Nadales i rodolins

ÀNGEL PLA I RECHE

Com sembla que queden, de lluny, els jorns de Nadal on ens ajuntàvem tota la nostra petita família, quan les gambes, el pollastre rostit de pagès amb les seves prunes i pinyons, els galets i el cava Canals i Nubiola eren tot un luxe. Un luxe per a les famílies humils que per aquestes dates feien un esforç econòmic per a la trobada. Eren temps on els més joves recorríem els barris i fèiem un porta a porta cantant nadales a l’espera de rebre un petit aguinaldo, i recollíem del munt de deixalles les ampolles de cava per dur-les al drapaire, i així fèiem guardiola. També era tradició que els més petits fessin una nadala o rodolí amb què ens guanyàvem cinc cèntims per a la guardiola. I així recitàvem “Com jo soc tan petitet, no conec res del món, només la mare, el pare, les neules i els torrons”. Recollint aquesta tradició he pensat a fer una mena de Nadala de Santa Coloma amb diversos versos de poetes colomencs. L’època nadalenca és sense mena de dubte un temps d’enyorança i de recolliment. El solstici d’hivern és ple de llegendes i esperits, alguns que ens volen prendre la felicitat, d’altres que et donen il·lusió pel nou any que esdevindrà.

Començarem amb el que pot ser considerat el “poeta nacional de Santa Coloma” en Màrius Sampere, que tot i que no va néixer aquí, el seu itinerari vital el va lligar per sempre a la ciutat. En Màrius abraça la ciutat atès que un vers seu corona el Puig Castellar, a la Biblioteca Central podem reescriure el seu rostre i un altre vers seu és a la llera del riu. Un riu que va inspirar aquest poema, on la ràbia i la nostàlgia de temps passats s’acaricien.

El Besòs (1975)
Si el Besòs, captaire
rabiüt,
fa aquesta flaire
i baixa tan brut
de virus de drapaire,
és perquè s’ha begut
amb embut
la meva sang, i no li’n queda gaire.

A un cantó (on temps enrere,
temps de bruixes,
s’hi collien maduixes
en doble renglera
de violetes i salzes corals)
jo hi tenia la meva llar d’or fals
i pare i mare, que, per fer drecera
de mort, són immortals.

Amant a l’inrevés,
seduït per l’engany
fatídic, desitja l’últim bes,
la mar femella, que no sap qui és.
I cau al parany
de l’immens llavi estrany.
Després… Hi ha després?

Podem sempre recordar a Pedro Cano mitjançant els seus escrits. Pedro, nascut a Jaén, però rabiosament colomenc, va deixar-hi una militància entregada a la VIDA en majúscules. Com un rocker va viure i va ajudar a viure, i se’n va anar massa de pressa.

En el llibre Viaje al estanque de los peces dorados, editat per L’Esguard, ens deixa un glop d’una visió de Santa Coloma des d’una llunyania física i sentimental, que alhora és una fragància indòmita, que respira tranquil·litat tot observant la tumultuosa ciutat.

Mirador del poblado Ibérico
La luz estalla en los ojos
que miran el horizonte.

Himen inmenso.

El cielo preñado de vetas distintas
condecora las nubes que se deslizan
abrazadas por las llamas.

A lo lejos una nave busca su destino.
Lienzo sin ángulos en la tarde inmóvil
que acaricia el lomo arcaico de las piedras.

Se respira una brisa fina que sofoca
la ira de los insectos.
Silencio nuevo.
Un aura azul corona la montaña.

El día se despide.
Lentamente en la ciudad
se encienden las luces que espantan la soledad.

Continuaré amb un poema de Rodolfo del Hoyo, escriptor prolífic: poeta, novel·lista i cuentista molt vinculat a la cultura i la societat colomenca. Impulsor del Tríptic del Barcelonès Nord, un espai de trobada de poetes de les ciutats perifèriques de Barcelona. El mes d’octubre va realitzar una lectura de la seva obra amb el títol 30+70 (30 obres publicades i 70 anys d’experiència).

Amb “El Nadal i el Silenci” ens porta a un temps on els carrers eren de terra, les cases auto-construccions fetes per persones vingudes d’altres terres, i per un infant tot era una nova descoberta o aventura. Uns versos que alhora desprenen certa enyorança.

