Sergio Yesit: “Hem de lluitar per mantenir aquesta tradició catalana”
Hi penseu sovint, en l’Imperi Romà?
BIOGRAFIA DE JAUME PATRIÇ SAYRACH FATJÓ DELS XIPRERS
CAPÍTOL 9
“Va ser un temps d’un treball intens i difícil, el maridatge de l’Església amb el govern franquista era un escàndol, sobretot en una barriada tan obrera com Poblenou.”
Jaume P. Sayrach. Vuitanta anys (Fragments del Dietari 2007-2009)
AGUSTINA RICO
Al Poblenou, convergeixen novament els camins de l’Abelard i d’en Jaume. El setembre de 1962 l’Abelard arriba a la parròquia de Sant Francesc D’Assís després de tres anys a Gavà. En Jaume era a Santa Maria del Taulat, i en Pere Relats, amb qui es van fer amics i van formar equip, era el vicari de Sant Bernat Calvó. “Ens sentíem perduts en l’artificialitat geogràfica de les parròquies de gran ciutat. Sentíem la necessitat de treballar conjuntament. I intuíem com a punt de partida una unitat geogràfica natural: el barri“, diu l’Abelard en un article. A Santa Maria del Taulat, el rector era mossèn Joan Playà, “un sant baró” segons en Jaume, profundament espiritual i compassiu. Testimonis de l’època diuen que no es devien entendre en absolut però el to dels escrits d’en Jaume revela que es respectaven mútuament. En Jaume veia en mossèn Playà una autenticitat ancestral i mossèn Playà el deixava fer. L’Abelard i en Pere no van tenir tanta sort, en Jaume recorda els rectors de les altres parròquies com a molt oposats al tarannà dels joves vicaris.
EL MANCHESTER CATALÀ
El barri era ple de fàbriques, d’indústries d’envergadura diversa, de magatzems, d’obradors i de tallers. Tot un món del treball en una zona d’immigració constant des del segle XIX. Havia nascut com una àrea nova d’habitatges per a la mà d’obra de la indústria arran la revolució industrial. Va ser anomenat el Mànchester català ja que concentrava la meitat de la indústria cotonera de Barcelona. Alguns topònims que avui són nom de carrers –com Maresme, Joncar i Llacuna– recorden les insalubres zones humides de la desembocadura del Besòs on antigament s’havia conreat el cànem. Una placa a la Rambla del Poblenou -en el memorial dedicat a les filles i fills destacats del barri- recorda les dones del cànem, que no solien superar els 40 anys de vida per la insalubritat del seu medi laboral. Eren unes de les moltes “xinxes de fàbrica”, com es deia de les obreres del tèxtil i de les indústries que treballaven amb fibres perquè anaven cobertes de fils i de borra que se’ls enganxaven a la roba i sempre corrien de casa a la fàbrica.
Més properes en el temps, les desaparegudes barriades de barraques anomenades Pequín, la Marbella i el Camp de la Bota (actualment, el Fòrum, escenari d’afusellaments a presoners del franquisme entre 1939 i 1952) eren dures mostres del barraquisme que s’estenia per àmplies zones de Barcelona i voltants. El nom de Nova Icària d’una antiga zona fabril i d’habitatge modest adjacent al Poblenou –enderrocat per a la construcció de la Vila Olímpica– mostra els ideals utòpics de l’arquitecte Ildefons Cerdà, que va posar aquest nom a aquell indret de l’antic poble de Sant Martí de Provençals. El “barri del fum” o “districte de les xemeneies”, com també se’n deia, era ric en vida associativa des de finals del segle XIX. Entitats com L’Aliança, la Flor de Maig, el Centre Moral i Cultural, L’Artesana, Pau i Justícia, l’Ateneu Colon, etc. en són exemples, així com altres associacions, cooperatives, clubs esportius i centres culturals i recreatius, alguns dels quals ja desapareguts. El moviment obrer havia estat molt actiu durant el primer terç del segle XX. Després de la guerra, en la clandestinitat, el sindicat anarquista i els partits d’esquerres seguien presents, en la fràgil i perillosa mesura del que era possible, entre aquell gran entramat industrial i artesà.
