Quaranta-quatre anys de patrimoni literari colomenc continuat

RODOLFO DEL HOYO ALFARO

L’arribada de la democràcia als municipis, la primavera de 1979, va provocar un esclat cultural sense precedents a tot l’estat. Els ajuntaments es posen per primera vegada al servei de la ciutadania donant suport a iniciatives artístiques i literàries de tota mena. Al mateix temps, les classes populars funden organitzacions que promouen la creació, la difusió i el usos culturals. A Santa Coloma de Gramenet una de les entitats pioneres va ser el Casal de Cultura, que inicia les seves activitats sota el lema “La cultura és un dret, no un privilegi”.

En l’àmbit literari, la nostra ciutat havia inspirat una molt petita part de l’obra de Josep Maria de Sagarra i havia donat un escriptor notable, Josep Sol, que va escriure tres llibres i nombrosos articles, però que va penjar la ploma acabada la guerra civil. Sagarra i Sol van ser dos testimonis puntuals amb escassa o nul·la influència en el poble colomenc de la seva època. A partir del 1979, la creació literària colomenca fa un tomb de grans conseqüències que arribarà fins als nostres dies.

El mes de juny de 2024 farà quaranta anys que es va publicar el llibre Antologia. Miscel·lania-6, un recull de poemes de sis poetes colomencs en llengua catalana. Eren Màrius Sampere, Josep Solé i Bussé, Vicenç Llorca i Berrocal, Francesc-Xavier Martin i Arruabarrena i Josep Rosset i Bugia. El projecte, a proposta de Màrius Sampere, va ser impulsat pel Casal de Cultura de Santa Coloma de Gramenet i molt especialment per la seva presidenta, Montserrat Cascante, a qui la ciutat deu moltíssim. Em resulta trist i decebedor que la seva memòria resti en l’oblit.

No vaig publicar cap poema a l’antologia perquè en aquella època escrivia en castellà, tot i que ja havia fet alguns intents poc reeixits amb el català, però vaig ser membre del jurat que va triar els autors i els poemes, i vaig col·laborar intensament amb Montserrat Cascante en la negociació amb els editors de Laertes, preludi de Columna, Miquel Alzueta i Àlex Susanna, i en la recerca de subvencions i de suports institucionals per poder-lo publicar. Tinc records difusos de visites al Bisbat de Barcelona i a la Conselleria de Cultura de la Generalitat, a on ens vam entrevistar amb Marià Manent i amb Pere Baltà.

Màrius Sampere va ser jurat i part, ja que hi va publicar més poemes que tots els altres i en va fer el pròleg. Recordo la seva vehemència en defensar alguns poetes, com ara el joveníssim Vicenç Llorca, i en criticar-ne a d’altres que havien presentat propostes. 

Màrius Sampere, que se sentia marginat per la societat poètica catalana malgrat només havia publicat tres llibres —ho expressava amb ràbia en el rostre i en la veu—, estava profundament agraït a Jaume Sayrach, qui li va presentar Montse Cascante, persona que li va obrir les portes del Casal per fer lectures de poemes i també el va posar en contacte amb Àlex Susanna, l’editor que creuria en ell i que publicaria els llibres que el van catapultar com a un dels grans poetes contemporanis de finals del segle XX i principis del XXI. Dos anys després de l’edició de Miscel·lània 6, Sampere publicava el Llibre de les inauguracions, i iniciava una brillant carrera literària, que Vicenç Llorca va ajudar a difondre amb la publicació de l’assaig Màrius Sampere: assaig de revisió del realisme històric (1989). 

Del pròleg d’Antologia. Miscel·lània-6 voldria comentar dos plantejaments apuntats per Màrius Sampere. El primer fa referència a la difusió i recepció: “Tanmateix, d’aquest volum se’n parlarà, i el darrer judici no serà diví sinó humà”.

D’aquest volum no se’n va parlar. No va tenir cap mena de repercussió en el món de les lletres, massa carregat d’antologies, ni va tenir cap mena de recepció per part de la crítica especialitzada. Però va tenir, i encara en té, un valor indubtable, perquè representa el punt de partida d’una generació de poetes colomencs plenament consolidada a dia d’avui. Generació no pas en sentit cronològic (el més jove tenia 19 anys i el més gran 75), sinó en el sentit col·lectiu. En el sentit de grup “d’autors llunàtics”, com diu Màrius Sampere, de l’anomenat cinturó roig de la conurbació barcelonina, que escriuen poesia de qualitat i la publiquen. És, en aquest sentit, un llibre iniciàtic d’una nova era cultural colomenca que s’obre pas en democràcia i que aporta fills literaris a Catalunya. Els hereus de Màrius Sampere el reconeixem així.

