‘Munich’, una de les obres més reivindicables de Steven Spielberg

XAVI TORRENTS VALDEIGLESIAS

“Per què tallar-me les ungles? Tornaran a créixer…” Amb aquest comentari, Ephraim (Geoffrey Rush) deixa clar a Avner (Eric Bana) que el terrorisme té la capacitat de reemplaçar amb facilitat els seus membres caiguts o eliminats, la qual cosa permet que el cicle de violència mai s’aturi i es mantingui el temps que faci falta, per tal d’aconseguir la desitjada “pau”. Avner no està òbviament gens d’acord amb aquesta reflexió, però al mateix temps el seu viatge l’ha acabat portant a convertir-se en un home profundament contrariat, batallant vers el seu conflicte interior, tot sent un jueu israelià que ha viscut, provocat i portat a terme terribles actes de violència en nom de la suposada “pau”, i la seva revelació última és simplement adonar-se que un cicle interminable de venjança tan sols és un camí cap a l’abisme més fosc i infernal. Munich (2005) és una de les pel·lícules més reivindicables de Steven Spielberg, i una de les més honestes, valentes i coherents de la seva filmografia. Basada en la novel·la Vengeance de George Jonas, a partir de la qual es pren una sèrie de llibertats a l’hora d’adaptar-la, el relat es centra en els esdeveniments històrics de l’atemptat terrorista de Setembre Negre contra l’equip nacional israelià durant els Jocs Olímpics d’estiu de 1972 a Munic, Alemanya, i sobretot en la missió que desenvolupa el Mossad per buscar els responsables i eliminar-los. Si bé l’adaptació de Spielberg pot no ser la més precisa històricament, el que que sí aconsegueix, en canvi, és representar excel·lentment en imatges la complicitat, contradicció i tragèdia que ha caracteritzat el conflicte israelianopalestí des de fa dècades.

Fins a quin punt val la pena la venjança? I quines són les conseqüències que comporta? Aquest film ens planteja els dilemes morals de com pot haver-hi una pau que perduri després de tanta violència i vessament de sang durant anys, ja que, més enllà del fet de que els punts de vista històrics i ideològics d’ambdós grups mai semblen alinear-se, també hi ha un rerefons violent de com els dos veuen la seva lluita i allò que estan disposats a fer per assegurar l’èxit de la seva causa. Munich mai té dubtes a l’hora d’abordar la brutalitat de la sang i la mort. No obstant això, no glorifica als operatius del Mossad; no atorga èpica a la violència, ni la justifica. Simplement la mostra en pantalla; en el seu sentit més profund, aquesta obra permet que el públic decideixi per si mateix on ha de dipositar la seva empatia, i, a mesura que el metratge avança, això es fa cada cop més difícil. Spielberg no és un home desproveït de simpaties polítiques i ideològiques, ni tampoc és insensible a la tragèdia; ho va demostrar clarament a La llista de Schindler (1993). Però a Munich va decidir anar més enllà dels seus sentiments personals a l’hora de filmar aquesta història, i la raó per la qual aquest tipus d’enfocament és la manera correcta de construir el relat és perquè allò que ens narra és un conflicte que la gent necessita conèixer i entendre en la seva totalitat, sense donar més llum o foscor a un bàndol o altre, tot portant-nos així a reflexionar sobre com realment en aquest món el bé i el mal no són entitats tan clarament diferenciades.

Munich ens fa sentir l’horror de la mort, de la pèrdua de vides humanes i dels danys col·laterals de la guerra. És difícil pensar en una altra pel·lícula que ens porti a pensar en el terrorisme modern de la manera valenta i honesta en què veritablement necessitem pensar-hi. I no només ho fa a través de les seves imatges i el seu guió; una de les majors virtuts de Munich és també com s’utilitza la partitura de John Williams. La música és sovint un element bàsic de thrillers d’espies, especialment en seqüències d’acció i moments èpics, però en aquest film, en lloc de fer un ús melodramàtic de la música per tal d’emocionar-nos o per portar-nos de la mà a través de la narració, la banda sonora opta per una poètica austeritat, on l’equilibri entre melodia i silenci és la clau, component una edificació musical que s’adapta perfectament al to minimalista de la pel·lícula.

En un diàleg del film, Ali (membre de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina) comenta que ell creu que es necessitaran unes quantes generacions més però que una Palestina lliure és inevitable, ja que la pobra situació que hi ha als camps de refugiats farà que els palestins guanyin a causa de la seva pròpia demografia i de la profunda creença en la seva voluntat d’una “llar” i un estat propi separat d’altres identitats àrabs. “Volem ser una nació” és una creença que no ha canviat en els últims quaranta anys i és un fet inqüestionable a l’hora d’entendre com continua el conflicte israelianopalestí avui. Spielberg no ens dona cap solució, no és dogmàtic, ni tampoc ens vols transmetre cap lliçó o sermó, i el motiu és que, en part, ell tampoc sap quines són les respostes. Quan s’ha contemplat seriosament i sense embuts allò que la venjança acaba fent a aquells que la promulguen, qualsevol resposta que ens atrevim a oferir és probablement esbiaixada i reduccionista. Spielberg, per tant, decideix humilment no donar-ne cap, i tan sols ens mostra imatges per tal que nosaltres en traiem les nostres pròpies conclusions, però el que sí que porta a terme, i molt bé, és voler-nos fer entendre que generalment a la vida els resultats de les nostres accions sovint no acaben sent els que preteníem.

Tot i que no va tenir un èxit comercial a taquilla, Munich va ser aclamada per la crítica i va ser nominada a cinc Òscars, incloent-hi els de Millor pel·lícula, Millor guió adaptat i Millor banda sonora. Han passat gairebé vint anys des que es va estrenar i la seva rellevància històrica continua més vigent que mai; ens fa adonar de com el caos i els genocidis encara regnen amb impunitat, i en tot moment el que vol de nosaltres com a espectadors és que ens preguntem, de la mateixa manera que ho fa Spielberg –no amb paraules, sinó amb la imatge final de la pel·lícula–, la següent qüestió: “Tot aquest llarg cicle de violència i mort, a on ens ha acabat portant?”