![](https://forumgrama.cat/wp-content/uploads/2023/06/OPINIO_FerranSaro-150x150.jpg)
Santa Coloma, ciutat d’agermanaments
![](https://forumgrama.cat/wp-content/uploads/2023/06/OPINIO_AngelPla-150x150.jpg)
Nadales i rodolins
![](https://forumgrama.cat/wp-content/uploads/2023/12/Solidaridad-Nacional-30-oct-71-portada-1024x575.jpg)
JAUME FABRE
Fa cinquanta anys, el franquisme donava els seus últims espeternecs. Les dues terceres part de la dècada dels setanta van transcórrer encara en dictadura, amb la conseqüència habitual d’una repressió policial que no evitava produir víctimes mortals.
Ja en portes del començament de la dècada, la mort de l’estudiant de Dret Enrique Ruano Casanova, de 21 anys, a Madrid, el 20 de gener de 1969, és el fet que més marca ha deixat en la memòria col·lectiva dels qui van viure aquells anys de manca absoluta de llibertats. Ruano, que militava al clandestí FLP i a Comissions Obreres, havia estat detingut el 17 de gener i torturat per la Brigada Político-Social per obtenir confessions i delacions. Tres dies després, per ocultar que havia mort durant els maltractaments, va ser llançat per la finestra des del setè pis d’un edifici al qual havia estat conduït i es va obligar la premsa a assegurar que es tractava d’un suïcidi.
“QUÈ VOLEN AQUESTA GENT”
![](https://forumgrama.cat/wp-content/uploads/2023/12/Lluis-Serrahima-con-Maria-del-Mar-Bonet-en-2018-en-la-presentacion-de-su-antologia-poetica.-NAIZ-convert.io_.jpg)
Aquest assassinat es vincula normalment a la cançó de Maria del Mar Bonet, feta a partir d’un poema de Lluís Serrahima, “Què volen aquesta gent”, però en realitat el fet que va inspirar la cançó, escrita el 1968, uns mesos abans de la mort de Ruano, va ser un altre assassinat policial en circumstàncies molt semblants: la matinada del 30 de setembre de 1967, a Madrid, l’estudiant de 23 anys Rafael Guijarro Moreno, militant d’un grupuscle maoista, havia estat detingut per la policia i per ocultar la seva mort durant les tortures a que va ser sotmès, el van llançar per la finestra des d’un sisè pis. El febrer de 1968, la revista mensual editada per sectors demòcrata-cristians Cuadernos para el diálogo, va publicar un comentari sobre el fet, titulat “De madrugada”, que és el que va inspirar Lluís Serrahima per escriure la cançó on, òbviament, no s’esmentava cap nom i, com era habitual en aquells temps de censura, feia referència al cas només amb vagues al·lusions comprensibles per els ben informats. La repetició d’un fet semblant, en el cas d’Enrique Ruano, poc després que Maria del Mar Bonet la cantés per primer cop i en gravés un disc, va fer que s’associés més a aquest fet que no al que realment l’havia inspirat.
![](https://forumgrama.cat/wp-content/uploads/2023/12/4-La-Prensa-2-de-novembre-1971-portada-1024x575.jpg)
L’AGITADA FI DEL FRANQUISME
Molts altres crims de l’aparell franquista van anar quedant registrats en la memòria col·lectiva durant els anys següents, durant la primera meitat d’aquella dècada dels setanta, fins a la mort del dictador el 1975. Els més recordats, les execucions, per condemna en consell de guerra, de Salvador Puig Antich, el 2 de març de 1974, i les de cinc militants d’ETA i el FRAP, un d’ells, Juan Paredes Manot, conegut com Txiqui, afusellat al costat del cementiri del Nord de Barcelona, el 27 de setembre de 1975. Dos mesos més tard Franco moria al llit d’una clínica.
