Memòries d’un capellà de barri

BIOGRAFIA DE JAUME PATRIÇ SAYRACH FATJÓ DELS XIPRERS. CAPÍTOL 14

AGUSTINA RICO

“En aquellos primeros meses me dediqué a buscar un terreno para la construcción del templo. Esquirol y yo hubiésemos preferido no edificar, sirviéndonos de Santa Rosa para el culto y la sacramentalización.”, escriu Jaume P. Sayrach a ‘En el Fondo. Parroquia de Sant Joan Baptista’. “En nuestros barrios hubiésemos abierto solo un localillo, como lugar de encuentro, para iniciar un contacto más sencillo con los vecinos. Pero no pudo ser. Un templo tenía que ser espacioso y situado en un lugar céntrico. Coloreé en un plano los tres solares más idóneos y lo presenté al obispado. El tercero, que fue el escogido, se hallaba en el cruce de las calles Massenet y Dalmau.”

El bisbat va comprar el terreny, propietat d’una família benestant de Barcelona, arrodonint la xifra a la baixa, i en van quedar pendents 250.000 pessetes “com a aportació dels feligresos”. Aquesta quantitat, notable per l’època, serà una llosa que pesarà durant anys en forma de quota mensual que anirà sortint de la paga d’en Jaume com a capellà i més endavant del seu salari com a treballador. Amb els companys, nous sacerdots a Santa Coloma, havien decidit no cobrar pels casaments, pels batejos, etc. i el que es recollia els diumenges era poc i a penes cobria les despeses bàsiques. En Jaume, tan esquiu sempre a parlar de diners, en presenta els comptes en les primeres pàgines de les seves memòries sobre l’etapa de sacerdot al Fondo, de 1965 a 1979, com si fos una forma de treure’s aquell pes de sobre definitivament.

La seva vivència de Santa Coloma serà intensa i abastarà la resta de la seva vida. Els seus propòsits quan arriba al Fondo són més radicals i d’un abast més ampli que a Vilafranca i al Poblenou. Ja no és tan jove, tampoc ningú tallarà abruptament la seva activitat ni la seva estada. De fet, va a una zona que no té gaires “pretendents”. Aquest tipus de barriades són concebudes com a terres de missió. No tothom se sent cridat per anar-hi ni tothom se sent capacitat per treballar-hi. Hi enviaven a fundar parròquies capellans que s’estrenaven com a rectors. En Jaume ja no estarà sota l’autoritat d’un superior directe ni dependrà de la comprensió d’aquest, com li havia passat en les dues destinacions anteriors. També els temps continuen canviant. Corren aires alternatius en els sectors cristians acostats a les classes populars i ell té el suport de l’equip que forma amb els seus companys sacerdots del barris colomencs.

Els moments històrics, el propi lloc i la gent que hi troba aportaran contundència èpica a l’espiritualitat despullada dels inicis, aquella primera missa de Nadal en un fred magatzem. A Santa Coloma, al Fondo, no l’acompanya la natura acollidora del Penedès ni l’estructura històrica d’un barri industrial barceloní, com al Poblenou. Viurà l’esperança del pioner, l’alegria de veure aixecar ”una casa”: la parròquia de Sant Joan Baptista, advocació que trià el mateix Jaume com a figura inspiradora. I la seva vida quotidiana estarà regida per una severa austeritat; el més semblant a una cel·la despullada enmig d’un barri populós. Obtindrà reconeixement i veurà reforçat el carisma de líder que ja tenia.

Amb els anys, farà una tasca ciutadana que deixarà una petja inesborrable, influirà en molta gent i marcarà vides. Fundarà revistes, crearà entitats i deixarà un llegat encara viu. Viurà intensament la creativitat i coneixerà diferents facetes de la vida. I forjarà amistats i afectes per sempre. Però també li tocarà bregar amb la solitud i els dubtes, encarar la impopularitat de certes decisions, pagar el preu de la coherència, topar amb l’acer de la crítica, confrontar-se amb uns altres lideratges o amb unes altres línies d’actuació. I toparà amb la desconfiança dels qui no connecten amb el seu tarannà ni amb les seves propostes. Es repetirà la dualitat de “els sayrachistes o sayrachians i els altres” en la seva etapa de capellà al Fondo, en la seva vida política i en el seu incansable activisme ciutadà. I entre els primers, els que l’estimen i el segueixen, apareixerà amb el pas del temps el sayrachista crític que li discuteix opinions, que li exigeix un tracte d’iguals, que porta amb paciència les arestes del seu caràcter, que oposa resistència a una exigència que voreja la militància… Aquell o aquella que el van conèixer com a mestre i després l’han tractat com a amic. Però malgrat tot, en el plat de la balança sempre hi veuran el que han rebut i el valor de la persona excepcional. I una persona excepcional és molt difícil que sigui una persona normal.

