‘Perfect Days’, la dolçor de la quotidianitat

OPINIÓ

“Oh it’s such a perfect day
I’m glad I spend it with you
oh such a perfect day
you just keep me hangin on
you just keep me hangin on”
«Perfect Day», Lou Reed

XAVI TORRENTS VALDEIGLESIAS

Afrontar les limitacions de la vida és el tema principal de Perfect Days, l’última pel·lícula del venerat director alemany Wim Wenders. Filmada íntegrament a Tòquio i en japonès, aquest elegant i sentimental relat és el millor llargmetratge de ficció de Wenders en dècades. Encara que coqueteja amb la superficialitat, estem davant d’una obra que planteja profundes qüestions sobre com viure enfront de la necessitat, la solitud i la decepció. Hirayama (Kōji Yakusho), un home taciturn d’uns 60 anys, es desperta en el seu auster apartament sota la tènue llum grisa de l’alba. Es vesteix, compra una llauna de cafè en una màquina expenedora del carrer i es dirigeix a la seva modesta furgoneta per a començar a treballar netejant diligentment els lavabos públics de Tòquio. És una vida solitària; Hirayama pot passar dies sencers sense dir més que unes poques paraules superficials. Viu una existència estructurada per un continu ritual que ben aviat coneixem: es desperta, rega les seves plantes, mira amb plaer el cel del matí, es pren el cafè, i després condueix la seva camioneta cap al treball escoltant vells cassets de música d’artistes com The Kinks, Patti Smith, Lou Reed o Otis Redding. Una vegada que arriba als banys, els neteja en silenci amb l’eficiència i la cura d’un artesà. En lloc de lamentar-se per les maneres en què el món és trist i decebedor, la pel·lícula suggereix que trobem i apreciem la bellesa transitòria que ens envolta. Això pot no fer que els nostres dies siguin perfectes, però, qui sap, potser sí que els fa una mica millors.

No importa com de rutinària sigui la vida, el que proposa aquest film és que hi ha molt per descobrir, molt per aprendre, i molt per experimentar en les particularitats que la composen. Si despullem la nostra vida quotidiana fins al seu mínim indispensable, podem trobar la bellesa d’ella, la benedicció de despertar-nos i anar a treballar. Wenders, per tant, idealitza romànticament el dia a dia, però no fins a l’excés, sinó únicament per tal de mostrar la seva riquesa, per a fer-nos veure que sense importar com de soles semblin estar algunes persones (com el protagonista Hirayama) cada jornada és diferent i cada vegada pot oferir el temps suficient per a fer les coses millors. Petits moments de tristesa, alegria, riure o decepció fan que cada dia sigui perfectament imperfecte o imperfectament perfecte.

És bastant convincent com d’econòmica és la pel·lícula en termes del seu treball de càmera; Wenders fa servir pocs efectes cinematogràfics o tècniques per a donar-nos una lliçó sobre ser valents en les eleccions de vida que fem. Ens ensenya a afirmar la dolçor de la quotidianitat i a mostrar que no hi ha res màgic o diví en la vida en si, sinó que aquesta és simplement el que és, res més, ni més ni menys. L’ara és l’ara, la pròxima vegada serà la pròxima vegada. En la simplicitat tècnica que encarna la pel·lícula hi ha una excel·lència profunda i poètica que dona com a resultat una obra mestra notable, i una lliçó per a la història del cinema. Una que romandrà en la nostra memòria durant anys.

La paraula japonesa “komorebi”, la qual era originalment el títol de la pel·lícula, significa literalment “llum del sol filtrant-se a través dels arbres”. Aquest terme es refereix a la profunda connexió existent envers la naturalesa i a la necessitat de fer una pausa, de prendre’s el temps per a absorbir i apreciar la perfecció dels detalls minúsculs, aparentment insignificants. El protagonista Hirayama no sols ha comprès tot això, sinó que ho ha convertit en la pedra angular de la seva essència. Veu totes les coses i a totes les persones com igualment importants, amb una capacitat igual de transcendència. Mentre altres vianants ignoren al vagabund que acampa en un parc, Hirayama observa amb sorpresa com l’home es mou en la seva pròpia dansa d’expressió gairebé subconscient. I quant els banys en si mateixos, encara que humils en el seu propòsit, per al nostre protagonista són quasi joies arquitectòniques.

Des del principi, Perfect Days és un festí visual, amb una cinematografia que captura l’exuberància del paisatge urbà de Tòquio. Cada fotograma té una composició plàcida que ens convida a gaudir de la calidesa de les riques textures i els colors vibrants de la ciutat que defineixen el món de Hirayama amb una elegància gairebé poètica. Cada imatge sembla una carta d’amor a la ciutat: des dels carrerons il·luminats amb neó fins a la serenitat dels seus parcs i jardins, passant pel petit apartament de Hirayama banyat pel sol. Un dels motius més característics de la pel·lícula és la juxtaposició de llums i ombres, que Wenders utilitza amb un efecte sorprenent al llarg de la narració. Ja sigui la suau resplendor de la llum del sol filtrant-se a través del fullatge o la dura fluorescència d’una estació de metro, cada joc de llum celebra la bellesa d’allò mundà.

És possible que Perfect Days –que va ser nominada a l’Oscar a millor pel·lícula estrangera– sigui tant un manifest com una pel·lícula; un argument a favor d’una manera alternativa d’existir en aquest món. La perfecció, sosté la pel·lícula, es troba en una visió simplificada de la vida, i en un rebuig a la superficial necessitat de buscar i anhelar noves sensacions i novetats que impulsa a gran part de la societat. Aturem-nos encara que sigui per un moment, i contemplem allò que ens envolta.