Però, fent referencia només a Catalunya, hi ha dos casos que sovint s’obliden i que cal deixar gravats amb tinta indeleble en els libres d’història: la mort de dos obrers en vaga per trets de la policia, quan s’estaven manifestant: Antonio Ruiz Villalba, el 1971, a la SEAT, i Manuel Fernández Márquez, el 3 abril de 1973, a la Tèrmica Besós. En tots dos casos, com també en els que hem esmentat abans, la informació que en van poder donar els diaris va ser mínima i manipulada pels organisme oficials. Tot i que des del 1966 existia una Llei que teòricament garantia la llibertat d’informació, a la pràctica els directors de mitjans de premsa seguien reben consignes directament des de Govern Civil sobre què podien donar i què no i com havien de fer-ho.
![](https://forumgrama.cat/wp-content/uploads/2023/12/Jaume-Fabre-807x1024.jpg)
Fabre, periodista i historiador
Jaume Fabre i Fornaguera, ha publicat més de mig centenar de llibres d’història urbana, de la vida quotidiana i de les institucions, i estudis sobre comunicació, la meitat d’ells, en col·laboració amb el periodista Josep Maria Huertas Claveria. Fabre començà a treballar de periodista al diari El Correo Catalán i treballà al diari Avui i Tele/eXpres, fou sotsdirector d’El Punt, on publicà la seva obra Tots els carrers de Girona. Fabre ha publicat un gran nombre de llibres, d’entre els quals destaquen els escrits mà a mà amb Josep Maria Huertas. Sobresurten, per la seva repercussió social, els vuit volums de Tots els barris de Barcelona, publicats entre 1976 i 1977. Diversos volums foren escrits amb Huertas a la presó, condemnat per haver dit en un reportatge publicat a Tele/eXpres que alguns meublés de Barcelona eren regentats per viudes de militars. Huertas, des de la presó Model, i Fabre, a peu del carrer, redactaren una obra bàsica de la bibliografia barcelonina. De Fabre destaquen dues obres més: Barcelona: la construcció d’una ciutat, i Artpublic, el web d’art públic de l’Ajuntament de Barcelona. Altres títols importants signats conjuntament per Fabre i Huertas són Vint anys de resistència a Catalunya, Carrers de Barcelona: com han evolucionat els seus noms, Monuments de Barcelona, Diàlegs a Barcelona, Els barris de Barcelona -una actualització, en quatre volums, de Tots els barris de Barcelona-, Burgesa i revolucionària: la Barcelona del segle XX i Barcelona, memòria d’un segle. Pel que fa a la producció de Fabre en solitari, al seu primer llibre, Los catalanes (1979), seguiren d’altres de cultura popular o història de Barcelona o Girona: El carnestoltes de Barcelona; Girona, entre 4 rius; Guia d’escultures al carrer; Guia del viatger i CAU, quan el PSUC era més que un partit. I una trilogia sobre el periodisme barceloní: Periodistes uniformats: diaris barcelonins dels anys 40: la represa i la repressió; Periodistes, malgrat tot. La dificultat d'informar sota el franquisme a Barcelona: Resistents, possibilistes i col·laboracionistes i Cròniques del fang. Quan els diaris van donar veu als barris. Barcelona 1966-1983.
![](https://forumgrama.cat/wp-content/uploads/2023/12/SEAT-ocupada-per-la-policia.jpg)
OBRER MORT D’UN TRET POLICIAL A LA SEAT
El 18 d’octubre de 1971, la policia va disparar contra treballadors de la SEAT a l’interior de la fàbrica durant una protesta laboral. Un va rebre un tret a la mandíbula i un altre diversos trets al ventre mentre es trobava al taller 4. Aquest últim, Antonio Ruiz Villalba, ferit molt greu, va morir al cap de quinze dies, durant els quals les autoritats governatives van mantenir-lo segrestat en un centre hospitalari del qual en cap moment es va dir el nom a la premsa.
