Reemigració

LLUÍS SOLER ALSINA
Un nou fantasma recorre Europa: el fantasma de la reemigració. Ja sigui per atacar-lo frontalment o per fer-ne proselitisme aferrissat, s’està convertint en l’eix d’intenses polèmiques. Certament, fins no fa gaire era un concepte poc conegut a casa nostra, però aquest estiu ha assolit un notable focus mediàtic arran de les declaracions de Rocío de Meer, la portaveu de Vox encarregada de l’anomenada “emergència demogràfica”, en què apostava clarament per l’expulsió de milions de persones d’origen (o ascendència) estrangera per tal de defensar la “nació espanyola” que, segons el seu parer, es troba davant un perill existencial.

Però, què vol dir reemigració? I què implica? Segons Martin Sellner, ideòleg austríac del moviment identitari d’àmbit germànic, la identitat, els valors i la forma de vida d’Europa en general i d’Alemanya en particular estan a punt de desaparèixer degut a la presència de milions de persones provinents d’altres indrets. I, molt en especial, de les persones musulmanes arribades d’Àfrica i Àsia. Els seus costums, les seves prioritats vitals i les seves creences serien radicalment incompatibles amb les autòctones. Tant, que l’única solució possible rau en pressionar tots aquells que no s’hagin integrat plenament perquè marxin als seus països d’origen i, si s’hi neguen, expulsar-los per la força. Amb un matís essencial: no n’hi ha prou amb fer fora els immigrants, sinó també els seus descendents, encara que hagin nascut a Europa, car a ells també se’ls considera inassimilables i del tot incompatibles amb la identitat autòctona.

Tanmateix, no podem copsar del tot l’abast de la noció de reemigració sense parar esment al seu rerefons ideològic i conceptual: la teoria del gran reemplaçament. Formulada per l’escriptor i filòleg francès Renaud Camus (i defensada, entre d’altres, per Éric Zemmour, líder del partit Reconquête), afirma que hi ha un pla curosament orquestrat per les elits polítiques, econòmiques i mediàtiques occidentals, així com per l’establishment acadèmic i intel·lectual, per tal de reemplaçar progressivament la població europea, filla del cristianisme i hereva de les cultures grega i romana, per col·lectius amb altres referents religiosos i culturals; en especial (però no únicament), els provinents del món islàmic. Un pla que tindria per finalitat manipular de forma més fàcil la població i consolidar, encara més, el poder d’aquestes elits globalistes, car una societat desconnectada de les seves arrels, mancada de referents propis i envaïda ―atenció al mot, perquè se l’empra massivament per tal de remarcar el perill total― per forasters esdevé el terreny ideal per consolidar el seu domini i anorrear, ja d’entrada, tota possible resistència. La conseqüència inevitable d’aquesta discurs? O bé ens rebel·lem contra aquest pla i no només ens neguem a acceptar més immigrants no occidentals sinó que n’expulsem el major nombre possible, o bé estem condemnats a l’extinció com a civilització.

La lògica que hi ha darrera el discurs de la 
reemigració va molt més  enllà de la 
qüestió migratòria. Afecta de ple el nostre model 
de societat i el futur de la democràcia i els drets humans

Per tant, la lògica que hi ha darrera el discurs de la reemigració va molt més enllà de la qüestió migratòria. No es tracta del debat ―legítim, i fins i tot necessari― sobre quin volum d’immigrants volem tenir, amb quins requisits i sota quines condicions. Ni tampoc sobre si és lícit o no expulsar automàticament els estrangers en situació irregular o, si més no, aquells que hagin comès algun delicte. Ni sobre els costos i beneficis de l’arribada d’immigrants. No: som davant un tema radicalment diferent. Un tema que afecta de ple el nostre model de societat, però també el futur de la democràcia i dels drets humans.

D’entrada, perquè el rerefons de la reemigració pressuposa i implica substituir el demos, la nació entesa com un cos cívic obert a totes les persones que hi resideixen de forma perdurable, per una concepció ètnica, segons la qual només les persones amb ascendència europea ―ja sigui definida pel color de la pell o per uns determinats referents culturals― tenen dret a formar part de la nació i, per tant, a ser titulars dels drets que se’n deriven. Altrament dit: haver nascut en un país ja no seria garantia de poder ser-ne membre de ple dret. En segon lloc, perquè aplicar els principis de la reemigració suposaria poder privar de la nacionalitat, i fins i tot expulsar, persones que ja tenen el seu DNI. I això és radicalment incompatible amb un principi jurídic bàsic i un pilar fonamental dels drets humans, a saber: la no irretroactivitat de tota norma restrictiva, el criteri segons el qual tota sanció i tota llei que limiti drets mai no pot tenir efectes retroactius. Una cosa és canviar els requisits per accedir a la nacionalitat, i una altra cosa, del tot diferent, és privar -ne a aquelles persones que ja la tenien. En tercer lloc, perquè la teoria del gran reemplaçament i el seu corol·lari lògic, és a dir, la reemigració, equivalen a substituir la lògica del pacte, la negociació i el respecte envers la pluralitat per la lògica de la confrontació, del nosaltres contra els altres. Uns “altres” que sempre seran sospitosos. Encara que portin generacions vivint amb nosaltres. De fet, n’hi qui veu aquests darrers om un perill encara major perquè, a diferència dels immigrants en sentit estricte, coneixen bé la nostra llengua, costums i lleis i, per tant, les poden destruir des de dins i de manera molt més efectiva.

Però tal vegada l’impacte principal rau en el poder que tindria un govern que eventualment apliqués aquests criteris. Un poder gairebé absolut. I arbitrari: a les seves mans estarien qüestions tan cabdals com ara qui es pot quedar en un país i qui no, qui té dret a la ciutadania i a qui se li pot retirar, qui és compatible amb la nostra cultura i qui no. Els drets més bàsics, però també la pròpia definició del poble, del nosaltres col·lectiu, estarien a les seves mans, i ningú no podria saber del cert quins serien els criteris de la seva decisió. Un Leviatan descomunal, amb plena capacitat d’anul·lar drets i garanties i els designis del qual serien inescrutables: aquest seria el preu a pagar si algun dia permetem que la reemigració marqui l’agenda política i esdevingui realitat.