La història capicua de Chema Corral
‘Earth Abides’, una “acollidora” postapocalipsi
“Sempre he cregut que si un estima el país estimarà la seva cultura i la seva llengua. Se m’ocorregué crear un agermanament entre les Santes Colomes. Si els ajuntaments fan molts agermanaments per acostar pobles distants, ¿per què no aprofitar el nom comú, per aproximar pobles netament catalans, als que ens uneix no només el nom, sinó la història a partir dels antics comtats catalans? L’arrel catalana ens permetia saltar les fronteres estatals i connectar amb pobles catalans homònims de França (la Catalunya Nord!) i d’Andorra. L’alcalde, Lluís Hernández, va veure amb molt bons ulls l’agermanament. Pensava que seria com una injecció de catalanitat a la nostra ciutat, un agermanament fàcil i possible, atesa la poca distància que hi ha entre les Santes Colomes catalanes i, sobretot, pel fet de tenir un mateix idioma.”
Jaume P. Sayrach. Capvespre
BIOGRAFIA DE
JAUME PATRIÇ SAYRACH FATJÓ DELS XIPRERS
CAPÍTOL 24
Portada de la publicació del Club de Debats, amb una il·lustració del pintor -aleshores resident a Santa Coloma- Manolo Dueñas. Segueix el logo fet pel Jaume del Grup de Cultura Popular, i la portada del llibre de les Santes Colomes
AGUSTINA RICO
Al final del capítol anterior, en Jaume acabava de jubilar-se, preparava el naixement d’una revista, Fòrum Grama, i treballava simultàniament en diversos llibres. Però, des de feia uns anys, també portava endavant d’altres projectes, cada un amb ritme propi, als quals en algun moment ens hem referit però que necessiten i mereixen el seu espai. I per parlar-ne, hem de saltar enrere com en altres ocasions. L’agermanament de les Santes Colomes, el Club de Debats i el Centre de Cultura Popular del Fondo, per envergadura podríem dir que van ser el gran, el mitjà i el petit de tres projectes amb voluntat de futur. El primer abastava un enorme territori “multinacional”. El segon interpel·lava la ciutat. I el tercer, concernia un barri.
Imatge d’en Jaume treta de l’interior de Santa Coloma d’Andorra. A la dreta, en Jaume, a les vinyes que envolten Santa Coloma de les Illes, als Aspres, Rosselló (Joan López)
LES SANTES COLOMES
El projecte de les Santes Colomes -en el dubte entre escriure Santa Colomes o Santes Colomes, trio finalment la modalitat dels dos plurals, com ho escrivia ell- se li va acudir quan era director de L’Heura (1983-1987). Van ser deu anys ben bons de viatges, contactes i gestions en la vida d’en Jaume. Amb més o menys intensitat, segons l’exigència de les responsabilitats a l’ajuntament, es va dedicar a la investigació sobre la santa i les poblacions que porten el seu nom i, ben entrat el mil·leni, en va publicar dues obres. Des de mitjan anys 80 i en els 90, en Jaume va visitar les poblacions que porten el nom de la jove màrtir a Catalunya, a la Franja d’Aragó, al sud de França, a Andorra, a diversos territoris d’Espanya i fins les que va descobrir a Portugal i a Itàlia. La idea de l’agermanament de les poblacions -més endavant en diria poblacions amigues- i de la creació d’una entitat supranacional de caire històric, cultural i plurilingüístic, que podia organitzar trobades itinerants amb l’epicentre a Santa Coloma de Gramenet, el va il·lusionar profundament i hi va dedicar amb convicció temps, energies i diners. A familiars i amics seus ens podia passar al llarg d’aquells anys que en un viatge o en una excursió et cridés l’atenció una població -o una església o una ermita- amb el nom de Santa Coloma (o Colomba o Comba). En demanar-li al capellà l’adreça i el telèfon per passar-li el contacte al Jaume, la resposta podia ser que n’havia rebut una carta o li havia trucat o bé que ja el coneixia perquè hi havia estat. En puc donar fe perquè a unes Santa Colombas de la província de Lleó i de la província de Zamora per on vam passar un d’aquells estius, ja estaven en contacte amb “uno de Barcelona que ha dicho que va a venir”.
