‘Personal i transferible’: nou dietari del cantant de Xàtiva

ALBERT FABÀ

Fou un any molt especial per a Raimon. Ens referim al 1981. 

D’una banda, dedicà tots aquests mesos a la gravació de la seva primera integral. Raimon. Totes les cançons. Deu discs i més de 100 peces. Entre les quals les Cançons de la Roda del Temps, basades en els dotze poemes de Salvador Espriu, del mateix nom, que es publicaren en el volum El caminant i el mur. I també els deu poemes que havia musicat d’Ausiàs March. Ho feu acompanyat d’un petit grup de músics i amb arranjaments de Manel Camp i Antoni Ros-Marbà. Una novetat, car durant tota la seva primera època, amb cançons com Al Vent, Diguem No o La nit, Raimon actua acompanyat exclusivament per la guitarra. 

S’adiu amb la seva manera de cantar durant aquells anys, que Manuel Sacristán va qualificar com “cant cridat” al seu pròleg del llibre de Raimon Poemes i cançons. Una de les característiques més essencials del “cant cridat”, segons Antoni Batista, un altre raimonià, és, per exemple, el trencament brusc de la melodia amb pujades en sec o baixades, saltant graus immediats, especialment en frases determinades o en paraules significatives. Acompanyat, a la guitarra, la majoria dels cops, mitjançant un toc d’acords rascant les cordes amb els dits, combinat, de vegades, amb altres tècniques, per marcar-ne un cert contrast. Es pot apreciar, clarament, a Indesinenter, per posar-ne només un cas.

D’altra banda, en aquest primer any de la dècada dels vuitanta, el cantant de Xàtiva escriu el seu primer dietari, Les hores guanyades, dedicat sobretot, precisament, a documentar el procés de gravació de Raimon. Totes les cançons. Testimoni del seu dia a dia, setmana a setmana, mes a mes. Durant tot l’any. Raimon ha de refer la seva vida quotidiana, establint un ritme de treball més pautat, més disciplinat. No deixa de banda, però, la seva proverbial dedicació a la lectura, o a la seva vida social (Raimon i Annalisa cuiden força les seves amistats), o les estances a la seva casa de Xàbia. Això sí, ha de limitar, necessàriament, la seva dedicació als recitals.

Molt bé. Doncs, un cop retirat, a l’any 2017, el cantant retorna ara a la seva faceta d’escriptor. Amb un nou dietari. Personal i transferible. Amb aquesta mena de jocs de paraules, que tant li agraden. Publicat fa molt poc. Amb entrades més esporàdiques, abraça dos anys de la vida del xativí. 1982 i 1983. Comparant-lo amb l’anterior, hom se sorprèn de la notable sequera, durant els primers dotze mesos, pel que fa a la producció de noves cançons. Tot plegat, se’l nota inquiet. “El meu cas actual és clar: no sento desig de fer cançons, per ara. O sento un desig tan intermitent que no arribo a fer-ne cap i no es veu que vingui el desig fàcilment” (p. 47). 

Més endavant la sequedat s’esvairà i donarà pas al següent LP, que s’editarà el 1984 amb el nom de Entre la nota i el so. Amb una cançó preciosa i poc coneguda. Lluny de la pedra i de l’aigua.

Però com comentàvem abans, arran de Les hores guanyades, en el nou dietari no hi ha només el recorregut per la seva producció artística. 

Hi ha també els nombrosos recitals que s’esdevenen en aquests dos anys (alguns  molt especials com el que porta com a títol Raimon. Canta els nostres Clàssics, a Ciutat de València, o el que feu a Xàtiva, al mateix Carrer Blanc, on va néixer, o la tanda d’actuacions a Nova York i Frankfurt).

I el conreu de les amistats. Manuel Vázquez Montalban i Anna Sallés; Rafael Ribó i Maria del Mar Bonet, que aleshores era la seva parella; Salvador Espriu, òbviament. I els amics i amigues valencians com l’escultor Andreu Alfaro i Doro, la seva dona; o Ricard Pérez Casado, que fou alcalde socialista de València entre el 1979 i el 1988 i la seva dona, que al dietari raimonià són Ricard i Júlia; i , és clar, Joan Fuster, l’intel·lectual que va descobrir Raimon i el promocionà entre els cercles del catalanisme barceloní. 

I els desplaçaments pels llocs on es desenvolupa, bàsicament la seva vida (i la de la seva dona). Barcelona, Xàbia, Roma, Xàtiva, Òstia, València. Visita, sempre que pot, la família, especialment la mare, que viu a la capital valenciana. I té una enorme curiositat intel·lectual, per la qual cosa és un gran lector. Llegeix un mínim de dos periòdics al dia. Els diumenges tres o quatre. I fuma. Fuma massa.

I, per sobre de tot, s’estima molt l’Annalisa. El millor testimoniatge d’aquest amor és que la darrera cançó que ha compost i ha cantat li está dedicada. Napolitana per a tu.

No em resisteixo, finalment, a copiar-vos unes frases de descripció paisatgística, inspirades en els paratges de Xàbia. “La lluna camina lentament des del cap de la Nau per amagar-se rere el cap de Moraira. Desig d’esdevenir un ull immens que no es perdés ni un racó ni un moment de l’espectacle calmat i seré d’aquest paisatge humaníssim de gran bellesa. Espectador del pas de les hores i dels canvis de la llum, de la serenor del mar, de la lleugeresa dels núvols, del respir del margalló, de l’espígol, de la sajolida, del romaní, del llentisc, dels pins, de les plantes i els arbres de la roca pelada i sense terra” (p. 100). I ja que hi som, acabem amb altres mots d’una esplèndida intensitat poètica. Els del poema de Salvador Espriu, que Raimon ha musicat, tan sàviament. He mirat aquesta terra.

El llibre està molt ben escrit. Segons Espriu se li nota la influència de la prosa de Josep Pla. Jo he xalat molt, llegint-lo. Us animo a què xaleu, també vosaltres.