‘Primer’, un hipnòtic laberint sobre viatges en el temps

OPINIÓ

XAVI TORRENTS VALDEIGLESIAS

Avui ens centrem en una d’aquelles pel·lícules que fan que el nostre cervell esclati en un viatge que ens capgira de dalt a baix. Primer, estrenada el 2004 i dirigida per Shane Carruth, és un film que se centra en una trama tan complicada que gairebé es necessita un diagrama detallat per entendre-la adequadament (no és broma, en podeu trobar alguns si feu una cerca per Google). El director fa una profunda exploració del concepte de viatges en el temps –que tantes vegades hem vist en cinema– però amb una proposta, un format, una factura i un guió que no s’assemblen a res fet anteriorment en el setè art, tot aconseguint que, un cop som capaços d’entendre més o menys el que hi està succeint, ens deixi completament captivats, atordits i il·luminats per parts iguals.

La pel·lícula tracta sobre dos enginyers emprenedors, l’Aaron i l’Abe, que, mentre intenten crear un projecte innovador, accidentalment fabriquen una eina extraordinària que pot canviar la història de la humanitat; la màquina que han construït (aparentment destinada a ser un dispositiu per reduir el pes dels objectes a través de l’ús de superconductors) és en realitat un aparell que manipula el temps. Desgraciadament, i deixant-se emportar pel seu cantó més humanament negatiu, els protagonistes busquen la forma de fer servir aquest aparell per treure profit personal i econòmic. La pel·lícula és extremadament intel·ligent i no busca voler ajudar gairebé en res a l’espectador, ja que doblega i teixeix la seva complicada premissa al llarg de tot el metratge a través d’una articulada tempesta narrativa on seguir la pista del que ocorre i a qui li ocorre esdevé molt difícil.

Inicialment, l’Aaron i l’Abe utilitzen el seu descobriment per obtenir beneficis a través de la borsa, però finalment es desenvolupa una espècie de dinàmica de paranoia i cobdícia entre ells. Els enganys intencionats es barregen amb les conseqüències involuntàries de la intromissió temporal, tot embolicant els dos personatges en un malson que es torna cada vegada més intricat. Les possibilitats matemàtiques sobre els escenaris que veiem desplegats passen a ser impossibles de calcular quan les persones a qui els protagonistes aparentment van mostrar la màquina –en algun moment futur– semblen estar utilitzant l’artefacte per tornar al passat i manipular els esdeveniments. Primer utilitza una estructura narrativa fracturada tan eficaçment ideada com la que va fer servir Orson Welles en la seva Ciutadà Kane, o més recentment Christopher Nolan en les seves Memento i El truc final. Mentre escrivia el guió, Carruth va estudiar física per tal de fer que el diàleg tècnic d’Abe i Aaron sonés autèntic; va prendre la inusual decisió d’evitar posar sobre la taula l’explicació clara envers els espectadors, i va intentar retratar les frases abreujades i l’argot utilitzat per científics professionals. Aquesta filosofia es va estendre al disseny de producció: la màquina del temps en si és una simple caixa grisa, i les localitzacions on ocorren els esdeveniments són parcs industrials i austeres cases suburbanes. Els principis del viatge en el temps de la trama s’inspiren en els diagrames del físic teòric estatunidenc Richard Feynman, en els quals, tal com Carruth afirma, es pot contemplar que no existeix diferència entre veure una interacció que passa endavant i una que ho fa enrere en el temps, és a dir, es tracta d’una forma molt austera, poc extravagant i molt versemblant de concebre la possibilitat dels viatges temporals. I és que l’austeritat és l’aspecte que millor resumeix aquesta producció: amb un pressupost de només 7.000 dòlars i un equip de cinc persones, el propi director Shane Carruth es va responsabilitzar de ser escriptor, director, productor, director de fotografia, editor i compositor de música; i a més a més, també va protagonitzar la pel·lícula interpretant a l’Aaron. Estem davant, per tant, d’una peça cinematogràfica extremadament ascètica, tremendament independent –és cinema indie en el sentit més profund del terme-, i molt sacrificada, i és precisament per això que l’excel·lent resultat que va acabar oferint va ser rebut amb molta sorpresa i interès, tenint èxit en molts festivals de cinema, recollint més d’un premi i nominacions, i convertint-se ràpidament en una obra de culte per a molts cinèfils. 

Primer, doncs, no segueix la fórmula típica que veiem tan sovint en el cinema, ja que porta a terme un estrany i paranoic relat de ciència-ficció que adreça múltiples línies de temps i múltiples còpies de personatges que intenten aconseguir tot tipus d’objectius. La pel·lícula destaca per lligar aquestes narratives ramificades fins a cert punt, aconseguint sorprendre així l’espectador, però a la vegada deixant una nebulosa sensació d’estar experimentant quelcom que va més enllà d’allò que la capacitat de la nostra consciència és capaç d’assolir. Dit això, cal destacar que aquesta obra no requereix realment que el públic comprengui els detalls més concrets del procés d’enginyeria i els detalls sobre física o ciència que hi tenen lloc; per exemple, és possible que no entenguem per què l’element del pal·ladi és important per a l’Abe i l’Aaron, però sí que entendrem el que passa una vegada que l’obtenen i l’utilitzen en l’experiment que estan realitzant al seu garatge. I al mateix temps, podrem comprendre el que aquest descobriment que tots dos homes fan significa per a ells, i de quina manera entren en conflicte sobre la millor manera d’aplicar-ho. Per a una pel·lícula etiquetada de tan intel·lectual com aquesta, el director Shane Carruth aconsegueix que sigui fàcil per al públic reduir-ho tot a l’essencial i centrar-se en el que és necessari per a la trama. I és que més enllà de tots els laberints tècnics, tots els jocs de paradoxes temporals, i tots els dobles que viatgen a través del temps per combatre els seus propis dobles, Primer situa el seu epicentre, per damunt de tot, en el veritable esperit de la invenció científica i en com els avenços en ciència i tecnologia sovint es produeixen per accident, acabant per descobrir nous i perillosos escenaris. I tot això queda embolicat per un misteriós magnetisme que ens obliga a caure en un viatge sideral que ens fascina i hipnotitza a la vegada, ens aterreix, ens deixa bocabadats i ens torna bojos, i, sobretot, ens obsessiona, tot conformant una experiència cinematogràfica totalment única, dispar i molt recomanable per a veritables amants de la ciència ficció.