Messianisme narcisista

OPINIÓ

LLUÍS SOLER ALSINA

Donald Trump ho va dir just després de l’atemptat que va patir l’estiu de l’any passat i, d’aleshores ençà, ho ha repetit una vegada i una altra: Déu li va salvar la vida. I ho va fer perquè ell, i només ell, és l’instrument de la divina providència encarregat de salvar el país, de redreçar-lo i retornar-li la puixança econòmica, la solidesa dels seus valors morals i el seu paper com a líder indiscutible del món.

Vist des d’Europa, la temptació fàcil és pensar que aquest tipus de declaracions són mera xerrameca, expressions mancades de tot contingut real, paraules grandiloqüents, però sense sentit que obeeixen exclusivament a la voluntat d’aprofitar-se dels sentiments fortament religiosos de bona part del seu electorat. En aquest sentit, resulta fàcil, i molt temptador, fer-ne escarni tot al·ludint a episodis com ara la seva relació amb una actriu porno, certament bo gaire edificants des d’un punt de vista cristià.

Tanmateix, és molt possible que aquestes apel·lacions al suposat propòsit diví juguin un paper clau en aquest segon mandat de Trump. Un nou mandat en què, a diferència del primer, tant la determinació de transformar radicalment la realitat del seu país ―i de les relacions internacionals― com la capacitat real de dur-ho a terme són superiors, molt superiors, a la seva primera etapa com a president. La raó és que tant la forma com el fons d’aquest inici del seu segon mandat apunten clarament a la intenció de capgirar-ho tot. Donar poder absolut a les grans empreses i corporacions oligopolístiques, desmantellant les agències i departaments federals que podrien limitar-ne el poder; substituir el lliure comerç pel proteccionisme; acabar amb el multilateralisme i avançar cap a la supremacia del seu país; deixar enrere els (tímids) compromisos mediambientals del govern anterior i reprendre l’extracció il·limitada de petroli i gas; posar fi als drets LGTBIQ+. I així un llarg etcètera. No som davant un canvi de govern, sinó davant la determinació absoluta de canviar de règim.

Doncs bé, un propòsit d’aquesta grandària requereix una justificació igualment descomunal. I quina explicació pot resultar més convincent que al·ludir a un suposat mandat diví? Amèrica està en perill, en decadència. Unes elits ―polítiques i econòmiques, però també intel·lectuals i mediàtiques― corruptes i antipatriotes menen el país cap al desastre. I, de retruc, tota la humanitat, car els Estats Units no són merament un país important, sinó el far espiritual i material que ha de guiar el món. I, davant un perill existencial com aquest, Déu ha intervingut, tot salvant la vida a l’única persona amb la capacitat i la determinació necessàries per a redreçar el rumb. Més encara, li ha salvat la vida amb la condició que, aquesta vegada, no s’aturi davant res ni ningú. Les desenes i desenes de decrets que signa frenèticament, així com la seva hiperactivitat, tenen, doncs, un sentit, una intencionalitat transcendental, un perquè.

Amb un corol·lari lògic, gairebé inevitable: oposar-s’hi, o fins i tot expressar dubtes i disconformitats, equival a estar en contra dels designis divins. Sota el seu mandat, la política deixa de ser un àmbit de deliberació i debat al voltant d’interessos, aspiracions, demandes i postulats que, per molt diversos i antagònics que siguin formen part del joc democràtic, per passar a ser l’espai on es dirimeix la batalla entre el bé i el mal, entre els bons patriotes i els que no ho són, entre allò que Déu vol allò que no.

Certament, les apel·lacions a la voluntat divina mai no han deixat d’estar presents en un país tan religiós com els Estats Units. I, tot que amb expressions diferents, més institucionals, també han tingut el seu protagonisme al nostre continent, on durant dècades la democràcia cristiana ha jugat un paper clau en països com ara Itàlia o Alemanya. O aquí, a Catalunya.

L’element innovador vindria donat, en part, per la intensitat, per no dir agressivitat, amb què Trump i els seus partidaris ho expressen. Però sobretot, i molt especialment, per la simbiosi amb l’egolatria explícita. En la cosmovisió cristiana predominant fins fa poques dècades, hom considerava escaient, per no dir virtuós, mostrar un cert grau d’humilitat (encara que fos totalment falsa). I, semblantment, també era del tot escaient fer professió d’una altra de les virtuts bàsiques del cristianisme: l’obediència, de manera que els líders de tarannà més obertament religiós seguien les línies marcades pel seu partit i, de retruc, les de l’església o esglésies. Trump trenca amb tota aquesta lògica precedent. Lluny de dissimular el seu ego, l’exhibeix en termes superlatius. Car, al capdavall, ell és la via que Déu ha triat per tal de dur a terme els seus propòsits. I la interlocució és directa, sense intermediaris. Sobren, doncs, partits, institucions i esglésies. I tampoc calen grans explicacions teològiques, ètiques o conceptuals. Una confiança descomunal en ell mateix i l’apel·lació a la seva intuïció són motius suficients.

Ara bé, aquest missatge només funciona si milions de ciutadans el troben convincent. I l’hi troben perquè connecta amb els seus valors i la seva cosmovisió. Una cosmovisió que, més enllà del fort component religiós, ve marcada per dos factors clau: d’una banda, una desconfiança creixent envers la política, la ciència o el periodisme; de l’altra, l’ego convertit en la mesura de totes les coses, en l’eix del qual tot parteix i cap al qual tot ha d’acabar tornant. En aquest marc, vantar-se de tenir connexió directa amb Déu i de ser l’instrument que acabarà amb les elits que porten el país cap al desastre, esdevé creïble, esdevé, fins i tot, natural.

Lluny de ser un element secundari o una mera eina de màrqueting polític, el to messiànic de Trump forma part inherent tant del seu projecte com de la seva persona. Més ben dit, és l’element que els connecta i els justifica. Déu i ego: heus aquí una parella que sembla destinada a jugar un paper decisiu en els nostres temps.