‘La paràbola del sembrador’, la ‘futura distopia actual’
El Besòs, de la calma al ‘besosat’: quan el riu es desborda
Un mes després de la Dana que va patir el País Valencià, conversem amb Desirée Chamizo, una jove colomenca de 34 anys, fisioterapeuta titulada –tot i que actualment exerceix com a conductora d’autobús–, i que darrerament ha estat a la zona zero del temporal donant el seu suport.
JOSUÉ AGUEDO
Què et va motivar anar a fer de voluntària a València i com vas anar-hi?
Des que vaig veure les imatges a la televisió, vaig sentir la necessitat de poder donar un cop de mà. En un principi, tenia pensat anar amb una amiga, però, finalment, vaig haver d’anar jo sola. Vaig agafar el cotxe i vaig marxar cap allà.
En quins pobles o ciutats has estat i quant de temps?
He estat quatre dies, tant en pobles de la zona zero com en altres no tan afectats. He estat a Paiporta, Benetússer, Alfafar i Algemesí. Jo vaig poder hostejar-me en el pavelló municipal d’Algemesí, allà hi ha aliments per als voluntaris; en aquest sentit, és important fer ressò a la tasca que fa l’ONG World Central Kitchen pel que fa als àpats, i també hi ha bars que fan arrossos i dinars de franc per a tota aquella persona disposada a ajudar.
La situació allà és tal com ens arriba a través dels diversos mitjans?
No, no i no. Quan vaig arribar allà, se’n va caure el món a sobre. Hi ha persones que encara no han pogut accedir a la planta baixa de casa seva o al garatge, perquè està tot ple d’aigua estancada, fang… Comerços en què entres i el fang t’arriba a les cames. Falten moltes mans encara per treure fang, per portar medicaments a qui no pot desplaçar-se, electricistes, fontaners… Entre setmana baixa molt el nombre de voluntaris i, de veritat, la realitat és encara molt pitjor del que ens arriba a través de la televisió o de les xarxes.
Què és el que més et va sorprendre de la teva estada allà?
El que més em va sorprendre és la humanitat i la solidaritat que he viscut allà. Vas a una casa per si necessiten ajuda i veus com hi ha persones que els hi porten menjar i com aquestes famílies el comparteixen amb tu simplement perquè ha anat a ajudar-los. Té ofereixen de tot quan pràcticament moltes d’aquestes famílies ho han perdut tot. També em va sorprendre molt el respecte que hi ha: als carrers hi ha silenci, només s’escolta els cossos de seguretat o aplaudiments quan s’acaba una feina. No puc expressar amb paraules tot el que he viscut a València aquests dies, el que més m’ha sorprès és tot el que m’emporto en l’àmbit humà.
Hi ha res del que has viscut que difícilment no oblidaràs?
Tot. La gent demana ajuda amb els ulls i no només de tasques de neteja o manteniment, sinó una abraçada, consol… Necessiten molta ajuda psicològica. Jo no podré oblidar-lo. Per a mi, el tema voluntariat sempre ha estat viatjar a un país del Tercer Món i ajudar, no és la primera vegada que visc una experiència d’aquest tipus, però, en aquest cas, el meu destí estava a tan sols unes hores de cotxe. He reforçat el meu esperit com a voluntària. A vegades no cal marxar massa lluny per poder ajudar, per donar suport.
Recordes els testimonis d’alguns veïns o altres voluntaris que t’hagin marcat?
Totes i cadascuna de les històries que m’han explicat no es poden oblidar. Des de les vivències de persones grans a parelles joves que acaben de ser pares o que fa poc que s’han casat i ara han perdut el pis que s’acabaven de comprar. Totes aquestes històries són vides, vides destrossades. No hi ha cap més important que altres.
Ho tornaries a fer? Tornaries a donar el teu suport en una situació com la viscuda amb la Dana?
Sí, m’ho he plantejat diverses vegades. De fet, m’hauria agradat tornar aquest cap de setmana. I des d’aquí animo a tothom que vulgui anar a què ho faci, perquè tota ajuda és necessària i ho agraeixen moltíssim.
2 Comments
Moltes gràcies, companys de Fòrum Grama, per publicar l’entrevista.
A títol personal, Desirée, vagi per endavant el meu sincer agraïment per l’entrevista i per la teva amistat de tants anys, que va començar de petits a l’escola i que encara continua. Aquella nena a la que li agrada caminar pel mar, per la muntanya, el sol… Aquella noia que sempre està disposada a ajudar als altres… Aquella dona que segueix sent avui dia una gran persona. Gràcies!
Important i colpidor testimoni, Desirée. Gràcies per recollir-lo i compartir-lo amb la gent de Fòrum Grama, Josué.