Perdre el nord
Us esperem
BIOGRAFIA DE JAUME PATRIÇ SAYRACH FATJÓ DELS XIPRERS
CAPÍTOL 7
“Al seminari ens havien aconsellat que un cop abandonéssim una parròquia no hi tornéssim més per evitar el fred de peus del successor, i perquè el vicari que havia acabat la seva missió no retingués lligades persones que el nou vicari hauria d’atendre. Passats els anys, la consigna m’ha semblat una rucada i sort de la gent amiga, que no ha seguit mai el consell i de tant en tant em criden que hi vagi. I potser perquè certs trets i certes persones les recordes borrosament, cada nova trobada et presenta amb més vivesa l’amistat com una substància real que perceps clarament que portem al fons del cor.”
Jaume-P. Sayrach. Vuitanta anys (Fragments del Dietari 2007-2009)
AGUSTINA RICO
Com explica en Toiu Ribas al final de la seva crònica, en Jaume no va mirar enrere quan el bisbe Modrego el va enviar al Poblenou de Barcelona. No va conrear la nostàlgia ni hi va deixar “capelletes” organitzades. En els escrits dels qui el van tractar a Vilafranca predomina la idea que en Jaume anava content cap al Poblenou, que un barri obrer li permetria entrar en el tipus de pastoral que admirava -la del padre Llanos als suburbis madrilenys- i que ja havia glosat en algun dels seus escrits. Hi anava content, amb grans expectatives i també amb una gran incertesa del que hi trobaria exactament. D’una altra banda, hi havia l’obediència deguda a l’autoritat eclesiàstica, que era qui ordenava el trasllat.
Tot i els “atenuants”, l’adeu a Vilafranca va ser abrupte. Passats molts i molts anys, en els seus escrits, en Jaume parla de Vilafranca com es recorden els dies daurats de la joventut. Es pot dir que va ser com arrencar un arbre que havia començat a fer-hi arrels ben ràpid, a florir i a donar fruits, per trasplantar-lo en un altre lloc. Quan ha explicat com li va comunicar el bisbe el seu trasllat, sempre ho ha fet donant-hi el to de fet inesperat (“te vas de Villafranca”). El vicari sap que ve a ser un ajudant, algú que és provisionalment a la parròquia i que serà traslladat en un període de temps no excessivament llarg. Així i tot, en aquell trasllat hi havia un inequívoc toc fulminant. Era el mes de setembre de 1961, el curs 61-62 acabava de començar i en Jaume tenia programat el calendari de totes les activitats i de tots els grups que portava. I així ho va exposar a don Gregorio.
Però algú de pes havia exigit aquell trasllat (“a ese cura no lo quiero en Vilafranca “ -molt probablement havia dit Villafranca-). En Jaume ho explicava així i parlava d’un cop de puny sobre la taula del bisbe per fer més contundent l’exigència. També es referia a alguns cercles vilafranquins que volien aturar “aquella taca d’oli que s’estava escampant massa”. En una entrevista per a la realització d’aquesta biografia feta a mossèn Joan Soler, company d’en Jaume al Seminari, a Vilafranca i al Poblenou, conclou: “El van fer saltar de Vilafranca per diversos motius, sobretot per catalanista. Va haver-hi pressions, volien aturar el que en deien “aquella taca d’oli”.
En Jaume va seguir durant molt de temps el consell de “no mirar enrere”, rebut quan es preparava per a sacerdot, però a la llarga va reprendre el contacte amb algunes persones i també amb grups d’aquells joves de Vilafranca. Marcats per les experiències viscudes en una etapa fundacional de la vida, alguns d’aquells que aleshores eren nois i noies han recollit en els seus escrits per a la celebració del 90è aniversari d’en Jaume, i en els escrits a la seva mort, tot l’agraïment que volen mostrar a qui fou el seu monitor, vicari-consiliari, director i també company i amic. Hi han volgut fer constar, a tall de “notaris” o bé contagiats pel rigor periodístic après, el cúmul de les tasques realitzades per en Jaume en aquell curt període de temps “ de Vilafranca” (1958-1961). D’aquestes activitats, en parla en detall la crònica d’en Toiu Ribas que hem reproduït en format abreujat i que hem ofert en format complet en els capítols 5 i 6 d’aquesta biografia; en els escrits transcrits en aquest capítol, hi apareixen sintetitzades. És el mateix, però diferent, com ho son les vivències compartides. En tots els casos, son un sentit homenatge a qui per a ells serà sempre mossèn Sayrach.