MISSA A MACOSA
Quan feia poc que era al Poblenou, en Jaume és enviat a dir missa a una gran fàbrica. En aquells anys les empreses podien organitzar actes religiosos i oferir missa els diumenges ja que en algunes fàbriques s’hi treballava en festiu perquè els forns no s’apagaven mai. La presència de l’Església era constant en tots els ordres de la vida i el laboral no era una excepció. Les instal·lacions i les inauguracions es beneïen i les empreses sovint eren representades en els actes religiosos populars com les processons. En el seu llibre Macosa. La fábrica del Poblenou, Ferran Saro –antic treballador de l’empresa i històric activista veïnal a Santa Coloma– en fa esment: “En aquellos años del franquismo, con el miedo a flor de piel por las represalias de los vencedores, y el apoyo de la Iglesia que imponía su moral católica, la MACOSA participava en los actos religiosos, en las procesiones e incluso se celebraba la misa dominical en el interior de la fábrica. El sacerdote Jaume P. Sayrach, actualment con 92 años , había ejercido como vicario al Poblenou i aún recuerda cuando celebrava misa en el interior de la fábrica de MACOSA.”
En Jaume recordava també la percepció de l’hostilitat amb què era rebut per molts obrers com a representant de l’Església, igual que va recordar sempre aquelles mateixes mirades quan feia de catequista al barri del Bon Pastor en la seva època universitària. I li hem sentit explicar moltes vegades l’anècdota del dia que van anar a dinar els vicaris de les parròquies del Poblenou a un bar ple de treballadors. Anaven amb sotana, com era preceptiu, i un dels obrers que estaven dinant va dir en veu alta perquè el sentís tothom: “Cuidado, que vienen los escarabajos.”
VIURE EL MÓN OBRER
Al Poblenou, en Jaume només hi serà dos anys, dos cursos (61-62 i 62-63), però dinamitzarà la JOC i fundarà la revista 4 Cantons. S’endurà la vivència del món del treball gravada per sempre. El substituirà un altre vicari, Joan Soler, que seguirà la seva línia, i el seu germà Abelard tindrà el càrrec de consiliari de tota la JOC del Poblenou fins que l’any 1964 sigui traslladat a Gràcia, abans de passar definitivament a la Trinitat Nova (districte de Nou Barris de Barcelona). Joan Soler -que coneixia en Jaume del Seminari i també havien coincidit a Vilafranca- recorda en una entrevista recent feta a la residència sacerdotal Sant Josep Oriol de Les Corts, la tasca dels dos germans Sayrach: “En Jaume era molt líder, exercia una gran atracció entre els més joves, tant a la JIC com a la JOC. Hi havia també un gran moviment infantil. Removia la gent jove i els obria nous horitzons, tenia una excel·lent capacitat de comunicació.”
Tot i que al barri hi havia molts sectors populars distanciats de l’Església, les parròquies estaven plenes, i més en barris tan populosos. “Per a la pastoral de llavors ajudava molt que les famílies tinguessin una pràctica religiosa. Hi havia molts joves i molts infants a les parròquies. Ara el món és un altre”, continua en Joan Soler. I afegeix respecte a la tasca i el tarannà de l’Abelard Sayrach: “Era un home més de pensament, el més radical en la concepció i en la vivència de la fe. L’Abelard també escrivia a 4 Cantons, on solia tractar temes religiosos, d’opció de vida i sobre com entendre la fe cristiana.“
Una de les noies de la parròquia de Santa Maria del Taulat, que participà en la primera redacció de 4 Cantons, la Maria Paller Casas, retrata l’ambient que va viure arran l’arribada al Poblenou d’en Jaume, més ben dit, de mossèn Sayrach, i la influència que aquest va deixar en els joves:
“Els Diàlegs de Joventut, organitzats per la parròquia i per mossèn Jaume Sayrach, van ser tot un èxit entre la joventut inquieta i participativa. Un parell de joves presentava un tema i després hi havia un col·loqui. Crec que sempre es feien en els baixos de les dependències de la parròquia, i sempre era ple a vessar. Era interessant. Crec que hi va tenir un paper molt important la figura del propi mossèn amb el seu treball a promoure i organitzar grups de la JOC (Joventut Obrera Catòlica), JIC (Joventut Independent Catòlica) i potser també la JEC (Joventut Estudiant Catòlica).
A partir d’aquells anys i ja sempre, estàvem a l’aguait del que succeïa. Recordo que la Teresa Marbà ens va anunciar, per telèfon, la manifestació de capellans que va tenir lloc el maig de 1966. I també els grans cartells franquistes commemoratius dels 25 años de paz que amb petits grups i de manera dissimulada arrencàvem o d’alguna manera els ratllàvem. I em sembla recordar que van detenir algú del grup de 4 Cantons.”
