¿Pedagogia o proselitisme?

JOAN DE LA VEGA

Fa anys que visc apartat de les iniciatives culturals de la ciutat. La veritat és que des de l’any 95, quan vaig ser segon guardonat al 1r Premi PACSA, les he vistes de tots colors i calia un llarg període d’assimilació i pair les experiències viscudes. Allà mateix vaig conèixer en Jordi Valls i en Vicenç Llorca, com a membres del jurat, dos referents poètics de la ciutat que juntament amb Màrius Sampere configuren la columna vertebral de la millor poesia dels darrers trenta anys i, perquè no dir-ho, del país. Al Vicenç ja el coneixia de nom des de l’època de l’institut, perquè se’l considerava un exalumne brillant amb qui compartia el fet d’haver tingut la mateixa professora de literatura castellana, la Trini Castellví, a l’Escola Esperança de Baró de Viver. Amb en Jordi, en canvi, he compartit des de llavors molts episodis, als inicis com a membres de l’AJELC (Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana), de què ell era president i jo l’únic actiu que escrivia en castellà, però on tots em van acollir amb les mans obertes sense cap mena de prejudici. I hem participat en desenes de trobades més endavant, com a públic o com a promotors. També li he fet d’editor, he tingut el privilegi de publicar dos dels seus llibres més colomencs i vallesians: Pollo i Última oda a Barcelona, a quatre mans amb Lluís Calvo, un gran poeta i pensador dels nostres dies. El mateix Jordi ja era un far infatigable de les activitats culturals que es feien a Barcelona, com a treballador de l’extinta llibreria Catalònia, potser fins i tot va ser ell un dels primers exiliats culturals colomencs que va haver de cercar l’espai fora dels murs de la seva polis. Malauradament poca gent del gremi ho recorda.

Eren temps on tot era per fer, per conèixer i per ser (un entre tots) possible. La millor escola per assolir-ho era sens dubte la revista mensual Fòrum-Grama, que servia de pont entre diferents agents cívics, de diferents sensibilitats polítiques i disciplines, però compartint el mateix anhel: dignificar la nostra ciutat i els seus veïns des del diàleg. Mantenia l’essència de tota una època de lluita prèvia a la democràcia, amb les seves llums i foscors, i que ara ens passava el relleu a tots els que estàvem per avenir. Sense una figura cabdal com en Jaume Sayrach, no hagués estat real aquest magisteri d’humanisme, on ell intentava treure la nostra millor versió sense dogmatismes, adoctrinaments, concessions de cap tipus i intentant treure’ns de la zona de confort, ignorància i imperfecció personal, segurament fruit de la nostra joventut. Va ser en aquell moment que vaig tenir notícia de la Núria Parlon, futura alcaldessa d’aquest conglomerat de barris estigmatitzat, on ella també participava amb articles d’opinió.

Les activitats als centres cívics de llavors eren sempre plenes, a vessar, multitudinàries, el públic era receptiu i les lectures o presentacions de llibres tenien sentit i raó de ser, un goig per als sentits. Era un temps alliçonador, entusiasta, esperançador. Un dels artífexs d’aquesta eclosió cultural va ser l’escriptor Rodolfo del Hoyo, que des del seu paper com a tècnic de Participació Ciutadana va ser la clau per programar durant uns anys la Cita de Poetes al Centre Cívic del Riu Sud. Aquelles parets (i els seus sopars) van escoltar prop d’un centenar de poetes vinguts d’arreu de la península, sense fer distincions entre catalans o castellans. José Hierro, Ana Maria Moix, Antonio Gamoneda, José Corredor Matheos, Vinyet Panyella, Albert Ràfols-Cassamada… Una veritable universitat popular oferida a canvi de res. Era el segell de la Loli Gómez, aleshores regidora de Participació Ciutadana. Potser la iniciativa (promoguda per Iniciativa) no era del grat dels de Cultura, en mans socialistes, i la cosa va durar molt menys que un amor d’estiu, tot i la bona voluntat de la regidora, la Begoña Bellete, filla d’un quadre destacat del PSUC dels primers 80, amb qui era difícil no tenir una relació cordial i afable. El tinent d’alcalde de l’àrea de Cultura, al contrari. L’Antoni Fogué exercia un paper de comissari polític, més sectari, més partidista, va ser un dels responsables que aquell somni de lletraferits s’acabés ben aviat. En aquella època van desparèixer tots els murals històrics de la ciutat que recordaven el seu passat comunista (eren més perillosos que les esvàstiques emergents). Els centres cívics ja no serien els centres de reunió de les associacions de solidaritat, objectors de consciència, escriptors, teatre, etc. i van passar a ser centres on els grups de dones feien ganxet o balls de flamenc. En alguns casos aquesta manca de voluntat es va convertir en actituds de persecució personal, cap en Rodolfo del Hoyo per exemple, arraconant-lo en un despatx marginal de l’ajuntament (on, per cert, tenia com a companya de taula la mateixa Núria Parlon, no sé si ella, d’això, se’n recorda). I també va acabar exiliant-se de la ciutat, com a assessor en l’equip de Carod-Rovira.

