Quan venien a Santa Coloma famílies de Barcelona a estiuejar

ALBERT NOGUERA

A finals del segle XIX algunes famílies de la burgesia barcelonina van posar de moda passar els tres mesos estivals en indrets propers a la ciutat, que oferissin un marc escaient per viure de manera reposada unes històries petites i apassionades: naixia l’estiueig.  Alguns dels indrets predilectes per a aquesta relaxant activitat eren Caldetes o la Garriga, amb els seus banys termals; Sitges i altres poblets costaners, o Montcada, entre d’altres. Santa Coloma de Gramenet va ser el lloc escollit per un nodrit grup de burgesos per bastir la seva torre amb pretensions de mansió o palauet estival. Potser el que els atreia era el gran contrast entre la rudesa de l’ambient rural i la finor de formes dels barcelonins. A més, el clima benigne i saludable, el riu i la muntanya propera, i la relativa proximitat amb Barcelona feien que Santa Coloma fos un lloc idíl·lic per estiuejar. La descoberta d’aquest indret privilegiat aviat va passar de boca en boca i ja el 1891 hi havia catorze famílies que hi estiuejaven. 

L’estiueig començava després de Sant Joan i es perllongava durant tres mesos, fins a les primeres setmanes de setembre. En aquells temps les distàncies es feien llargues, i més encara si tenim en compte que Santa Coloma va estar mal comunicada fins que, a la dècada de 1920, es va construir el primer pont sobre el Besòs. Venir es convertia en una aventura, i així ho explica Josep Maria de Sagarra a les seves Memòries: “Nosaltres fèiem el viatge a Santa Coloma de dues maneres; o bé en un faetó o bé agafant el carrilet de vapor que sortia de la caserna de Sant Agustí i anava a Badalona, passant per Sant Adrià. Allí baixàvem i amb la tartana de casa arribàvem a la finca. Després aquell carrilet es convertí en tramvia elèctric, i les comunicacions van ser més fàcils i més freqüents. El ritual estival començava a la casa  barcelonina, preparant tot l’embalum d’equipatges i deixant la casa degudament ‘vestida’. Tots els mobles, cadires i llits  quedaven salvaguardats de la pols sota unes fundes blanques de cotó que encaixaven a la perfecció, tot amarat d’una olor de naftalina que es mantindria durant els  tres mesos de tancament.” El trasllat també costava el seu temps, com ho exemplificava Sagarra : “L’èxode estival es feia per etapes. Primer desapareixia una part del servei a preparar l’arribada dels amos portant les gàbies dels ocells més delicats. A primera hora de la tarda apareixia al portal de casa el carro de Santa Coloma, disposat a carregar els baguls, les gàbies restants i tots els estris necessaris per a la marxa d’una família com la nostra… L’arribada a la torre s’esqueia amb el crepuscle vespertí. El pas més desitjat era prendre possessió, retrobar-se amb la casa, després havíem de buidar els “mundos”, que eren uns enormes baguls de fusta i recoberts de llauna o lona on s’encabia tot el necessari: des de roba i sabates a porcellanes i jocs per als nens”.

LA CREACIÓ DE LA FESTA MAJOR D’ESTIU EN HONOR DELS “SENYORS”
Els dies passaven de manera reposada pels integrants de la colònia dels “senyors”, que és com s’anomenava els estiuejants adinerats. Montserrat Gost als seus 95 anys rememorava temps enrere la gratificant vida d’estiuejant: “La meva família va començar a venir cap al 1915; dos anys més tard el meu pare va aixecar una torre en un indret enlairat, des d’on es veia Badalona i el mar, la muntanya, el riu i Barcelona. De les cases, alguns en deien torres, xalets o viles. La  nostra es deia Vila Esperança, però tothom la coneixia per la Torre de les Àligues, degut a unes escultures d’un amic del meu pare que es deia Gironès. Recordo que els primers anys alguns del poble ens deien irònicament cul-blancs, per la indumentària que vestíem”. De fet, a un estiuejant se l’identificava pel  seu posat elegant l’uniforme estival: robes blanques o colors clars i, a vegades, amb ratlles (el rayadillo), complementades amb un bastó, la gorra blanca o el  barret de palla pla conegut com a “jipijapa” o panamà. Les espardenyes eren imprescindibles per anar “d’sport” i fer les  passejades de tarda o anar a les fontades (per berenar o per fer un arròs a la muntanya).  

Aquests insignes personatges creaven expectació, tal com ho recordava la senyora Gost: “Quan acompanyava la minyona del servei (que vivia també en una estança de la casa) a fer les compres, les dones del poble es delien per saber què menjava aquest o aquell altre, qui gastava més, com vestíem, i què faríem durant aquells dies era un dels principals temes de tafaneria”.  

Com a colofó de la seva estada, els membres de la colònia estiuenca van demanar el 1895 a l’ajuntament el canvi de dia de la Festa Major, del 31 de desembre al tercer diumenge de setembre. La proposta no va ser acceptada però es va  crear una nova festa major d’estiu per acomiadar els senyors, que amb els anys passaria a celebrar-se el primer diumenge de setembre. Des d’aleshores tenim dues festes majors: la d’hivern i tradicional, i la d’estiu.

La presència dels “senyors” va aportar al poble la bellesa de les seves finques amb construccions d’acord amb el moviment arquitectònic de l’època, a més de les modes, les notícies i el refinament de la capital. En general, els colomencs veien amb bons ulls la seva presència. A més de donar categoria social a la vila, creien que també en traurien profit econòmic. Aprofitaven els estius per relacionar-se amb ells, ja fos jugant a cartes als seus casinos,  practicant determinats esports, organitzant excursions o, fins i tot, concertant matrimonis.