L’any 1990, quan en Jaume era regidor de Planificació, es materialitza el projecte amb una reunió de gairebé totes les ciutats colomenques a la Torre Balldovina, i es va firmar la carta d’agermanament. Aquest acord va viure alts i baixos. Com tots els projectes d’un abast considerable, hauria requerit d’una dedicació pràcticament exclusiva o d’un equip per repartir-se les feines. El projecte d’en Jaume era ambiciós, com era d’esperar. No es limitava a unes trobades “turístiques” amb rerefons cultural sinó a bastir una xarxa de coneixement mutu, amb un interès especial en els treballs escolars i universitaris i amb la possibilitat de realitzar-hi intercanvis. Contemplava els vessants fotogràfic, folklòric i etnològic, musical, d’història i de personatges destacats i populars locals, lingüístic i toponímic, etc. Com sempre, projectava la creació del corresponent butlletí, amb corresponsals locals -un mestre, algun periodista o historiador aficionat, o algun estudiant- on es reflectissin les activitats i els projectes, i com a mitjà de contacte. És a dir, l’agermanament o l’amistat entre les Santes Colomes no s’havia de limitar a una trobada de polítics, tècnics municipals i algun especialista sinó que havia de crear interès i participació a les poblacions respectives. En Jaume estirava aquell carro de vegades amb suport i de vegades tot sol. I el carro va estar aturat uns quants anys.
L’alcalde Bartomeu Muñoz (2002-2009), successor de l’alcaldessa Manuela de Madre (1991-2002), es va interessar pel tema i creà la figura del comissionat de Santa Coloma de Gramenet per a l’agermanament amb les altres poblacions homònimes, càrrec per al qual anomenà el regidor convergent Carles Viñas. “A petició del Carles el vaig acompanyar a títol personal, sense cap nomenament ni cap càrrec ni cap responsabilitat, simplement a tall d’amic interessat en el projecte. La comissió, formada per representants dels diversos ajuntaments –polítics i tècnics–, va anar funcionant amb més ànim i bona voluntat que eficàcia. Eren els tempteigs inicials, l’hora de marcar els objectiu i de constituir l’equip tècnic que hauria d’empènyer l’agermanament”, explica en Jaume al seu blog. L’any 2005 es torna a signar un acta d’agermanament a Santa Coloma de Cervelló, quinze anys després de la primera signatura, com si tot el procés hagués començat de nou.
Però el projecte tampoc tindria continuïtat. El dia 27 d’octubre de 2009, la guàrdia civil acordonava la Plaça de la Vila i escorcollava l’ajuntament de Santa Coloma de Gramenet. L’alcalde Bartomeu Muñoz era detingut, amb altres persones, en el marc del cas Pretòria per presumptes delictes de corrupció urbanística. Canvi sobtat en l’alcaldia amb el nomenament d’una jove Núria Parlon. L’any 2020 el Tribunal Suprem va confirmar les penes als onze processats en el cas i a finals de l’any 2021 la premsa anunciava l’ingrés a la presó de l’exalcalde Muñoz per complir la condemna de cinc anys i vuit mesos.
EN JAUME VIST PEL “POBLE”
En Jaume va publicar l’any 2006 un estudi complet i amb moltes fotografies, resultat d’anys de treball: Santa Coloma als comtats catalans. Al pròleg, Pasqual Maragall, llavors president de la Generalitat, diu: “El que teniu a les mans no és altra cosa que la resposta més completa i documentada que mai s’hagi donat a la pregunta de per què hi ha tantes Santes Colomes, a Catalunya i més enllà de les nostres terres”.
Més endavant, Jaume Sayrach escriuria i publicaria una obreta sobre el personatge de Coloma perquè fos representada, a l’estil de les obres sobre vides de sants i de personatges històrics o llegendaris que altres poblacions ja tenen per la via de la tradició popular. És una llegenda àuria, un drama en nou actes on es repassa vida i martiri de la santa de Sens, una jove de setze anys que va viure a l’Alta Edat Mitjana (al segle III) i ha donat nom a moltes poblacions. En repassar-la, em trobo fragments subratllats i anotacions com un “similituds amb Antígona” que vaig fer per preparar la presentació que en Jaume em va encarregar. L’obra, un punt heterodoxa, té en alguns moments més d’una lectura. Al pròleg del president Maragall a Santa Coloma als comtats catalans, també diu : “Sayrach ens proposa, avui, no tancar la figura de Santa Coloma a l’interior de les esglésies, sinó recuperar-ne la dimensió més humana, a partir del seu compromís amb la llibertat de consciència.” De fet, el personatge d’Aubert, el general romà de Sens que havia quedat cec per una ferida –al qual commou i “obre els ulls” l’actitud heroica de Coloma i la seva mort, heroica també– el tinc a les notes com un alter ego d’en Jaume, amb interrogant. Ara trec l’interrogant.
