Darreres notícies sobre Josep Sol

JACINT TORRENTS
Entre l’any 1950 i avui, s’han publicat una trentena d’estudis literaris on es fa referència de Josep Sol. A la vegada, també en aquest període, el seu nom apareix esmentat més de seixanta vegades en articles de diaris i de revistes, en tesis universitàries, en antologies i, actualment, en alguns blogs. En aquests llocs tant es parla dels seus llibres com de la seva extensa i encara poc estudiada obra periodística, produïda entre 1933 i 1938.

Josep Pla

Recentment vaig poder llegir una carta de deu quartilles del 22 juny de 1934 que Josep Sol va dirigir a Josep Pla, i que es conserva a la Fundació Pla de Palafrugell. Josep Sol tenia 24 anys, admirava Pla i en aquesta carta li explica el que escrivia, com volia obrir-se camí en el món de les lletres i els seus contactes amb editors i gent del gremi. Pla, que en aquella època era a Madrid, no va respondre, però va guardar la carta, com va guardar tants altres papers que ara han servit a Xavier Pla per a escriure la monumental biografia Un cor furtiu. Vida de Josep Pla (Ed. Destino, 2024). En aquest llibre es dona notícia del Josep Sol periodista per l’entrevista que va fer a l’editor Eusebi Isern Dalmau on aquest anunciava la publicació de llibres de l’autor empordanès, i que es va publicar a La Humanitat el 9 de maig de 1936.

Josep Janés i Olivé

L’any abans, el jove Josep Janés (1913-1959) havia iniciat, en la col·lecció Quaderns Literaris, la publicació dels llibres de Josep Sol, un per any. I aquesta relació ha quedat molt ben explicada en unes quantes pàgines en el volum de Josep Mengual A dos tintas. Josep Janés, poeta y editor (Ed. Debate, 2013). És perspicaç quan diu que Josep Sol, “puede considerarse en cierto sentido el Miguel Hernández de la literatura catalana de entonces“. La comparança ve donada pel fet que tots dos van abandonar els estudis; el poeta Hernández obligat pel pare, i el nostre autor per voluntat pròpia. A finals de 1937 coincidirien ambdós en la batalla de Terol, Josep Sol mobilitzat per l’exèrcit republicà, Miguel Hernández com a voluntari. Segurament no van saber res l’un de l’altre. La batalla va ser duríssima. Hi van morir prop de cent mil combatents, gairebé de fred la meitat. Però ells van salvar la vida.

L’opinió de Josep Mengual sobre l’obra de Sol és molt interessant: “Pese a la elogiosa recepción crítica, su obra apenas es conocida por el lector actual, incluso entre los estudiosos es más conocido por ser uno de los primeros y más persistentes defensores y traductores que ha tenido Joyce en la península, en varias ocasiones bajo los auspicios de Janés.”

Josep Palau i Fabre

Coincidint amb la publicació de la biografia de Josep Pla, ha aparegut, també El jove Palau i Fabre: Una família de l’Eixample de Barcelona, el somni d’Eivissa i la Guerra Civil  (Ed. Galaxia Gutenberg, 2024), de Julià Guillamon, escriptor i crític literari, que ja havia tingut en compte Josep Sol en alguns articles periodístics. Podríem dir que el llibre és una exhaustiva investigació sobre els orígens familiars i les influències vocacionals del poeta Josep Palau i Fabre. 

També aquí s’assenyala que “al despatx dels Quaderns Literaris, Palau hi va conèixer Josep Sol, que va tenir un paper destacadíssim en els inicis de la seva trajectòria. En primer lloc, perquè el va introduir en el món del periodisme […] Josep Sol era vuit anys més gran que Josep Palau i Fabre. Havia nascut a Santa Coloma de Gramenet el 1909 i era fill de pagesos. En la seva trajectòria, hi havia un element molt important: era autodidacte.” Palau tenia disset anys i no volia continuar estudiant ni saber res del negoci familiar, perquè, diu Guillamon, “considerava que en tenia prou amb llegir i escriure. I Josep Sol li oferia la demostració que era possible fer realitat la seva idea. Venint de pagès, i sense haver passat per la Universitat, Sol escrivia novel·les, col·laborava als diaris i traduïa de l’anglès l’Ulisses de James Joyce.”^[1]

Julià Guillamon fa un bon resum d’Una adolescència, la segona novel·la de Sol, i d’alguns dels seus articles a La Humanitat sobre art i compromís polític. I, ell, que va sovintejar a Llançà el tracte amb Palau durant molts anys,  creu que “és impressionant de quina manera s’assembla la fantasia del protagonista de Josep Sol a les imaginacions de Josep Palau i Fabre, quan, retirat a Llançà, aspirava a viure com un presocràtic. Si ara veiés Montigalà, Josep Sol tindria un atac de cor.” I és que en Una adolescència, es diu que el protagonista, alter ego de Josep Sol,  “estimava el paisatge perquè li trobava una virtut antiga”, és a dir,  l’idealitzat món grec, quan, s’asseia sobre una pedra i contemplava aquesta muntanyola coronada per una creu.

