Parlem ara per poder parlar demà

OPINIÓ

ANTONIO MOLINA

Es fa difícil escriure qualsevol cosa aquests dies sense tenir el cap una mica ennuvolat amb la situació política internacional. Potser és una mica pedant, però la cosa està tan tèrbola que si em pregunten com estic, no puc més que respondre que em preocupa tot. Em preocupa França i la situació d’inestabilitat que ha propiciat Macron per tal de no reconèixer l’heroica victòria de l’esquerra plural a les legislatives de fa uns mesos. Em preocupa Alemanya i les seves eleccions generals d’aquí a unes poques setmanes amb l’ascens d’una extrema dreta obertament filonazi que la pot convertir en un actor essencial de la política del gegant germànic amb tot el que això representa. Em preocupa la barbàrie sense resposta, potser perquè no hi ha cap resposta possible, a la situació d’un Orient Mitjà on la brutalitat israeliana i les diverses brutalitats regionals reconfiguren un espai sempre convuls cap a una inestabilitat crònica que ens farà desitjar ordre, sempre ordre, vingui d’on vingui. Em preocupa que la guerra a Ucraïna sembli també condemnada a cronificar-se i que la picadora de carn humana acabi important-nos ben poc perquè encara tenim al cap vells esquemes d’una guerra freda en què alguns teníem “prefes” i ara no tenim sinó por a la incomprensió, a la nostàlgia, a confondre russos amb soviètics, otanistes amb rambos i tot plegat a una amenaça d’estats il·liberals que són ja models de funcionament cada vegada més populars. Em preocupa que el model d’un Trump sense fre sigui vist com el més adequat per posar ordre en temps de manca de certeses i que preferim que sigui el boig plutòcrata qui digui què hem de fer, perquè ens han colat que els rics són el model i les elits són aquella gent que llegeix, té sensibilitat mediambiental, lluita per la igualtat de gènere, potser vol millorar la situació de qui ho passa malament, o ves a saber què volen aquests wokes bienpensantes. Em preocupa, dit així a l’engròs, que potser estem en minuts de descompte de les nostres democràcies imperfectes i potser els enyorarem quan ja sigui massa tard. La situació de proximitat tampoc augura gaires alegries, però podem dir amb cert o molt d’orgull (tot i que no vivim en la república cooperativista i dels soviets i anti-OTAN i capaç d’arreglar el conflicte de Palestina i tot això que simplement apretant els punys molt fort molt fort i amb profusió de dessuadores amb missatge i tuits i vídeos ben editats es podria aconseguir), que a l’estat espanyol vivim en un temps de certa excepcionalitat progressista. Aquesta excepcionalitat, però, no ens ha de fer caure en la complaença que la por a la barbàrie sense més ni més farà durar molt la concatenació de resultats favorables i estaria bé que el principal partit de la coalició de govern, el PSOE, hi fos conscient. De vegades no ho sembla. Però estic convençut que la pulsió per mantenir el poder els farà reconduir aquestes situacions o decisions o manca d’elles que ens semblen inintel·ligibles o que juguen en contra que els reaccionaris no agafin les regnes de la situació de manera perdurable. És necessària una resposta d’esquerres davant d’això que estem veient. Tot això que em preocupa segur que ha de tenir una estratègia des de l’esquerra per ser confrontat. Però, malgrat els politòlegs afins, comunicadors, fòrums i congressos i assemblees, no acabem de donar amb la tecla. Sembla que ningú ho sap fer. Humilment, de vegades (hi ha ocasions que penso en altres solucions, però la més sensata potser és la que referiré a continuació) crec que una de les maneres més efectives de fer avançar la cosa, és parlar. Aquí, a Santa Coloma, ens trobem amb una situació a petita escala del que hi ha a tants espais del nostre entorn. Sí, sembla que el poder socialista és inamovible, immarcescible, etern, però ja hem comentat en alguna altra ocasió que tot pot passar. I hauríem de parlar, parlar entre aquells que pensem que hi ha un enemic, una bèstia que no únicament gestionarà millor o pitjor els assumptes que a l’esquerra no socialista ens semblen molt millorables, sinó una bèstia que directament discuteix i nega tota una manera de fer, de pensar, de viure. Parlem i parlem clar, ara mateix ja no som a temps de preparar-nos per prevenir res, hem de treballar per fer front a allò que ja és una realitat i què és una alternativa possible i factible per moltes veïnes de la nostra ciutat. Mireu, cada dia, en aixecar-me als matins per anar a caminar pel Parc Fluvial del riu (tot i que a mi m’agradava més el camí cap a Montcada, però l’han tallat), cada dia, en sonar el despertador, sento una veueta que em diu: “Molina, no teniu grup municipal, Molina els Comuns esteu fora del consistori…” Però al mateix temps, una veu més poderosa em diu: “Molina, heu de treballar per fer fora els feixistes del ple municipal”. És una veu que s’imposa clarament i ens fa, a mi i a la resta de companyes, no tenir por ni vergonya d’anar als plens municipals i parlar i dir que el que diuen els feixistes són mentides, que no representen el poble, que no són una solució per a cap problema de la gent treballadora de Santa Coloma, que no podem callar. Parlar, dir què pensem i parlar entre nosaltres. Parlar entre la gent que identifica clarament a què ens enfrontem, quins són els riscos per a la nostra manera de viure, la més bàsica, i fer el possible per trobar punts de connexió, des dels socialistes fins a l’esquerra anticapitalista, que possibilitin articular, no una alternativa electoral, sinó un corredor humanitari que ens permeti fer, almenys de Santa Coloma, un territori capaç de preservar un mínim d’esperança pel present i pel futur. Parlar, dialogar, reconèixer que l’altre no és ni ha de ser com tu, però que arribat el moment, ens podem donar la mà. Parlem ara per poder parlar demà.