Aubert (Epíleg):
“Ara us toca a vosaltres difondre la història, / per tal que Coloma sigui recordada. / Era una noia bonica i honesta / a qui les seves conviccions van donar-li / una fortalesa admirable. / Va mantenir-se ferma / enfront de les amenaces del poder / i de promeses temptadores. / Bonic exemple per a vosaltres, els homes i dones / d’aquest temps tan convuls; / excepcional model per a les persones / que creuen en la utopia.”
Jaume P. Sayrach. Santa Coloma de sens. Llegenda auria (2013)
El poble antic colomenc va rebre molt bé el projecte de l’agermanament i també els llibres. Santa Coloma als comtats catalans va agradar molt i colomencs als quals la figura d’en Jaume els havia estat sempre antipàtica, per dir-ho suaument, van començar a mirar-se’l d’una altra manera. Tot i així, moriria al cap dels anys amb persones que no en volien ni sentir-ne parlar. M’ho expliquen la Roser Bou i l’Encarna Hellín, que ho van viure des de la difícil posició dels qui per amistat i per veïnatge es troben enmig dels pols oposats.
Testimonis
La Roser Bou i l’Encarna Hellín
La Roser i l’Encarna coneixien en Jaume com molts colomencs: per les reformes dels nous capellans, per Grama, de sentir-ne parlar a la gent… El van començar a tractar a través del Club de Debats, ja convertit en Grup de Sortides i Debats -inclòs al CEP- en el qual tindrien participació i algunes responsabilitats. També van ser unes actives col·laboradores a Fòrum Grama, sobretot en la infraestructura d’actes, en l’organització, etc. i es van anar integrant en un dels cercles d’amics més propers a en Jaume. Són de Santa Coloma de tota la vida i feligreses de la parròquia Gran o de Santa Coloma, ara coneguda com a Església Major pel nom assignat a l’estació de la línia 9 Nord del metro adjacent al temple.
Van fer de pont entre en Jaume i “el poble” i entre en Jaume i la parròquia Gran en diferents èpoques i amb diferents rectors. M’expliquen que a en Jaume li interessava saber què en pensaven i com el veien des de l’església local que ell considerava més propera a la institució. També li interessava saber quina opinió tenia sobre ell “el poble” de Santa Coloma.
“Els que no el podien pair eren el nucli més conservador, els que ja s’havien pres molt malament la reforma dels sagraments que van proposar en el seu dia els nous capellans. No ho entenien i no ho acceptaven, encara que els expliquessin que anaven en la línia del concili Vaticà II. Després s’ha vist que havien avançat moltes normes que després han quedat”, expliquen totes dues, que es complementen en les explicacions. “Els que no l’havien acceptat com a capellà tampoc no el van acceptar com a polític. Després molts han vist el que ha aportat a la població, els canvis a millor que ell i els seus companys feien, i van rebaixar les crítiques però ha mort amb gent en contra.”
“Tenia un gran poder de convicció sobre les persones i en els grups i projectes sabia donar a cadascú la feina que veia que podia fer bé.” Esmenten com a exemple la “biblioteca ambulant” del Club de Debats, de la qual l’Encarna conserva el registre. “Era molt decidit i molt compromès en el que feia, tenia sempre moltes idees però quan sortia la qüestió dels diners li feien com a nosa i neguit.“ Com a persona el recorden un amic generós i encantador, amb falles com tothom però que es perdonaven per la seva bondat. I amb un personal i contradictori “vol i dol” respecte al que per a ell simbolitzava la parròquia de Sta. Coloma i també la rectoria. “En Salvador Bacardit, quan era el rector i en Jaume ja era gran, li havia ofert d’anar-hi a viure. Va haver-hi moments en què semblava que sí ho acceptaria però al final no va voler.” “Ha deixat una empremta molt important a Santa Coloma amb tot el que ha fet i ha promogut i en totes les persones que l’hem conegut.”
