Recordant Jordi Navarro
Josep Sol i el pintor Francesc Serra
OPINIÓ
ALBERT FABÀ
Jo tenia disset anys. I al final del COU el capellà de l’institut, que es volia fer el simpàtic, ens va proposar un viatge de fi de curs… a Lourdes. Uns quants descreguts ens hi vam apuntar, amb la intenció d’escolar-nos a França i comprar llibres i discos que aquí no es podien adquirir, perquè estaven prohibits.
El més curiós de l’assumpte és que a Lourdes feien Le Dernier Tango à Paris. Encuriosits, alguns hi vam anar. No em va agradar. La vaig trobar avorrida i decadent. A hores d’ara, el balanç encara seria més negatiu. Maria Schneider, la protagonista del film, va declarar fa poc que l’escena de la mantega, en què Marlon Brando la sodomitzava, es va fer sense saber res ella, prèviament, de què anava la cosa. En realitat, doncs, fou una violació, en tota regla. El pocavergonya de Bertolucci, el director, ho justificà dient que així l’escena s’aproparia més al cinema verité.
La qüestió és que vaig venir ben proveït, de les terres gal·les. Alguns discos de Raimon (us estranya?) i aquest de Georges Brassens. A mi em sonava que hi havia un cantautor francès que feia coses semblants a les de la Nova Cançó. En realitat, era ben bé a l’inrevès. Alguns dels primers Setze Jutges s’hi inspiraren per construir les seves primeres cançons. Fins i tot, Josep Maria Espinàs va publicar un disc que es deia Espinàs canta Brassens. Total, que vaig quedar ben satisfet. Qui va quedar una mica escaldat va ser el capellà promotor del viatge. Algú li devia dir: “I tu què fas portant els alumnes a Lourdes, a veure El último tango?
Jo m’escoltava aquestes cançons franceses, constantment. Però no entenia gairebé res. Una bona part dels títols. I alguna paraula solta. Poca cosa, al cap i a la fi. M’agradaven, això sí, les melodies. La que em resultava més enganxosa era Fernande.
Però no sabia de què anava la cosa. Han hagut de passar uns quants anys per poder associar la cançó a aquest poema d’Estellés que darrerament cito, a bastament. “M’he masturbat avui mirant el cos / des del meu llit d’una jove a la platja…”. El cas és “je bande”, que es repeteix constantment a la tornada, vol dir excitar-se sexualment (un membre del sexe masculí), trempar, vaja, en llenguatge més col·loquial.
Tot i que França és “nord enllà/ on diuen que la gent és neta/ i noble, culta, rica, lliure, /desvetllada i feliç”, aquesta cançó va ser considerada, en el seu moment, clarament provocadora. Malgrat que es va escriure més enllà del 1.968. Però és que el cantautor nascut a la ciutat de Sète, vora la Mediterrània, combina especialment bé el lirisme de les seves lletres, amb el caràcter provocatiu d’alguns dels seus temes. Com és lògic, aquest fet fereix les susceptibilitats de “les gents d’ordre”, però estimula i encoratja la imaginació de molts altres mortals.
És el que li va passar a Brassens amb les prostitutes de París, que, el 1976, li van fer arribar aquest text: “Cher Georges Brassens, nous les Putains vous disons merci pour vos si belles chansons qui nous aident à vivre. Malheureusement nous n’avons eu votre adresse que très tard. Voici une invitation. Nous vous embrassons toutes. Vos Copines du Collectif de tout cœur avec vous toujours.” I l’animen a dedicar-los una cançó. I Brassens els en fa una. La complainte des filles de joie. Que teniu aquí, amb una traducció al castellà.
Ja veig, però, que he estirat més el braç que la màniga. Perquè jo us en volia parlar d’una altra, de les cançons d’aquest disc i ja em queda poc espai per fer-ho. Mourir pour des idées. La cançó té també la seva història. Prèviament, el cantant havia fet una cançó, Les deux oncles, que en part es podia considerar un menysteniment dels partisants, de les persones que es van alçar en armes contra la invasió alemanya i el règim col·laboracionista de Petain. Ja es veia venir, que rebria moltes crítiques. Però Brassens no es deixa acoquinar per les crítiques. D’un vers de la cançó polèmica “Qu’il est fou de perdre la vie pour des idées”, en fa una nova peça:
A mi, l’estrofa que m’agrada més és aquesta:
“Ô vous, les boutefeux
Ô vous les bons apôtres
Mourez donc les premiers, nous vous cédons le pas
Mais de grâce, morbleu
Laissez vivre les autres
La vie est à peu près leur seul luxe ici-bas”
En un moment que s’insinua, cada cop més, l’inici d’una nova “Guerra freda”, amb la retòrica corresponent, no està de més escoltar una cançó com aquesta, on la ironia de Brassens ens aconsella que, ves a saber, potser s’hi escau, mourir pour des idées, però millor fer-ho de mort lente…
8 Comments
He gaudit molt llegint-te i recordant, Albert. De ‘je bande’ no tenia idea. Mai te n’aniràs al llit (s’escau) sense saber una cosa nova.
