Planificant la Santa Coloma del mil·leni

AGUSTINA RICO

L’any 1987 en Jaume torna a presentar-se a les eleccions municipals en la llista encapçalada per Lluís Hernández, ara amb Iniciativa per Catalunya Verds. En Lluís el vol tenir a prop i en Jaume sempre li serà lleial, fins i tot en moments molt durs, després de l’alcaldia, en què aquella fidelitat no era ni fàcil ni entesa per tothom. En Jaume, que havia estat com a independent a l’ajuntament al llarg dels tres mandats d’en Lluís i el primer de Manuela de Madre, s’afiliarà a Iniciativa quan ja no tenia cap responsabilitat política. Ho farà, explica al seu blog Capvespre anys després, per conservar un cert sentit d’utopia i com un gest de suport a la formació hereva d’un PSUC que havia treballat intensament per la integració dels nouvinguts en la idea que a Catalunya fóssim “un sol poble”. Tot i la seva evolució personal cap a l’independentisme i discrepar del tot amb la postura respecte al procés dels seus antics companys, en Jaume –sempre lliure, sempre heterodox, fidel a velles lleialtats– diu al seu blog: “no he abandonat la formació per pura qüestió afectiva”.

EN JAUME TORNA A L’AJUNTAMENT
Sayrach no va tornar a la primera línia política tan obert a tot com en les primeres eleccions, quan tothom s’estrenava. L’engresca recuperar el treball en un àmbit ampli de ciutat però les anades i vingudes li produeixen un cert desànim, contra el qual lluita. Fins i tot l’assalta la idea que s’embarca en una nau poc segura. Abans de donar el sí definitiu ha contrastat opinions a dintre i a fora de l’ajuntament sobre el seu retorn i el seu encaix. Hi va amb una idea molt més clara sobre les tasques que li serien encomanades i decidit a mantenir la seva llibertat d’actuació, dins el que sigui possible i assumint els costos que això li comporti. Ho mostrarà en diversos moments en què el seu vot no anirà en la línia dels seus companys de partit.

Malgrat la davallada general experimentada per les formacions que van succeir el PSUC, en diverses poblacions encara resisteixen els primers alcaldes i regidors de la democràcia que havien entrat als ajuntaments amb l’històric partit desaparegut. Lluís Hernández torna a ser alcalde. L’estretíssim marge respecte al PSC porta a diferents pactes de govern i, d’altra banda, l’experiència acumulada en els dos mandats anteriors i la necessitat de ser més operatius porta a una reestructuració del consistori que atorgarà a en Jaume un paper rellevant. En el tercer mandat d’en Lluís, de 1987 a 1991, hi ha dos pesos pesants entorn els quals pivota l’activitat municipal: la tinència d’alcaldia de Planificació i la tinència d’alcaldia d’Execució. La primera ocupada per Jaume Sayrach i la segona per Perico García.

TINENT D’ALCALDE DE PLANIFICACIÓ I AVALUACIÓ
“La segona vegada que vaig ser regidor em vaig encarregar del potent Gabinet de Planificació, que acabàvem de fundar, amb nou analistes i dues secretàries. La ciutat ja estava encarrilada, teníem el Pla Popular i la “ciutat dibuixada”, que a mesura que tinguéssim els projectes tècnics i diner suficient es faria realitat. Calia preveure el futur. Tot l’ajuntament, els polítics i funcionaris, amb l’ajuda d’especialistes de Barcelona, va dedicar llargues sessions per preveure la Santa Coloma del 2000. Es van publicar dos llibres sobre el pla, i fulletons d’informació i treball. En total, el projecte mogué unes 500 persones, i se n’aprovaren les línies mestres.”