El Nadal i el Silenci
A l’endemà de celebrar el sopar
familiar de la Nit de Nadal
no se sentien els nens al carrer
ni a mig matí les rialles dels joves.
Tampoc no se sentia la remor
dels motors dels cotxes que acostumaven
a fer caravana els dies de festa.
Passaven les hores silencioses
i buides, massa tristes per a mi.
Potser per això cercava aventures.
Caminava pels barris marginals
quan vaig veure un home vestit amb robes
atrotinades. Es cobria el cap
amb una boina com si aquella gorra
fos una prolongació del cos.
Tirava un carretó, que era una caixa
de verdures amb rodes artesanes
de fusta i de ferro. Anava inclinat
cap al davant arrossegant bidons
de plàstic plens d’aigua amb la qual faria
el morter per construir l’habitatge,
encara barraca amb sostre de llauna,
que aniria substituint per teules
i maons, amb determinació.
Empès per l’orgull i la dignitat
de persona endurida en la batalla
per sobreviure, treballant al camp,
sotmès a la tirania dels amos.
Vaig pensar que aquell home estava sol,
mentre els seus restaven a Andalusia
o a Extremadura, esperant que la casa
nova els cridés a la terra promesa.
Qui sap si menjaria polvorones
enviats des del poble per sentir
que els tenia al costat, mentre escoltava
cançons, en una ràdio de piles,
que el transportaven als seus orígens.
Ho recordo sempre en aquestes dates
de centres comercials animats,
nadals sorollosos amb gent pertot,
de trànsit de cotxes amunt i avall,
de cridòria de nens i converses
en llargues sobretaules i rialles.
Potser el record d’aquells que ja no hi són
enterboleix els ulls que dissimulen
l’esguard. Jo, que no estimava el silenci,
ara el cerco en la imatge d’aquell home
solitari, que em vessa de les mans
i es fa paraula en l’ànima serena.

*Poema a partir d’una fotografia de Salvador Monroig.
A la vora del Besòs un home arrossega un carro amb bidons
d’aigua. HI ha un camió enorme i nens jugant.

En Jordi Valls és un dels poetes colomencs que ha creuat el pont, i ha tingut reconeixement. L’any 2006 va ésser Poeta de la Ciutat de Barcelona. Acumula diversos premis de prestigi. Així i tot és un escriptor incisiu i combatiu, company de moltes jams poètiques. A Ultima Oda a Barcelona Jordi Valls, juntament amb en Lluís Calvo, li donen la volta al poema de Joan Maragall, i caminen i ensumen els barris des d’on s’aixeca l’urbs ancestral, barris humils però poderosos. I passejant fan una parada al barri del Fondo, la diversitat és la riquesa i la saviesa, tot empoderant els seus habitants enfront de les veïnes de les cases del barri alt.

Camí del Fondo
Pots resumir-ho tot en un sol vers:
la Terra és una llar, però no sempre t’hi esperen.
Digues que això és el món: l’has encertada.
Camí del Fondo, final de la línia 1.

El llibreter de la Catalònia no és el de Kabul,
però l’Èufrates davalla, a cops, com el Besòs
i algú arriba, cruel, de l’Orient.
Aquí pots fer la volta al món
i assajar camins sense marrada.
Però, fet i fet, no ets un galant de Bollywood:
Amitabh Bachchan és un miratge
i la cançó, aquest cop, no sona per tu.
El carrer Pirineus puja fins a Badalona
i el batec dels turons és un tatuatge
que segella els teus ulls. ¿Quines paraules
t’encalcen en les cent setanta llengües
dels qui han vingut a refundar la teva?
La saba corre, no s’estanca pas.
i tu, Mohammed, ets el nou timbaler del Bruc,
del carrer Bruc del Fondo, aquí, a Santa Coloma.
Però també vosaltres, Xin, Rishi, Kevin,
toqueu el gran timbal: no me n’oblido.
Urdú, xinès, bengalí, romanès: nous accents, noves veus.

Quin poema escriuria, aquí, el Mestre Foix?
Digueu-ho clarament, caguerris de part alta.
I vosaltres, Calvo i Valls, no exerciu de pontífexs,
que un pobre poeta no és, ben bé, un poeta pobre.
Tenir vista és no perdre el món de vista,
és a dir que cadascú ha de fer el seu camí
sense mites absurds ni veus edulcorades.
Que ara tot és multicultural, multicolor i multisala.
I per això cal dir-ho tot ben clar:
el mot sempre a l’aguait, la rima ben sincera.
I a la beata del loft, que mai viuria aquí,
una estada ben llarga al pis pastera.

Mateo Rello és un home vital, inquiet i que treballa en silenci, escriu poesia, manté viva la flama de las Jornadas en Lenguas Peninsulares i la revista Caravansari. En aquest poema, que enllaça amb els poemes de Màrius Sampere i Rodolfo del Hoyo, des d’una visió existencial, humanista, on transitava la vida l’any 1971, des d’una dignitat rebel enfront de la derrota ideològica i la supervivència a la dictadura i a una eterna postguerra.