Quan Montse Cascante va haver de marxar de Santa Coloma per decisió d’un bisbe conservador, el llibre va quedar en l’oblit i les persones que van gestionar el Casal de Cultura els anys posteriors no van tenir cap interès a promoure l’antologia, ni cap delicadesa en la cura dels pocs llibres que hi quedaven, que es van perdre definitivament quan el bisbat en va vendre l’edifici a una immobiliària. Em consta perquè vaig intentar rescatar-los i em vaig trobar amb un mur. No sé si algú se’n va apiadar i se’n va endur a casa alguna capsa.

El segon plantejament és el d’escola literària. Escriu Màrius Sampere: “Val a dir que un obligat criteri de selecció ha fet sentir els seus efectes excloents. Aquesta omissió —o deserció— em fa suposar, però, que més endavant repetirem l’experiment i apareixerà un segon, un tercer llibre… tant o més reeixits que aquest, fins a donar a conèixer, al jurat del país, l’escola colomenca.”

El llibre no va fer escola. Una escola es fa quan un grup d’artistes o d’escriptors influeix notablement en el conjunt de la societat literària, com va ser el cas de l’Escuela de Barcelona, com va denominar Carme Riera en la seva tesi doctoral, el grup de poetes —Carlos Barral, Jaume Gil de Biedma i José Agustín Goytisolo— que a finals dels cinquanta van dur a terme una maniobra de promoció conjunta que els va situar, al panorama de la poesia castellana contemporània com a nucli de l’anomenada “generació dels 50”. I altrament, la coneguda com a Escola o Colla de Sabadell, formada pels escriptors Joan Oliver, Francesc Trabal i Armand Obiols (Joan Prat), caps visibles d’un grup d’agitació cultural que, entre 1919 i 1936, va introduir l’humor en una literatura catalana carregada de tremendisme i transcendència i va introduir les avantguardes sense trencar amb el Noucentisme.

Ni el grup de Miscel·lània-6, ni cap de posterior, com l’Associació Colomenca de Literatura (ACOLITE), van jugar el paper d’escola. 

A mi m’agrada fer servir el terme “patrimoni literari”, perquè el conjunt de l’obra dels autors colomencs forma part del patrimoni literari de la ciutat amb independència de la seva qualitat i representa un testimoni de gran valor documental. Tanmateix, potser encara no resulta prou clara la seva rellevància com a mitjà privilegiat per a la creació d’una memòria comuna, col·lectiva i viva, i per a la formació d’una ciutadania conscient de la seva identitat cultural. Definim “patrimoni literari” com un conjunt d’elements, tant materials com immaterials, relatius a l’escriptura i a la literatura, entre els quals hi ha, abans de res, el llibre, estrictament unit al llegat d’escriptors i institucions relacionades amb la literatura: manuscrits, biblioteques, arxius, centres d’interpretació, cases-museu, obres literàries i objectes inherents a la vida dels autors representatius per a la col·lectivitat.

En aquest sentit cal destacar els precedents de l’Antologia. Miscel·lània-6, ja que el Casal de Cultura de Santa Coloma de Gramenet havia publicat dos llibres de poesia popular els anys 1979 i 1980, a partir de sengles concursos en els quals vaig tenir el privilegi de participar com a jurat representant la revista Grama, i altres dos reculls poètics: El obrero del campo, de Manuel Capote, i Poemas cotidianos, de Joaquín Pérez Prados.

Què se n’ha fet dels poetes de l’Antologia. Miscel·lània-6? Van seguir publicant? De Màrius Sampere i de Vicenç Llorca sabem que sí, però i els altres? Què cal destacar dels llibres de poesia popular, hi ha noms coneguts? Com va anar creixent la literatura colomenca els anys posteriors? Quin paper va jugar ACOLITE per promoure la difusió i la creació literària? De tot plegat i d’alguna anècdota sucosa parlaré en altres articles.