EL CLUB DE DEBATS
“El CEP ha estat per a mi un àmbit de relació, marcat pels trets fonamentals de l’entitat: l’amor a la ciutat, l’amor a la natura, l’amor a Catalunya. Hi vaig entrar dut pel Club de debats, que va arrelar-hi com una nova secció, amb el nom de Grup de Sortides i Debats. D’aleshores ençà m’ha quedat, com a compromís fix, la vigilància el Poblat Ibèric i el treball en el butlletí . La medalla que rebrem (la dels 25 anys com a soci) és el testimoni del que les entitats com el CEP aporten: civilitat i bones amistats. Sense el Centre Excursionista Puigcastellar, Santa Coloma no seria el que és.” Jaume P. Sayrach Llum al corraló. Fragments dels dietari 2010
En Jaume parlava constantment de la necessitat de trobar un centre per fer-hi activitats de caire ciutadà, sobretot de debat i de coneixement, i que també servís com a lloc de trobada, a l’estil dels casinos dels pobles grans. Als inicis de l’ajuntament democràtic, va proposar per a aquest ús Can Roig i Torres, actual conservatori de música, o que s’hi habilités una part de Museu Torre Balldovina. Però aquests espais es van destinar a uns altres usos i la idea del Casal o Casino mai no va prosperar.
L’any 1987, en la seva etapa com a director del Centre de Normalització Lingüística L’Heura, posa en marxa el Club de Debats, que organitzà amb un grup d’amics i de colomencs interessats en l’àmbit de l’opinió i les idees. El Club de Debats portà sempre figures de primera línia: Aranguren, Josep Benet, Jaume Lorés, Montserrat Roig, Solé Tura, Vázquez Montalbán, etcètera. Es va fer palesa aquella necessitat de tenir “un lloc” de referència com a seu i com a espai. Com a seu, es van integrar en l’estructura del Centre Excursionista Puigcastellar com a Grup de Sortides i Debats. Com a espai, segons el volum estimat de l’acte es recorria a parròquies, a l’antiga cooperativa La Colmena, a equipaments municipals… La integració al CEP no va estar exempta de controvèrsies. Una part dels socis no veien clar que des del CEP s’organitzessin xerrades de caire polític. Les idees i la forta personalitat d’en Jaume no eren vistes igual per tothom en una entitat amb trajectòria pròpia a la qual arribava tot un grup nou i organitzat. Amb els anys, en Jaume analitza amb agraïment l’acollida del CEP però en alguns escrits d’aleshores reflecteix moments de difícil estira i arronsa en què es van trobar especialment els qui havien estat triats per dirigir l’entitat. El Grup va tenir una etapa d’esplendor i una de declivi ja entrats els anys 90. Fòrum Grama, que apareix l’any 1996,recolliria la tradició de les conferències, les taules rodones i els debats. Desapareguda la revista en paper, Fòrum Grama ha continuat com a entitat ciutadana donant suport a altres entitats i a iniciatives que treballen en aquesta línia com és actualment Diàlegs a la riba del Besòs i des de 2023 revivim l’aventura de ser un altaveu ciutadà, ara en format digital.
Testimonis
Ferran López, president del CEP
Els meus records d’ell es remunten a la meva arribada a Santa Coloma l’any 1974. Amb la seva vespa, arribava cada mes al barri de Les Oliveres, carregat amb un gran paquet de la revista Grama per tal que la repartíssim a Can Franquesa i Oliveres.
Des de l’òptica del CEP era un gran senderista, amant de la natura i bon coneixedor de les plantes i les flors. Va ser un renovador del butlletí, i un actiu col·laborador en la secció Mirador, encara viva gràcies a la seva continuadora, l’Agustina Rico.
Sovint ens parlava “…d’aquella pluja fina que, sense fer mal, poc a poc va impregnant i fa renàixer plantes i flors sobre el que només era terra eixuta.” Guardo en la meva memòria moltes i amables converses, i a cops també fortes discussions relacionades amb l’orientació que havíem de donar a les activitats de la secció de Cultura del CEP, com l’organització dels Diàlegs amb la Ciutat o el grup de Debats, hereu d’aquell Grup de Sortides i Debats que ell va iniciar. Aquestes i moltes més en què va intervenir, tot i les diferències, varen ser de molta rellevància.
