Política

OPINIÓ

JORDI VALLS

Jo devia tenir uns dotze anys quan vaig ser conscient de la política, probablement perquè era un eix de conversa a casa a les sobretaules dels àpats de cap de setmana. El cop d’estat de Tejero va ser l’eix que em va reclamar la primera atenció. Recordo converses especulatives molt centrades en la política catalana i espanyola amb matisos de memòria que il·lustraven sentimentalment algunes afirmacions vehements. Tot això em donava un pòsit que acabaria per motivar les meves fílies personals. Quan hi havia eleccions democràtiques, els carrers s’omplien de cartells cridaners amb eslògans publicitaris dels partits força suggerents. Un esport que vaig practicar durant un temps va ser anar de partit a partit polític i fer-me amb els cartells de cada formació. Les enganxines i xapes més atractives eren les de contingut marxista, l’atomització de les opcions dins del comunisme era tan sorprenent per a un noi inexpert que gairebé em vaig especialitzar a identificar cada opció, com si es tractessin de “pokémons” o equips de futbol.

D’altra banda, Santa Coloma era un espai ideal per a la proliferació de la vida política. Una ciutat “nova” amb gent jove de classe humil, procedent de molts llocs de la geografia espanyola, en aquells anys, posteriors, que van de la transició del règim franquista a la democràcia. Una efervescència que, quan aquella generació tan cridanera es va col·locar en els llocs de comandament, l’esperit de revolta es va acabar de sobte. Entràvem en la “normalitat” que traduït significa amagar les injustícies que van quedar per resoldre, en suspens, sota la catifa de bé comú. Actualment, si la democràcia estigués ben fonamentada, s’hauria de poder exigir transversalitat en molts problemes complexos que demana la societat moderna. Però les coses no es van tancar bé, i l’anomenada transició democràtica va perfilar un camí de reconciliació que consistia a no mirar el passat i esperar que el futur posés les bases d’un oblit miraculós.

Encara existeix la càrrega de la història traumàtica de la Guerra Civil amb vencedors i vençuts i com, malgrat algunes iniciatives, poques i potser insinceres, s’hereten filiacions sentimentals a una opció o altra del planter ideològic. D’aquesta herència és molt difícil alliberar-se perquè hi ha un codi de lleialtats familiars, de tradicions d’una determinada mirada que ho fa tot més complicat, per això trobo important que s’aprofundeixi en el reconeixement de la memòria històrica recent, al trauma de la Guerra Civil del que som hereus, la dels que van acabar represaliats a les fosses comunes, a l’exili, i a les presons franquistes, però també a la rereguarda republicana, em ve al cap el cas del pare Benet, nom que il·lustra un dels carrers de la nostra ciutat. Tots han de tenir l’enterrament que es mereixen, tal com èticament entenem a la cultura occidental.

Quan Príam, rei de Troia, reclama a Aquil·les el cadàver del seu fill Hèctor per donar-li un enterrament digne, ho demana per humanitat i Aquil·les, malgrat el ressentiment amb Hèctor, hi accedeix commogut per l’acció d’un pare desolat, no per la demanda d’un rei enemic. També, com a l’Antígona de Sòfocles o a l’Antígona actualitzada de Salvador Espriu. Encara ha de passar aquesta dignificació de forma sincera després de vuitanta anys de Guerra Civil: el reconeixement humà dels uns i dels altres.

Per això cal que els colomencs, com a col·lectiu ciutadà, ens fem nostres els actes en reconeixement de les persones que van representar el nostre poble durant la legalitat republicana: l’alcalde Celestí Boada i, sumo també, l’alcalde José Berruezo, represaliats per una justícia venjativa: Boada, afusellat al Camp de la Bota; Berruezo, exiliat a França. I això em va molt bé per recordar les paraules d’un altre alcalde de Santa Coloma d’ideologia conservadora, Llorenç Serra: “Poble que honra els seus fills s’honra a si mateix.”