Passats 60 anys, alguns d’aquells joves et diem:
‘Ens vas llançar al món’
Jaume Patriç, vas arribar a les nostres vides just quan deixàvem l’adolescència i entràvem a la joventut . Ens vas mostrar que el culte i els Cercles d’Estudi estaven molt bé, però que el món que volíem canviar era allà a fora. I ens vas llençar al món. Ens vam espavilar. …I van venir les Joventuts Culturals, les conferències al Museu, el teatre llegit, la revista parlada Tribuna, el Grup Universitari, les trobades a Penyafort… I ens vam fer grans… I vam entrar en la política clandestina, l’afiliació als partits i sindicats, la presència en entitats veïnals i vilatanes…
Per això, Jaume, avui som aquí, per dir que t’estimem i que agraïm el que has sigut i has fet per nosaltres: ens vas obrir horitzons, ens vas ajudar a ser, a pensar per nosaltres mateixos, a ser crítics, a gaudir de la vida tant en les petites coses com en les grans, apreciant la bellesa de la naturalesa, de l’art, de la literatura, de la ciència, interessant-nos a tot el que és humà i aprofitant tot el que fomentés l’amistat entre nosaltres, nois i noies de Vilafranca, quan teníem entre 15 i 20 anys. Tu ni arribaves als 30…
Avui, que en fas 90, et diem que no t’oblidem. PER MOLTS ANYS, JAUME, PER MOLTS ANYS !
Maura Rovira i Jordi Cervera (Intervenció durant la celebració dels 90 anys d’en Jaume)
‘Un lluitador generós i creatiu‘
Feia pocs minuts que encetàvem el nou any 2023. El que fou un molt recordat vicari de la Vilafranca dels anys 1958-61, moria als 93 anys. Vilafranca fou la seva primera destinació al sortir del seminari. De seguida va connectar amb amplis sectors de joves, de classe mitja i obrers, nois i noies. Era un capellà diferent, molt d’Església, però alhora molt preocupat pel progrés cultural de la població, la recuperació de la llengua i la cultura catalana i l’avenç de la democràcia, quan estàvem encara de ple dins la dictadura franquista, i quan dins l’Església tot just començaven a obrir-se algunes finestres de modernitat. L’acció de mossèn Sayrach cal situar-la en aquell context, amb les possibilitats i limitacions d’aquell moment.
Un d’aquells joves, resumia així l’ impacte del nou vicari:
“El Jaume ens va trobar a la Basílica fent els nostres cultes i al Centre d’Acció Catòlica fent els nostres Cercles d’Estudi. Ens va dir que allò estava bé, però que el món que volíem canviar era allà a fora: al Casal, al Museu, als sindicats, a l’esport, a la política, als barris”.
Va impulsar la renovació del setmanari Acción católica (després Acción), obrint-lo a les realitats socials del moment, més enllà de les preocupacions de sagristia, i passant a escriure’l en català. Veia el periòdic com una escola de formació dels joves, i per això va posar la redacció en mans d’un grup de nois i noies d’entorn 20 anys. En tota la seva trajectòria hem vist després aquesta constant: impulsar la premsa local i promoure la vocació de joves pel periodisme.
