Marta Vallverdú i el mirall d’Homer
Constants vitals (2): El país, els llibres i més
Relat literari de JOAN TUDELA
Com l’entrenador que dona els últims consells al boxejador tot just abans de començar el combat, així l’assessor d’imatge li deia les coses que fan al cas abans que l’entrevistessin per televisió. Que només són vuit minuts però que ho veu molta gent, sobretot no perdre l’oremus, respostes breus i expressives.
Ell era cap de la comissió interdepartamental per a l’estudi dels vents que bufen a Catalunya; però l’entrevistador el va presentar com a director general de Ports i Costes de la ciutat de Lleida. Va somriure, i no va dir res.
El periodista que havia de fer-li les preguntes no preguntava res. Xerrava i xerrava, mentre els minuts anaven escolant-se. Va adonar-se que la ignorància d’aquell famós entrevistador era enciclopèdica: ho ignorava tot des de la A fins a la Z. Ben segur que no sabria diferenciar un corrent d’aire d’un huracà, però parlava amb aplom. Ell somreia i callava. La processó anava per dins.
Tenia a punt les respostes sobre la tramuntana, el vent de garbí, l’energia eòlica i tot de temes sobre els quals no podria dir ni piu, perquè ja feia set minuts i mig que l’entrevistador no parava de dir bajanades. A última hora, li va fer una pregunta:
–Així, doncs, quin paper creu que jugarà el bacallà en la dieta dels catalans del futur?
Allà mateix va escanyar-lo. Tots els teleespectadors van poder escoltar de manera nítida el so gutural de la ràpida agonia. La seva imatge pública va quedar destrossada, però ell se’n va anar més content que un gínjol.
_____________________________________
Del llibre Amb molt de gust: tot de contes de Joan Tudela