Amb motiu de la mort de Josep Sol pel gener de 1982, la revista Serra d’Or publicava el mes següent un article on Jordi Coca explicava la visita que, acompanyant Palau i Fabre, havia fet a Josep Sol el 1980. Feia més de quaranta anys que Palau i Sol no es veien. El títol era “La veritable mort de Josep Sol”. Jordi Coca va fixar la seva mort literària molts anys abans. Ara, però, ens alegrem que un bon grup de colomencs faci emergir de nou l’obra d’aquest escriptor singular.

---

^[1] (Hem de precisar, però, que Josep Sol, que va dedicar uns quants articles a les obres de  Joyce i als estudis que se’n feien, va traduir solament alguns contes de Dubliners, però no l’Ulisses).

---

La veritable mort de Josep Sol

JORDI COCA
(Publicat a Serra d’Or, febrer de 1982)

Qui de primer em va parlar de Josep Sol com d’un ésser real fou Josep Palau i Fabre. Abans d’aquesta referència directa, en nom de Sol no era res més que una evolució llunyana d’un jove pagès de Santa Coloma que, abans de la guerra, havia publicat alguna cosa. Aleshores es parlava d’ell com d’una promesa per a la literatura catalana. De dates posteriors només sabia que Joan Triadú, el 1964, l’havia inclòs a l’Antologia de contistes catalans. Tret d’això, gairebé res més: breus notes al Diccionari Biogràfic, a la Gran Enciclopèdia Catalana i al Diccionari de la Literatura Catalana, referències, totes elles, amb errors. Què havia passat, però, amb Josep Sol? Era viu? Per què no havia publicat res més?

De sobte, fa cosa d’un any i mig, el regidor de Cultura de Santa Coloma, durant un dinar de circumstàncies, va comentar-me que l’ajuntament d’aquella ciutat volia fer alguna cosa per un escriptor que es deia Sol, un home solitari que, de jove, havia editat algun llibret. Josep Sol, doncs, era viu! De seguida van plantejar-se preguntes estrictament professionals. Havia escrit res, durant aquests anys? Era possible fer-li una entrevista? L’amic Bonet va posar-me en contacte amb Maria Font, bibliotecària de Santa Coloma, que des de feia temps intentava de poder treballar en uns suposats papers que Josep Sol tenia a casa seva.

En pocs dies van arribar-me notícies d’aquest home per bandes diferents i, tal com passa sempre, em va semblar que tota la cultura catalana estava atenta a allò que podia ser el renaixement d’un escriptor que, qui sap si per un rigor ètic extrem, no havia publicat res durant el franquisme. Vaig tenir notícia d’una tesina sobre Josep Sol feta per Jacint Torrent, es van editar unes notes sobre l’escriptor a Grama, la revista de Santa Coloma i, finalment, amb Maria Campillo vam arribar a parlar de fer alguna cosa, per exemple: reunir en un volum les proses, certament magnífiques, que Sol havia publicat l’any 1938 a Meridià. Són unes proses en què l’autor, aclaparat per la guerra, deprimit i segur de la derrota, descriu el paisatge de l’Horta valenciana.

Finalment es va organitzar una visita a casa de Josep Sol, a Santa Coloma, a la qual va assistir Josep Palau i Fabre. Era el primer encontre de dos amics des de feia més de quaranta anys. Fou un moment emocionant. El fotògraf Pau Barceló en deixava constància. Jo, per la meva banda, tenia intenció de fer una entrevista a aquell home i de contribuir, en la mesura possible, a allò que semblava que podia ser el rellançament d’un escriptor.

Però res d’això no fou possible. Josep Sol no havia escrit res, no tenia cap paper o, en tot cas, no ens els va voler deixar veure. “No he fet res, aquests anys”, repetia amb tristesa una vegada i altra. “No he escrit res més.” L’home va parlar de Joyce, una de les seves grans passions, del naturisme, de com havia canviat Santa Coloma… Em va semblar que mirava molt la televisió i que llegia amb cura les pàgines de gravat de La Vanguardia. Gairebé res més.

Decebut, trist, vaig acomiadar-me d’aquell escriptor que, en realitat, havia mort durant la guerra. La família de Josep Sol, amb molta cordialitat, ens va convidar a fer-li una altra visita. Però, per què? Ell semblava cansat, potser fins i tot una mica dolgut que l’haguéssim destorbat d’aquell silenci llarg de més de quatre dècades. No hi havia escriptor. No hi havia obra.

Ara Josep Sol ha mort veritablement. Tinguem un record amable per a ell i mirem de salvar alguna cosa de la seva producció de joventut. La guerra se l’endugué, com a tants d’altres, per bé que el seu cos hagués quedat cavant la terra en un solar de Santa Coloma que ell, envoltat de blocs de pisos, va saber camuflat posant-hi una façana no gens diferent d’aquelles altres darrere de les quals viuen milers d’immigrats. 

Llegiu també
El patrimoni cultural de Josep Sol, de Jacint Torrents