Santa Coloma de Gramenet , 1971
Sobre la mesa del precario bar,
una tormenta de plástico duro
se derrama
y alguien revuelve el dominó,
repartiendo la suerte o la desgracia.
Uno de la partida mira por la ventana.
Con ojos de hombre viejo,
ve oscurecerse
un cielo de jarrones
en la inminencia del estruendo.
El primer trueno
y las fichas callan.
Si tiene que llover,
que llueva pronto,
que lo quiero ver.
Vino con la oleada
de los míticos murcianos.
De la barraca en La Torrassa, la Petita Múrcia,
al Frente de Aragón y del frente a la cárcel.
Se libró de las sacas.
Y luego, la barraca en Montjuïc.
Llegó a Santa Coloma
anciano ya y cansado,
pero vivo.
Con la moral de los supervivientes
que nunca mendigaron ni pidieron perdón
y aupado por compadres y vecinos,
se levantó la casa en la montaña.
*
Hoy la montaña es también ciudad. Ha visto
calles arduas trepar por las laderas:
asmáticos adarves, fosos destartalados
bajo un ejército de antenas.

No le importa
que dentro de unas horas, esas calles,
abigarradas y azarosas más que sucesivas,
de habitación difícil,

se hayan vuelto

de nuevo navegables
—así sucede cada vez que llueve—
porque después calles y huertos
hierven de caracoles —¿dónde
se esconderían, los jodidos?—
y de críos
que juegan con el barro fresco
como de él recién nacidos.
La montaña le gusta
—amplio regazo de antiquísimo ídolo—,
como le gusta preguntar, y sabe de las cosas
que la montaña ha ido devolviendo,
restos de un viejo modo de vivir,
reliquias oxidadas de otras guerras
siempre contra los mismos

hombres de pecho de lata.

¡Mira que hasta una calavera
atravesada por un clavo!
Se indigna ante tan clara muestra
de mala leche y falta
de sentido del humor
que pagó aquel ibero, de seguro
terco y rebelde como él mismo.

Des de Córdoba, on viu des de fa 25 anys, en José Garcia Obrero ens porta el seu accent colomenc on va néixer. Impulsor del projecte Poetas por el Clima, redactor de Caravansari i finalista del Premio Andalucia de la Crítica.
A Juegos ens duu a una ciutat per fer, des de la visió d’un infant, una ciutat que era un petit poble, on les persones d’altres contrades aportaven les seves tradicions i cultures. I l’infant, com l’infant de Cinema Paradiso, obre bé els ulls mentre juga, perquè quan serà gran descriurà aquells instants on la felicitat no era una qüestió material.

Juegos

A mi hermano Pedro

El universo es una calle sin asfalto,
una colina con forma de nubes,
una luz suave que engendra
polvo dorado.
Los niños respiramos ese polvo
que alimenta más que la merienda.
Mi hermano juega a fútbol como Schuster y yo levanto
diques diminutos
que frenan la riada.
Silvia tiene una sonrisa morena
que se cuela entre mis dientes de leche. Y mi
corazón salta a la comba,
brinca y se encabrita
como una bicicleta de cross.
Las personas mayores
bajan sus sillas desde el ático
para exhibir sus brazos de campiña, para cubrir la calle
de acentos afilados en patios de vecinos.
Cuando el sol se come el lomo de Montjuïc, Santa
Coloma se llena de hombres cansados,
oscuros como un ladrido
los niños jugamos ajenos a nostalgias que los hombres
ocultan en cajas de herramientas.

La calle es ahora
polvo dorado que cesa con la noche.

Eres pequeño, universo canalla como un tango, triste
universo salpicado de alacranes y hormigas,
en torno al que hoy gravito
con el mar engastado entre las cejas.

En Joan de la Vega és un apassionat, un tot terreny, professional d’arts gràfiques, corredor de curses de muntanya, entrenador i jugador de bàsquet, activista, solidari… Com va deixar escrit Miguel Hernàndez, “molts glops és la vida”. Prolífic i premiat poeta, encara no ha tingut el reconeixement merescut com a editor. En Joan és l’etern inconformista, però no és pas un rebel sense causa, sempre a prop de la cultura i de la gent de Santa Coloma. És dels pocs que ha estat a gairebé totes les ciutats agermanades amb Santa Coloma. Com a poeta ha explorat la poesia de l’experiència, i s’ha obert al coneixement de la poesia japonesa mitjançant diverses publicacions de haikus.

A “Jesús de Gramenet” desfila la ràbia contra la màquina, la màquina del poder, de les polítiques no socials, de l’urbanisme especulatiu, del cruel silenci ciutadà. Una ciutat com monòlit en el desert, impertorbable, assolada, però nostra.