Quan va morir, no es va deixar publicar res als diaris fins que ja havia estat enterrat en secret. I la notícia va sortir en els diaris tan amagada que era gairebé impossible descobrir-la. Alguns diaris, no tots, van incloure, amb la màxima discreció i dos dies després de la mort, una informació amagada amb títols del tipus “Fallecimiento de un herido” o simplement “Fallecimiento“. Alguns diaris ho van publicar unit a la informació sobre la vaga a SEAT, però la majoria ho van publicar de manera independent, o fins i tot en una altra plana, el que impedia saber qui era el mort, ja que l’únic text oficial autoritzat a publicar-se només deia que era un home que “había resultado herido en los recientes sucesos del dia 18” i que “el acto del sepelio tuvo lugar en el dia de ayer“. El Noticiero Universal i La Vanguardia ho van publicar a baix de tot de la pàgina de Sucesos, entremig de notícies sobre atracaments i ferits en accidents de circulació. No solament se l’havia mantingut amagat en un hospital –impossible saber quin, a partir de les informacions dels diaris– durant dues setmanes, sinó que s’havia silenciat la seva mort i se l’havia enterrat en el més absolut secret.
![](https://forumgrama.cat/wp-content/uploads/2023/12/El-Noticiero-Universal-3-novembre-1971-pag.-16-PETITA.jpg)
![](https://forumgrama.cat/wp-content/uploads/2023/12/La-Vanguardia-2-novembre-1971-pag-31-ampliacio.png)
![](https://forumgrama.cat/wp-content/uploads/2023/12/El-Noticiero-Universal-3-novembre-1971-pag.-16.jpg)
![](https://forumgrama.cat/wp-content/uploads/2023/12/La-Vanguardia-2-novembre-1971-pag-31-686x1024.jpg)
![](https://forumgrama.cat/wp-content/uploads/2023/12/Passatge-Antonio-Ruiz-Villalba.jpg)
El nom d’Antonio Ruiz Villalba no va ser reivindicat públicament fins al cap de molts anys de la conquesta de la democràcia, amb la col·locació el 2004, per iniciativa de treballadors de la SEAT; d’una placa en record seu prop d’on va caure abatut pels trets de la policia el 18 d’octubre de 1971. Des de la col·locació, cada any uns centenars de treballadors s’hi reuneixen el 18 d’octubre per a retre-li homenatge amb una ofrena floral. L’any 2015, l’alcaldessa Ada Colau, que acabava de sortir elegida el juny anterior, va afegir-se a l’homenatge. L’any següent, es va donar el nom de passatge d’Antonio Ruiz Villalba a l’indret on es troba el memorial, al costat dels Jardins de l’Arboreda, molt a prop de l’actual parada de metro Foneria de la línia 10 sud.
UN ALTRE OBRER MORT PER UN TRET POLICIAL, AQUEST A LA TÈRMICA DEL BESÒS
![](https://forumgrama.cat/wp-content/uploads/2023/12/Octaveta-aniversari-Manuel-Fernandez-Marquez.jpg)
![](https://forumgrama.cat/wp-content/uploads/2023/12/Fernandez-Marquez-mujer-e-hijo.jpg)
El dia 3 d’abril de 1973, en el transcurs d’una manifestació dels treballadors de la central tèrmica del Besós, que reivindicaven millores laborals, una brigada de la policia armada a cavall, arribada especialment de Valladolid, va carregar contra els manifestants disparant trets. Un treballador, Serafín Villegas, va resultar ferit al coll i mentre l’auxiliava un company seu, Manuel Fernández Márquez, aquest va rebre també un tret, que a ell li va causar la mort. Durant l’enterrament al cementiri de Badalona, la policia va tornar a carregar contra la multitud que hi assistia.
![](https://forumgrama.cat/wp-content/uploads/2023/12/Grama-num-52-abril-1973.jpg)
Els fets van originar una gran onada de solidaritat, amb manifestacions als carrers de Barcelona i Sant Adrià i comunicats contra la violència policial per part d’organitzacions professionals, cíviques i religioses, de manera destacada entre aquestes últimes el cardenal Narcís Jubany i l’abat de Montserrat, Cassià Just.
A PARTIR DE LA MORT DE FRANCO
Després de la mort del dictador, la repressió policial de vagues i manifestacions va continuar incrementant el nombre de víctimes mortals, sobretot entre la classe treballadora. Rodolfo Martín Villa era llavors Ministre de Relacions Sindicals.