Va ser tot plegat una dècada fosca, amb els fluxos migratoris massius, l’era Aznar en ple apogeu i una ciutat nova (la de finals de mandat de la Manuela de Madre) que aniria creixent a poc a poc dins la vella. Parlo de l’era dels tallers clandestins, dels «papeles para todos» i de la configuració dels guetos que cap polític va preveure ni saber gestionar, però d’on després van saber treure rèdit amb els plans urbanístics i ajudes europees (Pla Urban), fins a arribar a les polítiques exprés dels murs de la vergonya que va erigir en Bartomeu Muñoz al Raval i al Parc Europa. Una època d’obscurantisme associatiu i cultural, una lluita aferrissada per controlar les associacions de veïns o la Plataforma de la Serra de Marina, on gatejava els primers passos de la xenofòbia i la gent es va distanciar amb molta fredor. Potser aquí hi havia l’embrió que seria més tard el caldo de cultiu òptim per a la irrupció de Plataforma per Catalunya i en l’actualitat de Vox (també per a Ciutadans, com ha demostrat en els darrers anys amb polítiques agressives a peu de carrer i d’exaltació populista, nacionalista i sense un discurs de classe). No ens ha d’estranyar que el moviment del 15M i el procés hagin estat les úniques i darreres respostes a aquella dictadura de la por, instaurada des de les institucions democràtiques.

En aquells temps d’inici de mil·lenni i segle, amb un perfil més de cooperant, fastiguejat de tota aquella esterilitat a la meva pròpia urbs, vaig anar a parar a les quatre ciutats agermanades: Edchera, Villa El Salvador, Jalapa i Habana del Este. A Nicaragua mateix vaig viure un any i vaig tornar amb un projecte cultural sota el braç, un segell editorial que l’any vinent farà el seu vintè aniversari. De tornada, les dèries d’en Bartomeu em van obligar a escriure un article contra ell i les seves polítiques a El Punt (llavors, si volies tocar els nassos als mandataris ho podies fer des d’aquell mitjà, ara trobareu pocs espais per a la discrepància o el debat). De seguida em va trucar i em va exigir una trobada. Em vaig deixar ensarronar massa fàcilment i vaig impulsar el que seria un premi de prestigi, el Premi Màrius Sampere, tot i les reticències del tinent de Cultura que el va segellar a un calaix, amb qui també vaig haver de reunir-me posteriorment. Allà em va retreure la meva afiliació política, dibuixant-me un futur més prometedor com a escriptor si m’afiliava a la seva troupe i que el peatge a pagar era la submissió. Aquell premi va tirar endavant gràcies a una de les poques persones decents que ha trepitjat l’ajuntament en l’àmbit de cultura, la Montserrat Olivés, que va saber encaixar també totes les meves errades i els alts i baixos, deguts a l’enorme pressió que patíem les parts implicades. Per a alguns una figura elitista i per a d’altres una ment oberta, un esperit exigent que cercava el millor per a la ciutat: la qualitat, defugir d’aquella pobresa intel·lectual que ens ofegava a tots. Parlava de pressió per moltes raons (aquí deixaré de banda l’experiència amb l’Elena Royes, que va exercir de cap d’alcaldia amb un caire dèspota i que va acabar de dinamitar les poques energies que em restaven a la reserva, o del dia que em van trucar demanant-me explicacions perquè el premi en català l’havia guanyada una poeta convergent d’alt voltatge o per què un dels membres destacats també hi era, en Carles Duarte), i em referiré al conflicte que vaig viure amb els responsables de l’empresa PACSA, organitzadors de l’altre certamen que feia anys duien a la ciutat. Ells sempre em van fer responsable a mi d’aquest canvi de suport del consistori, però va ser el comissari de torn qui va veure l’oportunitat de carregar-se el seu projecte cultural perquè el considerava obsolet, aprofitant la meva iniciativa per donar-li un altre caire més atractiu de cara en fora. I no m’ho van perdonar mai. 

