per endavant, fins al darrer sospir. Gràcies, gràcies, gràcies…