Així explica al seu blog Capvespre com va ser la seva tornada a l’ajuntament. En el terreny de les idees i de la planificació, en Jaume brilla. Presideix els consells de planificació i avaluació, dirigeix els treballs d’elaboració del pla estratègic, el pla d’actuació quadriennal i el pla d’actuació anual. Organitza un potent equip d’assessors i posa en marxa el Pla Estratègic Santa Coloma 2000, una posada al dia del Pla Popular. La proposta és recuperar el debat ciutadà tot incorporant les veus més vàlides que havien quedat en un paper de reivindicació veïnal i afegir-ne de noves provinents de sectors com els estudiants, la cultura i el moviment de dones. “Escalfa motors” escrivint personalment a tots aquells amb qui creu que es pot comptar o, si més no, n’han d’estar informats. L’ajuntament publica el llibre Manual per al debat. Santa Coloma 2000 l’any 1989. Al pròleg, l’alcalde, Lluís Hernández, fa una invitació a la participació ciutadana i a la unió del ventall de l’esquerra, tan esquinçat, invocant la cooperació amb el to poètic i fraternal que li era característic. “Aquest llibre que teniu a les mans pretén obrir una reflexió col·lectiva, tot partint d’unes dades ben concretes que configuren la realitat de Santa Coloma de Gramenet.” “Santa Coloma 2000 és una crida al risc, un antídot contra la desesperança. És per això que estimem la nostra ciutat, malgrat haver-hi coses que ens desagradin. Qui sap si el temps aquietat i fugisser alhora no ens portarà una nova naixença per creure més en un futur de progrés i de tendresa. Puc garantir-vos que els qui hem preparat el llibre, ho hem fet pensant en aquest objectiu: ajudar a veure-hi clar i a judicar la nostra realitat per transformar-la, perquè només allò que s’estima pot ser transformat.”

SANTA COLOMA 2000
A partir de les conclusions, es planteja l’elaboració d’un pla estratègic per actualitzar les línies d’actuació municipals i marcar una proposta de ciutat per al futur. Però la via del debat ciutadà és lenta. L’any 1990 apareixen una nova publicació i els documents marc del Pla Estratègic. “S’afiança, amb la publicació d’aquest llibre, la singladura que s’inicià amb la presentació del Debat i que haurà de portar-nos a l’elaboració i aprovació del Pla Estratègic Santa Coloma 2000. Estic segur que aquest mateix llibre, fruit del Debat, estendrà el seu ressò, portant-lo més lluny i propiciarà la participació ciutadana. Constatarem, un cop més, que el futur de Santa Coloma el construïm entre tots nosaltres.” Jaume P. Sayrach, Pròleg, Aportacions al Debat 2000, 1990.)

Gràcies a la política de pactes, l’oposició ja no era el que havia estat. Tot semblava planificat per temps. El plantejament era una connexió constant amb la ciutadania i bastir un projecte de ciutat, no limitar-se a una mirada a curt termini, a “anar fent coses”, actuació política que ell mateix va criticar en consistoris futurs. Com a articulista d’opinió, en Jaume també difonia aquell projecte que contemplava la ciutat dins l’òrbita metropolitana: “Santa Coloma no vol ser suburbi ni raval de ningú. Vol ser plenament ciutat. Amb Barcelona i amb les altres poblacions de l’àrea metropolitana vol contribuir a crear la ciutat metropolitana, que no és la gran Barcelona menjant-se els pobles de la seva rodalia, com va fer amb Gràcia, Sants, etc. sinó una realitat nova, formada per una constel·lació de ciutats que s’agrupen en un ordre nou. Hi ha d’anar amb la màxima identitat possible, amb el grau més elevat d’autonomia, perquè dins del conjunt no sigui un pes mort –un nou suburbi– sinó una unitat dinamitzadora i lliure”. Jaume P. Sayrach, “Ciutat 2000”, revista Mes Coloma, gener 1991.

MANUELA DE MADRE, ALCALDESSA
Però les següents eleccions municipals (maig de 1991) farien un gir de guió. El PSC guanya a Santa Coloma de Gramenet, amb Manuela de Madre com a cap de llista, i des de llavors és la força més votada per governar el municipi. En el següent mandat, 1991-1995, en principi es manté l’acord per tirar endavant el Pla Estratègic Santa Coloma 2000 del qual en Jaume continua com a ponent, però l’acord dura poc. L’octubre del 92 queda suspès el pacte municipal. La ponència del Pla Estratègic desapareix i a en Jaume se’l destina a una altra tasca, serà responsable del programa de Nouvinguts fins al final del mandat. Amb l’augment de l’arribada de població d’origen estranger a Santa Coloma, l’ajuntament veu la necessitat de crear una figura al respecte. “En Jaume va fer molta feina, va establir contactes d’assessorament amb la universitat i s’hi va implicar molt, però no era el mateix”, diu Chema Corral, amb qui tornaven a ser companys al consistori des del mandat anterior, el darrer de Lluís Hernández com a alcalde.