Jesús de Gramenet
Beneeixo aquesta ciutat
que m’ha vist créixer.
Cantonades pudents,
rialles obscenes.

Beneeixo la seva natura morta.
Teranyina de bars,
fútils castanyoles.

Beneeixo aquests edifícis grisos
que mantenen una erecció
amb interrogants no resolts.

Beneeixo la ciutat adormida
que es priva dels records,
dropeja pels carrers mediocres
i es deté sobre un horitzó
desficiós i gèlid.

Beneeixo aquesta Santa Coloma
nostra de cada dia,
pobra i ridícula, que s’erigeix
com un immens taüt.

Beneeixo aquesta ciutat sense flors,
beneeixo aquesta ciutat sense fonts,
beneeixo aquesta ciutat sense cor.

Per acabar aquest laberint de carrers i de barris colomencs, hi afegeixo “Hijos del Agobio”, un poema que vaig escriure d’una tirada, inspirat en el poema Howl de Allen Ginsberg. Un poema amb què vaig obtenir l’accèssit en el premi José María Valverde. Hijos del Agobio ens duu a la part fosca de la ciutat, a la mort i l’esperança, a la lluita i la derrota, al compromís i el desencís, d’un temps, d’una ciutat, d’un país.

Hijos del agobio (fragmento)

Dormidos al tiempo y al amor
un largo camino y sin ilusión
que hay que recorrer,
que hay que maldecir,
hijos del agobio y del dolor.
Jesús de la Rosa

Un día pregunté qué fue de Juan
y mi viejo profesor sabía que el caballo
había corrido muy deprisa,
también Miguel y Jordi.

En mi calle se escuchaban aullidos de selva,
de primates lisérgicos, de jeringuillas en los rincones,
escondidas entre los orines y las bolsas de basura
que nunca se llevó el camión.

Qué más daba sólo era un barrio obrero,
de jodidos hijos del agobio, de parados,
de padres alcohólicos e hijos drogadictos,
de camellos, que antes fueron cobayas,
de cobayas que nacieron limpios,
dorados en días con Sol,
de amapolas en los descampados,
de espigas de trigo como oro en la montaña,
donde las parejas jugaban al despiste
y las bandas atracaban con la correa,
donde las escuelas eran barracones,
las iglesias asambleas revolucionarias
y el autobús una forma de huir al paraíso,
más allá del río, donde sólo una línea hacía el recorrido
entre las paradas del centro y del gran comercio,
donde un día un atentado se llevó al arquitecto
de lo que era un Plan nuevo.

Entonces despertamos de la profunda levedad del ser,
de las lánguidas tardes de cineclub de arte y ensayo,
de cien pesetas para el fin de semana
y de la cerveza con bravas en el bar de Cristo,
donde de reojo mirábamos a sus hijas,
que miraban a aquellos que saltaban vallas,
que pudiendo ser Einstein prefirieron ser cerebros
de trapicheo y financieros del conteo de gramos,
entre las podredumbres y las vomiteras de la frontera,
donde sin embargo nacieron flores: claveles y girasoles.

Quién quería ser Rockefeller,
si la noche los gritos y el espanto
conducían a las huellas de Poe
y debajo de las ventanas el grupo de palmeros
hacia ritmos cadentes, decadentes,
para acompañar a los Chichos,
y a lo lejos Ramoncín en una noche de verano
y litros de alcohol, escondía el punk y la chincheta.
Que detrás de las fábricas aprendías el sexo,
el porno de papel y el sabor de aquellos húmedos labios
que vinieron a salvarte del precipicio.
Ilusión fugaz que convertía a plebeyos en príncipes
y a las princesas en Mata Haris.

Puertas que se abrían para aullarte mientras dormías,
cuando venían de hacer un Chuck Norris o de Vietnam,
que escupieron la rabia, la bilis y su pasado
para joder el presente.

Los que se creyeron amos del destino
de los otros, que derrumbaron más que construyeron,
que con una estrella en la mano nunca fueron héroes
aunque reescribieran su historia,
aunque releyeran a los guerrilleros
de Sierra Maestra, barbudos al fin y al cabo,
que llenaron los estantes de libros de misterios,
de paraísos perdidos, de civilizaciones desaparecidas,
que fueron empujados a beber del cáliz de la salvaje vida,
que iluminaron aceras del carrer de Carretas
o del Conde del Asalto,
que condujeron a marquesas, a duendes y a vampiros
a los escenarios del terror,
que escondieron en los armarios, armas, cuchillos y su pasado.