‘Neuromàntic’, l’essència literària del ‘ciberpunk’

XAVI TORRENTS VALDEIGLESIAS

Internet, la realitat virtual i les seves diverses esferes són avui dia molt familiars per a tots nosaltres, així com també ho és un dels esdeveniments més interessants i importants en l’evolució en curs de les eines tecnològiques: la intel·ligència artificial. No obstant, l‘any 1984 l’escriptor estatunidenc-canadenc William Gibson no només es va avançar a l’existència quotidiana de tots aquests elements, sinó que ho va fer posant la seva mirada envers un vast espai metafòric que podia ser capaç de mostrar la tràgica condició de l’existència humana. Neuromàntic (Neuromancer) va ser la novel·la resultant: una de les més rellevants obres mestres de la literatura de ciència-ficció. Hi ha moments específics en la història literària que defineixen generacions futures, i aquest llibre n’és un, ja que no només va marcar el camí a seguir del gènere, tot influenciant els futurs autors, sinó que a la vegada va ser fonamental per al futur del cinema, de la televisió i de la novel·la gràfica.   

Va ser primerament una obra poc reconeguda quan es va publicar als anys vuitanta, però ràpidament i en el transcurs del temps va esdevenir un èxit rotund, convertint-se en una de les peces germinals del ciberpunk, un subgènere de la ciència-ficció caracteritzat per ubicar-se en un futur distòpic que es centra en la tecnologia avançada de la informàtica i de la tecnologia de la informació, associada amb algun grau de desordre social, i on l’argument acostuma a estar centrat en els hipotètics conflictes entre hackers, intel·ligències artificials i mega-corporacions. William Gibson va esdevenir pare d’aquest gènere amb aquesta obra ambientada en una versió decadentment distòpica d’un món futur, on les corporacions governen la terra i on el consum de productes bàsics -legals i il·legals- ha superat la vida quotidiana. En conseqüència, un món virtual de dades ha anat superposant-se a la realitat material, tot impregnant el propi teixit de la societat. De fet, la saturació de la tecnologia i el mercantilisme és tan extrema que queden pocs indicis de la natura pròpiament dita; la vida es canalitza a través d’elèctrodes, simuladors i drogues de disseny, i la línia entre la realitat material i la realitat virtual es difumina fins al punt que ni els personatges ni els lectors poden confiar en els seus sentits. 

La història es centra en Henry Case, un pirata informàtic que és contractat per una organització misteriosa que necessita les seves habilitats per accedir als sistemes d’una altra corporació. El protagonista és un clàssic antiheroi de gènere noir: autodestructiu, melancòlic, valent, i aparentment cínic però en el fons intensament empàtic, el qual es veu empès a una tempesta provocada per unes agències mundials enfrontades que, gairebé de manera omnipotent, decideixen el destí del món, i a la vegada, més enllà del vel de la quotidianitat, les poderoses intel·ligències artificials es fan presents demostrant la seva inesgotable capacitat de moure els fils de l’existència humana. Case cau a aquest abisme empès per la seva addicció al ciberespai; ja no hi troba cap mena de significat ni realització a la vida real, i necessita, com si d’una pulsió existencial es tractés, connectar el seu cervell a l’amplitud inacabable de la xarxa informàtica mundial d’un meta-món habitat per lladres, terroristes, multimilionaris, corporacions i entitats digitals. 

El vocabulari de la novel·la es caracteritza per una potentíssima densitat, doncs està fonamentat per un argot pseudo-tècnic que es va generant a partir d’inundar les pàgines d’una quasi inabastable i continua informació sobre tecnologia, tot i que en el fons es tracta veritablement d’un vocabulari en part il·lusori, ja que en el moment en què Gibson va escriure Neuromàntic la informàtica era una qüestió relativament nova per ell. I, per tant, no només va haver de reflexionar en relació al concepte del ciberespai, sinó que el va haver de crear del no-res i amb l’objectiu que adoptés quelcom de format narratiu. I és que allò que va intrigar als lectors de llavors és el fet que en aquest món dissenyat per l’escriptor el concepte del jo pertany a l’enorme quantitat de tipus de realitats existents en aquesta distopia, cadascuna de les quals necessita ser dominada pel protagonista Case, com si d’un joc es tractés, quan realment del que es tracta és d’una qüestió de vida i mort funcional. La novel·la no està, per tant, molt interessada en l’arc narratiu del personatge, ni tampoc ho està molt en la trama, sinó que es dedica a crear la sensació d’una realitat transformada, on es requereix un nou vocabulari per descriure com la percepció mateixa ha estat canviada pels ordinadors. L’espai real es contrau, convertint-se en quelcom fins i tot trivial, i on tot queda supeditat a la totèmica dimensió que adopta allò que defineix l’essència, vida i mort de l’espècie humana en aquest estrany i esgarrifós futur: el ciberespai.

Estem davant d’un llibre que no és fàcil de llegir, de fet no és exagerat dir que necessita vàries lectures per tal de poder copsar l’obscur i laberíntic món que se’ns mostra en les seves pàgines, i això ve causat perquè la ciber-poesia de la imaginació eclèctica de Gibson etziba els seus enlluernadors i punyents excessos contra el lector, per tal de forçar la nostra ment a haver d’acceptar una visió única d’un món on els límits del que ens envolta es difuminen entre els diversos nivells de realitat. Els personatges es fixen en la tecnologia, i es pregunten en veu alta com els seus poders es podrien estendre encara més, a partir d’una narració en tercera persona que està absolutament saturada per l’existència digitalitzada, perquè la percepció del protagonista i dels personatges que l’envolten es veu modelada per ella. 

Neuromàntic és una novel·la on l’element natural es troba clarament sotmès per l’esfera artificial, i per tant no és d’estranyar que la frase inicial del llibre s’hagi fet famosa en si mateixa: “El cel del port era del color d’un televisor sintonitzant un canal mort“, ja que amb aquestes poques paraules William Gibson ja va saber captar perfectament la inversió de l’ordre de les coses de tot un gènere, inquietant però emocionant, que no només fonamenta la seva novel·la, sinó que va estendre les llavors que donarien fruit a diverses generacions posteriors d’obres centrades en el ciberpunk, gènere el qual és sense cap mena dubte passat, present i futur de la literatura i del cinema actuals. Neuromàntic és un dels gegants damunt les espatlles del qual camina la ciència-ficció del segle XXI, és una edificació artística envers la temàtica de la integració entre tecnologia i humanitat, és una sorprenent predicció del futur que arribaria anys després, i és una obra que, inqüestionablement, continuarà sent tan rellevant en generacions futures com ho va ser el 1984.