Quan va tocar el final fallit dels premis, en detriment de la figura d’en Màrius, en plena crisi econòmica i amb el cas Pretòria a premsa, recordo la intervenció de la Montserrat a la Biblioteca Central, i per aquelles coses de l’atzar, seia una Núria Parlon esporuguida i en xoc al meu costat, a primera fila, fent-me saber el “marró” que li venia a sobre. L’endemà o al cap de pocs dies era la nova alcaldessa, en mig d’un dels episodis més denigrants de la història de la nostra ciutat.

Dels darrers anys poc puc opinar, perquè em vaig acabar distanciant del tot per salut mental. La millor versió de la regidora de Cultura, la Petry, la vaig viure com a espectador del Grup de Teatre Lauta en aquells centres cívics receptius i dinàmics de fa quasi trenta anys, ella com a rapsode, jo participant en un dels seus tallers de teatre i sempre fidel als seus espectacles poètics. Era independent, però l’assetjament personal al qual va ser sotmesa la va fer canviar ràpidament i va acabar claudicant i adoptant una ferma cuirassa.

Tots aquests anys he pogut comprovar que les iniciatives ciutadanes acaben sent engolides per un monstre que té fam de protagonisme i prou. És una llàstima que la participació no dugui a l’emancipació de les persones i a les entitats, realment en benefici de les classes treballadores, dels migrants, de les dones, del jovent, crear ponts i enfortir totes aquelles activitats que neixen des dels subterranis i neguits de la gent, que responen tant a la nostra identitat individual com col·lectiva. Tard o d’hora totes passen a la maquinària de poder, alterades, prostituïdes, cercant la improvisació o el contingut de moda (la mateixa CIBA era un projecte per als artistes plàstics de la ciutat), sense fons ni contingut, i que queda sempre en res, en blanqueig electoralista, en fal·làcies personalistes. Tot és vàlid en la política actual, des de la captació de fons per a un nen malalt fins a una cursa popular. Es recolza l’hegemonia, es premia als depredadors i el seu pragmatisme, es dona l’esquena a les excepcions (sempre fan nosa). Les minories no donen rèdit polític, no se’ls pot extreure el suc (d’altres no tenen dret a vot). No cal viure sota un govern d’ultradreta per conèixer de primera mà les actituds i tics dictatorials. Malauradament, la manca de pedagogia i bagatge democràtic que arrosseguem ens ha dut a la situació que ara vivim i que siguem incapaços d’afrontar els reptes de la societat (ecocidi, violència de gènere, canvi climàtic, homofòbia, desallotjaments indiscriminats, manca d’oportunitats, bretxa salarial entre homes i dones i migrants versus nadius, abandó de les aules o centres de salut…)

La política sempre ha estat un taulell d’escacs i sigles on decapitar l’enemic i cercar aliats (vinguin d’on vinguin, mancats de talent, memòria o tarannà). Als escollits, als nouvinguts a l’escenari municipal els desitjo bon vent i sort. Afortunadament, no vivim sota el mateix cel i alguns encara somiarem el somni que nosaltres mateixos decidim, no el que ens dictin (els blaus, els verds, els taronges o els rosats), sempre a contracorrent de les polítiques del selfie, la ceguera i la imposició. No tot està en venda i per molt que hagin abaratit la dignitat, la llibertat (la meva) és una d’elles.