A l’historiador i periodista Marc Andreu, especialista en moviments veïnals, la figura d’en Jaume li arriba a través del seu pare, un jove de la JOC del Poblenou que seria un sindicalista històric i un líder del moviment veïnal, fundador de l’Associació de Veïns del Poblenou i president de la FAVB (Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona) entre el 1998 i el 2004. A través d’aquest escrit i de la fotografia que l’acompanya, rememora amb emoció la figura del seu pare, Manel Andreu -llavors un jove de 20 anys- i la d’en Jaume Sayrach, que llavors rondava la trentena.
Un retrat de fe i compromís de classe
MARC ANDREU
Jaume P. Sayrach no serà recordat per la intel·ligència artificial. Sortosament, al seu record li escau molt més la intel·ligència humana, el cor i la memòria dels qui el van conèixer, i la fe en Déu i en les persones que, amb tots els dubtes i contradiccions que es vulguin, el van acompanyar sempre. Si poses el cognom Sayrach al principal buscador d’internet, resulta que apareixen en pantalla referències a la casa familiar de l’avinguda Diagonal, 423, i al seu pare, l’arquitecte modernista Manuel Sayrach. Només quan la cerca a Google es fa una mica més precisa es troben referències directes a Jaume P. Sayrach. Té una modesta entrada de la Viquipèdia com a “sacerdot catòlic, polític, escriptor i editor català”. I més enllà de les necrològiques i d’algunes notícies recopilades pel buscador entre la premsa catalana, no és difícil accedir a les seves darreres reflexions publicades en forma de dietari al bloc Capvespre o, també, a molt de material interessant recopilat per ell mateix i pels seus amics als blocs EnelFondo i FòrumGrama.
Ara bé, per recordar en Jaume P. Sayrach cal anar una mica més a fons. D’entrada, al mateix ordinador on s’han escrit aquestes lletres. Fent servir també un buscador, a la meva bústia de correus electrònics el nom del Jaume m’apareix associat, sobretot, a l’Eugeni Madueño i a l’Odei A.-Etxearte. Però al disc dur del mateix ordinador, i tirant també de buscador intern, resulta que m’apareixen altres documents: algun article seu escrit per a la revista Carrer de la FAVB quan jo la codirigia, l’article de Chema Corral que vaig editar per publicar a Treball quan el Jaume va morir, i fulls escanejats de quan, el 2013, es van recollir signatures demanant a la Generalitat que se li concedís la Creu de Sant Jordi. Els fulls que conservo, i que van ser els que em vaig encarregar d’afegir al plec, porten les rúbriques de l’aleshores líder d’ICV Joan Herrera i de dirigents o activistes veïnals de Barcelona com Andrés Naya, Pep Martí, Roser Veciana i Manel Andreu.
És aquí quan un altre document del disc dur del meu ordinador em fa saltar, definitivament, de la intel·ligència artificial al factor humà. Es tracta d’una fotografia en blanc i negre que, en el seu moment, em va fer arribar en Jaume i que, a més d’incorporar ràpidament al meu àlbum familiar, em va servir per entendre com és que quan jo vaig conèixer-lo, ell ja em coneixia a mi. A la foto hi apareixen dos capellans joves, amb sotana, un dels quals és en Jaume, i set joves treballadors que somriuen a la càmera mentre, davant d’un crucifix, sostenen un estendard o bandera amb les sigles de la JOC. L’únic que no somriu, però que mira a càmera amb posat transcendent mentre agafa la bandera amb la mà dreta i es recolza amb el braç esquerre sobre l’espatlla d’un company, s’assembla molt a mi. És el meu pare.
En aquella foto, Manel Andreu devia tenir amb prou feines 20 anys. La imatge no està datada, però ha de ser dels primers anys 60 del segle XX, quan un Jaume P. Sayrach en la trentena va estar-se al barri del Poblenou després d’haver-se estrenat com a capellà a Vilafranca del Penedès, i abans de llicenciar-se en Teologia a Roma i ser destinat, definitivament, a Santa Coloma de Gramenet. Jo també tenia amb prou feines 20 anys quan vaig conèixer en Jaume. Per ser precisos, era el 1994, tenia 21 anys i em va sorprendre que em tractés amb la familiaritat i confiança amb què ho va fer. El meu contacte amb ell, de la mà de l’Eugeni Madueño, va ser estrictament professional: ells dos dirigien per a la Generalitat i la Fundació CIREM una col·lecció de llibres sobre barris i a mi em van encarregar-ne un sobre el Bruc i Bufalà, de Badalona. Va ser, de fet, el meu primer llibre i es va publicar el maig de 1995. El segon seria Barcelona en lluita, escrit a quatre mans amb el Josep Maria Huertas, el 1996.