“UN PARQUE COMO UN GRAN LAGARTO VERDE”L’any 92 també deixà Santa Coloma un actor important en la transformació de la ciutat, l’arquitecte Coque Bianco (Jorge Alberto Bianco Laborde), responsable del disseny urbà, contractat per l’ajuntament el 1983 i destituït el 1991. Bianco transformà un espai emblemàtic de Santa Coloma com és la Plaça de la Vila. I convertí el que podia haver estat una incurable ferida oberta (el pas de la Ronda entre el nus de la Trinitat i Montigalà, projectat inicialment com una via a nivell del carrer) o l’aparició d’una llosa anodina cobrint la via, en un extraordinari parc al qual definia com “un lagarto verde que se extiende sobre la losa que cubre la autopista que cruza la ciudad de Santa Coloma de Gramenet”. Segons informa la revista Fòrum-Grama en un reportatge arran la mort de l’arquitecte argentí als 54 anys l’agost de 1998, les discrepàncies de Coque Bianco amb el govern municipal sorgit de les eleccions del 91 es van radicalitzar arran la carta que publicà corregint el llavors ministre socialista d’obres públiques, Josep Borrell, qui en la inauguració del Parc d’Europa atribuí el projecte al seu ministeri mentre que Bianco explicava que era creació de l’equip de disseny urbà de l’ajuntament, coordinat per ell mateix. En Jaume diu a la revista sobre l’amic arquitecte: “Era un professional identificat amb l’esperit de transformació que caracteritzava el moviment popular de la nostra ciutat. Hi va trobar un camp magnífic per desenvolupar la seva professió i els seus ideals”. A proposta de Fòrum-Grama, el setembre de 2014 es va descobrir una placa en memòria de Conque Bianco instal·lada al Parc d’Europa. Ell havia deixat escrit quan marxà: “En el mundo tiene que existir otra Santa Coloma”. La meitat de les seves cendres reposen aquí, al Parc d’Europa, l’altra meitat van ser portades al lloc on va néixer, a l’Argentina, a les ribes del riu Paraná.

JUBILACIÓ I NOUS PROJECTES
L’any 1995, en Jaume ja no anirà a les llistes, havia acabat la seva etapa en la política activa. S’incorporà a treballar en un projecte editorial dirigit pel periodista i amic Eugeni Madueño consistent en publicar un llibre amb la història social de cada un dels 53 barris de Catalunya –els més empobrits i necessitats, hereus de la franquista Obra Sindical del Hogar– administrats ara per l’empresa pública Adigsa. Els van acabar, i aquell mateix any arribà a la jubilació en fer els 65 anys. Laboralment, era un jubilat i un pensionista. I inesperadament es quedà sense pis en reclamar el propietari l’habitatge –situat a la cruïlla entre els barris del Fondo, els Italians i el Centre– per a un familiar. És un moment de noves reflexions i decisions. Momentàniament s’instal·la a Caldetes, a l’apartament d’un germà, i el que havia de ser poc més que unes vacances es convertirà en sis anys al Maresme. Però portava en marxa uns quants projectes que el lligaven a Santa Coloma, a més de les relacions personals. Havia començat a treballar en alguns llibres. També tenia in mente un projecte nou, ambiciós i que requeria invertir-hi un temps que ara tenia, que demanava col·laboradors i una certa infraestructura. El fet de no tenir pis a Santa Coloma no ajudava. Malgrat tot, s’hi va posar. El novembre de 1996 sortia el primer número de la revista Fòrum-Grama.

Trobareu aquí tots els capítols
de la biografia que escriu Agustina Rico
Nosaltres, els sayrachians