A Catalunya, el primer mort en una manifestació va ser el professor d’anglès David Wilson, el 19 de febrer de 1976, a Sabadell. Des de la mort de Franco, les manifestacions i vagues se succeïen a la ciutat, per exigir canvis en el sistema polític i sindical, que es mantenia incòlume, fins al punt que dues setmanes després de la mort es va convocar la renovació dels ajuntaments i les diputacions amb el mateix sistema absolutament antidemocràtic seguit fins aleshores amb la Llei de Règim Local franquista. Amb aquest sistema, l’alcalde de Sabadell, Josep Burrull, qui ho era des de 1965, va tornar a ser proclamat per al càrrec el dia 1 de febrer de 1976.
En una de les protestes promogudes llavors per CCOO, en el context d’una vaga dels sectors de l’ensenyament i la construcció, el 19 de febrer, la policia uniformada i els membres de grups feixistes que s’hi barrejaven, van agredir els manifestants, com havia estat sempre habitual. Van causar molts ferits, tres d’ells molt greus, i una víctima mortal, David Wilson, professor d’anglès a l’escola d’idiomes FIAC, que es trobava donant classe a la seva aula i va rebre l’impacte d’una bala de goma al cap quan estava al costat de la finestra oberta tractant d’apartar-ne els alumnes. Va morir dies després a l’hospital de Santa Fe. David Wilson tenia 37 anys. Estava casat i tenia 1 fill. Mai es va investigar el cas.
![](https://forumgrama.cat/wp-content/uploads/2023/12/Aniversari-mort-Fernandez-Marquez-termica_besos-1-708x1024.jpg)
UNA TRANSICIÓ PLENA DE SANG
El 24 de febrer, el mateix dia que David Wilson moria a l’hospital de Sabadell, queia abatut per tirs de la policia durant una manifestació del sector del calçat, a la ciutat valenciana d’Elda, l’oficinista Teófilo del Valle Pérez, que acabava de complir trenta anys. I tres dies més tard, el 27 de febrer de 1976, en circumstàncies que mai han estat aclarides, moria a Barcelona, durant una vaga de la construcció, l’obrer Juan Pozierro Punyon. L’agència de notícies Europa Press va difondre la notícia que el causant havia estat la repressió policial, però una nota governativa d’obligada publicació als diaris, va assegurar que havia mort durant un accident laboral.
Van venir després la matança de Vitòria, el 3 de març de 1976, en que la policia va disparar contra obrers en vaga i les seves famílies reunits en assemblea en una església: cinc obrers van morir i prop de 150 persones van resultar ferides, dos obrers més van morir en manifestacions de protesta els deu dies següents; els fets de Montejurra, amb dues persones assassinades per pistolers feixistes; la mort d’Oriol Solé Sugranyes, militant anarquista i de Comissions Obreres, per un tret de la Guàrdia Civil, el 6 d’abril de 1976, després d’haver-se escapat de la presó de Segòvia; l’atemptat d’Atocha, a Madrid, el 24 de gener de 1977, en que cinc advocats i un administratiu van ser assassinats al seu despatx per un escamot d’ultradreta… No van ser els únics morts. La xifra, difícil de precisar, a causa de l’ocultació d’informació, es calcula entorn de 250 víctimes entre desembre de 1975 i desembre de 1981, tant per la repressió policial com pels atemptats de grups feixistes i parapolicials.
Intentar reconstruir aquests fets només a partir de les hemeroteques és feina impossible. És imprescindible, per aproximar-se a la realitat, la consulta dels arxius de sindicats i partits polítics que afortunadament s’han conservat i constitueixen actualment el millor testimoni d’aquells anys de plom, ara fa mig segle. Gràcies a aquests arxius han pogut anar-se publicant llibres que han tret a la llum el que els diaris no van poder publicar. L’últim, que aviat es podrà trobar als taulells de les llibreries, “Estábamos allí”, que són les memòries del sindicalista Josep Maria Rodríguez Rovira, un dels principals dirigents de Comissions Obreres, del PSUC i del PCE.
1 Comment
Magnífic reportatge sobre pàgines fosques d’una etapa que s’ha “venut” com a modèlica.