Preocupat com va estar fins als darrers moments per la deriva del parc de Can Zam, cada cop més lluny dels objectius inicials- “ un parc metropolità, verd i frondós”-, ens va facilitar a la Plataforma en defensa de la Serra de Marina i Can Zam l’edició del llibret Can Zam, reivindicació del gran parc de Santa Coloma (2005). Sense la seva intervenció, a través d’Edicions Fòrum Grama, hauria estat inútil el treball que va realitzar -amb molts esforços- la Comissió impulsora del llibre.
No tenia por a la mort; era per a ell un motiu més de l’esperança que el va acompanyar sempre. Un home que no ha deixat ningú indiferent, que resta en la memòria de la nostra ciutat com un dels nostres grans prohoms, que en vida ha merescut un espai a la Biblioteca del Fondo, però que ja mort, esperem que la ciutat sàpiga respondre al seu extens llegat, honorant-lo com ho mereix la seva figura.
Rafael Trias, president del CEP (2006-2012)
En Jaume ha arribat a dalt, a la Carena Eterna, ha fet Cim. Aquí baix ens queda l’empremta de la feina feta en diversos àmbits i la personalitat que no deixava ningú indiferent. He gaudit de la seva amistat, ajuda i consells. Hem compartit i discutit temes diversos dins i fora del CEP.
El temps passa, en Jaume, com el bon vi, al envellir s´ha fet encara millor. Gràcies per tot el que ens has donat.
—–
(Rafel Trias va morir el 19 de gener i ens havia tramès el seu text poc després de la mort d’en Jaume, el gener de l’any 2023)
Centre de Cultura Popular del Fondo
“Del Centre de Cultura Popular del Fondo en vaig parlar amb els companys, i vaig animar l’amic Josep Sánchez a fer el de Santa Rosa. Fins i tot li vaig dibuixar el logo, com havia esbossat els del Centre del Fondo, que no sé si al final, quan l’Enric Grifo va crear el Centre de Cultura Popular del Fondo, el va adoptar. Els capellans que vam venir a Santa Coloma per fundar quatre noves parròquies estàvem convençuts que el camí del “cel” passa per la terra, i crèiem que la cultura és un dels elements que més enriqueixen la persona.” Jaume P.Sayrach Capvespre
Enric Grifo, antic rector de Sant Joan Baptista del Fondo, va fundar l’any 1990 el Centre de Cultura popular del Fondo, espai que ha evolucionat com a centre parroquial d’activitats de la pròpia parròquia i del barri. Va continuar la tasca iniciada amb la biblioteca popular que en Jaume construí al final de la parròquia a principis dels 70 i que havia sobreviscut amb un grapat de dones i uns quants homes que se’n van cuidar durant anys.
En Jaume sempre va conrear el lligam amb aquell grup que ell anomenava “les senyores”, gairebé totes antigues feligreses i alguna catequista veterana de les de la seva època com a capellà al Fondo. Organitzaven berenars, xerrades que ell mateix feia o bé demanava a algun amic o amiga –gent de Grama, professors o periodistes locals… Van arribar a tenir calendari de conferències, que es feien a l’antiga sala de la Caixa, propera al mercat. Amb els anys, va anar quedant la conversa en grup, amb en Jaume com a nexe i font de temes, i el conreu d’una amistat sentida que havia arrencat de la vivència de la fe i des del veïnatge. Havien celebrat amb il·lusió el cinquantenari de la parròquia, algunes van ser voluntàries de Càrites fins que l’edat els ho va permetre. Han anat morint, elles i en Jaume. Només Josefa Fandos és memòria viva del primer Centre de Cultura Popular del Fondo i dels inicis de la parròquia de Sant Joan Baptista. Ha vist passar els anys, els grans canvis al barri i els diferents rectors. En tots ha valorat el que feien i a tots els ha donat –i encara dona- un cop de mà. Tota una vida de barri, de parròquia i de centre cultural. La darrera bibliotecària, la darrera catequista.
1 Comment
En Jaume va ser un gran home amb molta empenta. Necessitaríem més Jaumes per millorar la nostra societat.