Va promoure la creació de grups de joves militants catòlics, amb atenció especial a la joventut obrera (la JOC). Al deixar Vilafranca, el 1961, es comptava un centenar de joves agrupats en els moviments especialitzats (JOC, JAC…). Tenia una mirada ampla, alimentada d’una generosa biblioteca, no només de temes religiosos. Hi tenia un lloc especial Saint Éxupéry (El Petit Príncep, Vol de nit, etc.). I Camus, Péguy, Maritain, Espriu…
Cal remarcar l’amor a la natura. I que promogué les excursions de nois i noies junts, cosa gens freqüent en aquells temps en ambients religiosos. Des de Vilafranca, nombroses persones que l’havien conegut aquí, han mantingut el contacte i han seguit la seva trajectòria posterior, sobretot a Santa Coloma de Gramenet, on després de deixar de fer de capellà, ha tingut una intensa activitat cívica i política, amb la creació de la revista Grama, impulsant la vida associativa dins el barri del Fondo, participant com a regidor a l’Ajuntament, i mantenint una intensa activitat editorial amb diversos llibres i el seu blog diari.
En Jaume Patriç Sayrach ha estat un lluitador generós i creatiu, per a una societat més justa.
Jaume Ràfols (llegit al funeral d’en Jaume a les Germanetes dels Pobres, 2-1-2023)
‘Amic de l’ànima a gran distància‘
La Fina Miralles era una d’aquelles noies que es movien pels grups de Santa Maria. Explica amb molta vivacitat els seus records de llavors:
“I vet aquí que amb aquestes, va arribar, l’any 1957, mossèn Jaume Patriç Sayrach i Fatjó dels Xiprers. Feia poc que l’havien ordenat sacerdot, la vila era el seu primer destí com a vicari i va venir per ocupar-se sobretot de la joventut: de la J.O.C.i dels Joves d’A.C. Van ser uns tres anys de canvis profitosos per a tothom. Mossèn Sayrach entrava a les nostres vides amb una manera nova de veure les coses. Era llarg de mires i no feia cas de les crítiques que se li feien des de sectors retrògrades; ens potenciava a tots nivells. Amb ell, nois i noies junts, avançàrem en cultura, en fe més compromesa i arrelada en el nostre món i vàrem créixer sobretot en humanitat, cultivant l’amistat entre tots i enriquint-nos mútuament.”
“Fèiem visites culturals llogant un autocar, fèiem teatre llegit, escrivíem a l’Acción, escoltàvem ponències de gent competent: recordo el professor Emili Giralt, catedràtic d’Història, parlant-nos de Catalunya a dalt de tot del poble de Castellet, de cara al pantà. Que maco tot!: la xerrada, la vista i la companyia. També vam anar a Gelida, amb el tren i el funicular, i vam pujar al seu castell. I diverses vegades a Montserrat, cada any per la romeria de Vilafranca, a l’octubre. En Jaume ens ajudava a reflexionar tots plegats. Érem feliços junts, apreníem a pensar per nosaltres mateixos i ell ens obria a la vida, tot eixamplant horitzons.”
La Fina va sentir la vocació religiosa de molt jove. A casa seva la van convèncer que estudiés abans de prendre una decisió tan important. I en Jaume li va dir el mateix. Ella sintetitza en una frase la importància de les converses que van mantenir en aquella època: ”Va ser-me un excel·lent acompanyant per discernir sobre la meva ruta vital entre 1958 i 1962.”
Va seguir la carrera de tradició familiar i es va fer farmacèutica. Acabats els estudis, ingressà en la congregació dels Germanets i Germanetes de Jesús, fundada pel pare Charles Foucauld. Durant molts anys va viure en comunitats radicades a l’Àfrica (a Algèria i al Níger). Des de les seves noves llars, diverses i llunyanes, l’amistat amb en Jaume va continuar a través de les cartes: “Amic de l’ànima a gran distància -sense mitjans per comunicar-nos, només una carta a l’any- ens solíem trobar en Jesús, pregant. Em va escriure en el primer llibre que em va dedicar: “M’emociona saber que en el cor del desert una germaneta prega per mi.” Jo el sabia dedicat a Santa Coloma i pregava per ell, per la ciutat i per tots els amics.”
Fina Miralles (Germaneta Núria de Jesús)
1 Comment
Moltes gràcies Agustina, interessant com sempre.