Nosaltres, els Sayrachians

BIOGRAFIA DE JAUME PATRICI SAYRACH I FATJÓ DELS XIPRERS. Pròleg

AGUSTINA RICO

Una de les feines que en Jaume va deixar encarregades abans de morir va ser aquesta: que algú recollís per escrit la seva biografia, que aquest algú fos jo, i l’Eugeni l’encarregat de transmetre-m’ho. I així ho va fer al cap de molt pocs dies de la mort d’en Jaume -de fet, ja venia avisant-ho de temps enrere. Em vaig sentir honorada i desbordada. Però, com he fet tota la vida amb els seus encàrrecs, vaig entomar-lo per diverses i poderoses raons. Per gratitud, pel sentit del deure que pares i mestres com ell ens van inculcar, per afecte i perquè és de justícia recollir la trajectòria d’un home que ha deixat petja històrica i petja humana en tots i cada un dels llocs i àmbits en què ha transitat el seu llarg periple vital.

En Jaume era un apassionat dels llibres, de la lectura i de l’escriptura. Va escriure molt, llibres, articles, dietaris, treballs periodístics i obra literària, incloent-hi obres pòstumes com Enllà que ara presentem. Una bona part de la seva extensa producció té contingut autobiogràfic. Ens ha llegat treballs d’investigació sobre els seus orígens familiars, la crònica dels anys passats a la parròquia del Fondo, la seva visió sobre l’Església actual, la vivència de la malaltia i mort del seu germà Abelard i, fins pràcticament al darrer alè, el report de la seva vida quotidiana amb les seves converses, lectures, opinions i reflexions en el blog Capvespre. Poc podia afegir al que ell mateix havia dit. I poc podia dir sobre temes dels quals ell mateix no havia volgut parlar. I encara més després del vídeo Un dia amb en Jaume (2021), realitzat amb Josep Pitarque i Elvira Ruiz, on ja vam parlar en un to més intimista del que era habitual.

Vaig pensar que era el moment de recollir la veu dels altres, dels que l’havien voltat durant la seva vida, llarga i diversa, com planetes d’òrbites que algunes s’entrecreuen i d’altres, no. Aquesta biografia a moltes veus pot tenir molts defectes -la reiteració, la descompensació formal o d’espai, l’excessiu “santacolomisme”, etc. com la pròpia vida és imperfecta-, però el pàlpit vital en serà el motor, lluny d’una biografia més canònica, més clàssica, que podria ser com un llarg obituari, una peça funerària per molt afecte que s’hi posi, on es remarca l’exemplaritat del finat, com la perfecció d’una estàtua, però que sempre té el fred de la pedra.

Tampoc no en fem un llibre. Ell que els estimava tant potser se’ns enfadaria. Però també era un modern, un fan de les noves tecnologies. I veuria que així ho fem més àgil, que ens hi caben més fotos, que arribem més lluny i a més gent, que no cal patir pel nombre de fulls i d’exemplars ni pels diners. Que en petites píndoles es fa més fàcil anar-ho llegint i, que a la fi, de fer-ne un llibre sempre hi som a temps.

I amb aquest esperit he recollit textos i fotografies, poemes i caricatures i he fet entrevistes. La seva veu hi serà sempre, en Jaume és la font bàsica d’informació, i la seva paraula el mot precís que cal per afinar del tot. La resta, farem el que podrem. Més extensos o més concisos, més sincers o més retrets, més planers o més barrocs, més periodístics o més intimistes…

Jaume, tu que has escrit tant… deixa’ns ara que nosaltres escrivim sobre tu.