Tot i això, molts dels estiuejants mantenien unes relacions molt classistes amb els vilatans. Com a molt es relacionaven amb algun prohom del poble i amb el capellà. N’hi va haver d’altres, de la ben avinguda colònia, que sí que es van integrar a la vida ciutadana. Ramon Sisteré, que es va construir la torre al costat de l’ajuntament, va arribar a ser alcalde del poble, encara que va ser substituït per irregularitats econòmiques. Altres estiuejants van ser Emili Singuerlín o Joan Ràfols, que va acabar deixant un llegat per a la beneficència. Els germans Tussell, per exemple, van promoure activitats culturals com classes de música o sardanes, i van regalar els quatre primers capgrossos que hi va haver a Santa Coloma: un d’ells, segons deien, guardava molta semblança amb un dels germans. Un altre fet que demostra la identificació de la colònia amb Santa Coloma va ser el reconeixement que els estiuejants van fer a l’alcalde Llorenç  Serra el 1918, quan va morir, dedicant-li una bonica corona de metall, amb una inscripció d’agraïment per les millores al poble.

Els primers que van arribar tenien propietats o familiars al poble. Els més potentats hi bastien la casa o hi feien grans reformes, altres la llogaven. Un dels pioners va ser Ferran de Sagarra, que va adequar amb noves construccions d’estil modernista la torre Balldovina per fer-la més còmoda. Els Bertrand van aterrar l’antic mas Franquesa per fer-s’hi un bell edifici noucentista, l’actual casa de la família Sucre. El  mateix van fer els Salgot, que al carrer Major van substituir el mas familiar per la nova torre, avui can Muntlló. Els Roviralta a Can Mariné, els Ginesta a Can Peixauet, els Riu a Can Sisteré, etc. A poc a poc es  van anar aixecant cases al voltant del  poble i constituint nous nuclis de carrers  com el del Pedró i la Rambla, amb les seves típiques galeries porxades. Altres famílies d’estiuejants, a més de les esmentades anteriorment, eren les de Roig i Torres, Nohet, Rossell, Coll, Escobar, Gost i Roviralta.

ROIG I TORRES: EL PROTOTIP D’UN ESTIUEJANT BURGÈS
Sagarra va escriure: “El senyor Roig i Torres resultava potser l’estiuejant de més categoria entre els que tenien la torre al massís del poble. Jo apreciava de Roig i Torres la seva barba solvent i la seva tartana, que considerava superior a la nostra, perquè era d’aquelles negrenques, massisses enxarolades…”. Rafael Roig i Torres (1855-1931) era un enginyer adinerat que el 1906 es va fer construir una de les cases més boniques i elegants del moment, premiada per l’ajuntament. L’edifici que avui acull el conservatori de música és d’estil noucentista, amb elements modernistes. Roig va ser regidor de l’Ajuntament de Barcelona, i un personatge reconegut en el món científic. Entès en qüestions d’enologia, va ser un dels principals impulsors de la substitució de la vinya d’aquí per l’americana, a causa de la plaga de la fil·loxera. Durant uns anys va dirigir la Companyia General d’Electricitat de Barcelona, fet que va propiciar que l’ajuntament colomenc, dirigit per Llorenç Serra, concedís a aquesta companyia el servei d’il·luminació pública en exclusiva durant trenta anys, amb l’avantatge que l’ajuntament tindria un descompte d’un 25%. La llum va arribar a  Santa Coloma abans que a molts pobles veïns gràcies a aquest estiuejant. L’estiueig a la casa el va continuar el seu fill Rafael Roig i Ostenrach, que també va ser un personatge públic notori, ja que, a més de ser un prestigiós metge, va ser diputat provincial.  

 SANTA COLOMA PERD ENCANT I DEIXA DE SER UNA VILA D’ESTIUEIG DE LA BURGESIA
Després de la Guerra Civil, estiuejar a Santa Coloma ja no suposa un gran al·licient per a les noves generacions de famílies adinerades. Per alguns, el fet de sentir-se protegits dins la colònia de “tota la vida” ja no era sinònim de poder i seguretat, sinó un excés de provincianisme. Les millores en les comunicacions (carreteres  i ferrocarril) van fer que aquells burgesos busquessin altres fites turístiques. La costa i el Pirineu ja no quedaven tan llunyans, i viatjar fora de Catalunya ja no suposava cap epopeia. Cal afegir que, a partir de 1931, amb la Segona República, el mes de vacances es convertiria en un dret per a la majoria dels treballadors, i la universalització de l’estiueig (encara que fos tan sols per un mes) ja no era el privilegi d’uns pocs ni una exclusivitat de classe.

Malgrat la rapidesa amb què es transformava Santa Coloma i perdia part dels seus encants, i es produïen també les primeres migracions, alguns dels estiuejants més modestos encara van continuar venint a Santa Coloma fins a la dècada de 1950. Sovint eren sectors menestrals que s’havien construït la caseta i l’hortet en els barris de nova creació.

D’aquells temps dels estiuejants en resta el testimoni d’algunes boniques torres que no van sucumbir a la ferotge especulació, i també ens queda la Festa Major d’Estiu, que si abans servia per acomiadar els senyors estiuejants, ara dona la benvinguda als colomencs que retornen de l’estiueig fora de la ciutat.

---

Més reportatges d’Albert Noguera 
sobre la història de Santa Coloma de Gramenet

· La moneda, testimoni dels canvis històrics a Santa Coloma

· La Casa dels Nins i la font d’en Manelic, dos emblemes colomencs

· Can Pascali, una gran masia desapareguda

· Josep Alemany, l’arquitecte que va intentar una altra Santa Coloma