Tot just acabat de llicenciar en Periodisme a la UAB, mentre estudiava Història a la UB i treballava en pràctiques a El Periódico, el currículum que vaig presentar a Sayrach i Madueño era poc més que la meva condició de jove huertamaro. Des del 1991 feia de redactor voluntari a la revista Carrer de la FAVB, i també havia estat involucrat en un intent, reeixit només un any, de posar en marxa al Poblenou una tercera etapa de la revista 4 Cantons. Justament la capçalera que Sayrach havia fundat al meu barri en la seva primera etapa (i que Huertas havia dirigit en la segona) abans de fundar la també històrica Grama, a Santa Coloma. Grama, 4 Cantons, Carrer:premsa local i veïnal, compromesa i de la bona, que funciona com a sinapsi de moltes coses i és memòria històrica d’un temps i d’un país que aspira a més futur que la nostàlgia.
El 2016, en morir el meu pare i rebre aleshores d’en Jaume aquella foto en blanc i negre on surten ells dos amb altres joves, vaig tenir la certesa que les sigles de la JOC també formaven part del currículum que va possibilitar el meu primer llibre. De fet, el primer cop que vaig veure en Jaume a les oficines de la Fundació CIREM per rebre l’encàrrec sobre la història de Bufalà, ell em va preguntar més per la JOC, pel Poblenou i pel meu pare que no pas pel periodisme o el barri de Badalona objecte de la feina. I quan jo, que també militava a la JOC, vaig contrastar a casa els codis ocults de la trobada, vaig entendre moltes coses.
Entre d’altres, vaig saber que en Jaume no només havia descobert la JOC al Poblenou acompanyant el grup de joves del meu pare, sinó que la seva aproximació des de la fe a la classe treballadora i als barris obrers -que després seria raó de ser de la seva vida a Santa Coloma- va començar amb experiències com la de fer missa els diumenges al matí… però no en cap parròquia de la perifèria barcelonina, sinó directament en dependències de l’antiga fàbrica Macosa, en terrenys del que avui és Diagonal Mar i el Front Marítim del Poblenou.
Amb els anys, vaig anar coincidint i sabent del Jaume bé directament per ell, de tant en tant, o bé per persones interposades i amigues, amb més freqüència. L’Eugeni Madueño i l’Odei A.-Etxearte eren els meus enllaços periodístics amb ell. Però en tenia d’altres, d’enllaços amb el Jaume, més enllà del seu bloc. I no eren precisament enllaços d’internet, sinó militants històrics del PSUC a Santa Coloma, com Ferran Saro. O com el mateix Lluís Hernández, exalcalde i consiliari del grup d’ACO que compartien els meus pares amb gent de Badalona i a qui vaig entrevistar a casa seva, a primers del 2014, poc abans de que la fase final de la seva malaltia l’allunyés de Singuerlín, per un reportatge de L’Avenç que després, el 2016, acabaria formant part del llibre Les ciutats invisibles. Viatge a la Catalunya metropolitana.
Ni la dictadura ni les classes socials que se’n beneficiaven podien preveure que, a Santa Coloma, serien obrers i capellans com Sayrach (primer regidor democràtic d’Urbanisme, el 1979) i Lluís Hernández (mossèn desdoblat en activista veïnal i alcalde pel PSUC durant 12 anys) els que liderarien la lluita final contra el franquisme i per la revolució democràtica. Això s’explica a Les ciutats invisibles. El text, o la idea que expressa, es podria acabar recollint en alguna entrada de Viquipèdia o es podria acabar trobant al núvol amb qualsevol buscador o aplicació amb un mínim d’intel·ligència artificial. Però hi ha coses que, baixant del núvol i tocant de peus a terra, només es poden explicar amb la mà al cor i apel·lant al coneixement i la memòria de factura humana com la que s’aplega en aquestes pàgines. Són coses tan importants com la fe i el compromís de classe que Jaume P. Sayrach va descobrir amb la JOC i al Poblenou. I que ell em va retornar amb una foto en blanc i negre que, en realitat, és un retrat que incorpora tota la paleta de colors de la memòria històrica i personal.
2 Comments
Molt interessant, la història amagada del país.
Había parlat varies vegades amb en Jaume de la possibilitat d’anar algún día a Poblenou, a l’espai on era la Macosa, per esmorzar amb els companys,obrers de Macosa i recordar quan en Jaume era vicari i feia mises a la fàbrica.