‘La meva’ cançó de Brassens ha estat sempre ‘La mala reputació’.
A Youtube, on trobareu milers de versions, hi ha aquesta de Lidia Pujol que val molt la pena:
https://www.youtube.com/watch?v=kENkUw2c6DA
La mala reputació
En el poble, sense intenció,
Tinc molt mala reputació.
Tant se val si faig mal com bé
Tothom em pren per no sé què.
No em fico amb ningú, sóc tranquil de mena,
Només vaig tirant, jo vaig fent la meva.
Però la gent troba impertinent
Que facis ruta diferent. Si (bis)
*em maleeix tota la gent
Excepte els muts, és evident.
Quan és la festa nacional
Em quedo al llit, que m’és igual.
No desfilo seguint el so
Que va marcant cada cançó.
No vull molestar cap bona persona
Passo d’escoltar el flabiol que sona.
Però la gent troba impertinent
Que facis ruta diferent. Si (bis)
*tothom m’assenyala amb la mà
Excepte els mancs, i doncs és clar.
Si veig un lladre malaurat
Que el persegueix un pobletà
Faig la traveta i no, no em dol
Si cau a terra el pagerol.
No vull molestar cap bona persona
Si deixo escapar el lladre de pomes.
Però la gent troba impertinent
Que facis ruta diferent. Si (bis)
[*tothom vol fer-me cops de peu,
Tret dels invàlids, ja m’enteneu.]
No cal consultar cap augur
Per veure clar el meu futur.
Ja busquen una corda llarga
I em penjaran qualsevol tarda.
No vull molestar cap bona persona
Seguint el camí que no porta a roma.
Però la gent troba impertinent
Que facis ruta diferent. Si (bis)
*tothom vindrà a veure’m penjat,
Excepte els cecs, és obligat.
[Traducció i adaptació de Bel Olid.]
Bon article Albert. Vaig “descobrir” Brassens gracies a Paco Ibañez, als quinze anys, per mitjà d’un amic, tres anys mes gran que jo, que es fer portar un disc de França, quins temps, alli estava “La mala reputación”, crec que una de les millors versions. Malauradament vaig arribar a Séte massa tard, al vespre, per poder visitar el museu que el gran cantautor te alli, asignatura pendent, que un dia faré. Albert, saps portar bons records i tambe ensenyar coses noves, gracies.
Gràcies a tu, Ferran!
Es la nostra historia plena d’il·lusió i de lluita,i que en bona part la vam guanyar,la canço, els nostres himnes, ens van acompanyar, ara ja ha passat, però segueix sent la nostra historia. Ara son temps diferents, també nostres, si els volem viure, i els de voler viure, per que també hem de fer la nostra historia i el nostre futur, que es tant difícil com aquell que vam passar. Salut, lluita i futur.
Una abraçada Albert. Us vaig enviar una felicitació de Nadal, es un gravat de mon pare. La vaig enviar a l’adreça del carrer Manyanet, em sembla que es bona, ja m’ho confirmaras.
Del Brassens tinc el primer àlbum, amb lletres i partitures, del 1952. Inclou 10 cançons, entre elles “La mauvaise reputation” (ja va començar així). A la teva disposició, si t’interessa.
El disc de Paco Ibáñez canta a Brassens el tenia el meu pare i ara el tinc jo. Aquestes cançons formen part de la meva educació.
Encara que semblin dos móns sense contacte, em va impressionar que un altre mite francés, Serge Gainsbourg, sempre va dir que va trobar la primera inspiració en Brassens.
Molt bon article.
M’encantaria algun cop (com vaig fer amb Raimon) fer un “Cançons de Brassens” (en francès i traducció al català), però no sé si voldrien els meus amics músics…