EN CONSTRUCCIÓ

El temple havia de ser pobre i despullat, sense més imatge que el Crist, que va encarregar a l’escultor Josep Ricart del Poblenou. La modernitat de la imatge sorprendria molts fidels, acostumats a un Jesucrist crucificat i moribund. La imatge representa la resurrecció i la vida. Un Crist amb els ulls oberts d’aire medieval i amb el cos flotant sobre la creu. La pròpia nau diàfana era un símbol de claredat i austeritat. La parròquia va ser dissenyada per l’arquitecte colomenc Xavier Valls -amb qui en Jaume havia fet amistat i amb qui treballarien en futurs projectes ciutadans- i construïda pel mestre d’obres de confiança d’en Valls, Macià Bardés, que s’implicaria amb la seva esposa, Maria, en la comunitat cristiana del barri. Aquella nau, amb la saleta adjacent, el petit despatx, fins la petita sagristia i la pròpia habitació d’en Jaume serien espais de reunió i de treball. Al barri no hi havia res més, quedava clar que el petit local amb què en un principi somiava no hauria pogut donar aixopluc a la JOC i que la parròquia de Santa Rosa no hauria donat a l’abast amb l’autèntica allau de bateigs i primeres comunions que demandaven uns barris plens de gent jove, en una època en què els fets fonamentals de la vida passaven per l’Església. Només obrir, la parròquia de Sant Joan Baptista es va desbordar de nens i d’adolescents.

L’ equilibri entre la coherència i el realisme de vegades es feia molt difícil de mantenir. L’equip dels nous capellans no veia de bon ull les obres socials parroquials perquè venien a pal·liar mancances que s’havien de reclamar per justícia. Però els locals parroquials es van obrir a tothom i van cobrir necessitats i múltiples iniciatives. El naixement de l’escola Aspanide per a infants amb disminució intel·lectual i el local de projeccions del naixent Cine Club Imatges van trobar recer a Sant Miquel (Singuerlín). A Santa Rosa va néixer el Casal de Cultura -reconvertint un espai de l’Obra Social Parroquial creada per mossèn Mata- on tantes persones van deixar enrere l’analfabetisme o es van poder treure el necessari títol de Graduat Escolar. A Santa Maria, Can Mariner, naixeria l’Escola Social i a Sant Joan Baptista, la Biblioteca Popular del Fondo.

Al costat del temple quedà un gran pati en previsió de construir-hi un centre social. Aquesta instal·lació naixeria ja amb un altre rector a la parròquia, Enric Grifo, amb el nom de Centre de Cultura Popular del Fondo, encara en funcionament. Enmig de tots dos edificis, en Jaume havia imaginat un petit claustre i va marcar-ne l’espai plantant-hi flors i arbres simbòlics com les tipuanes, la figuera, el freixe, l’alzina i un parell de xiprers dels quals en sobreviu un. Dues peces van ser també uns senyals d’identitat de la naixent parròquia: el segell –dissenyat pel pintor Vila Grau, per encàrrec d’en Jaume- i la figura de Sant Joan Baptista en un quadre de rajoles posat a l’atri, que va dissenyar ell mateix i va encarregar a la casa de ceràmiques Vicenç de Barcelona. El Baptista és considerat un profeta en diverses religions i és una figura que uneix austeritat i espiritualitat. Sobre aquesta figura, en Jaume comenta al seu blog: “ Hi havia cap sant més indicat per a la nostra parròquia? A part que feia uns anys que el barri celebrava la festa major el dia de Sant Joan. Hi vaig posar la imatge en unes senzilles rajoles, semblava que convidava la gent a entrar per trobar-se amb Jesús. Però a peu del carrer perquè Jesús havia vingut per a tota la gent del barri.”

El 18 de març de 1967, dissabte, s’inaugura la parròquia amb la benedicció del temple, en Jaume en fa una breu ressenya al llibre de memòries de la parròquia: “ Ya anochecido, mosén Mata hizo la bendición solemne de la Iglesia y yo celebré la misa, revestido de la casulla blanca de mi primera misa y sirviéndome del cáliz de cuando me ordené sacerdote. El templo estaba abarrotado, había acudido la gente sencilla del barrio, una pequeña representación del Ayuntamiento y familiares míos.”

En Jaume fa fer diferents bocets amb la figura de Sant Joan per aconseguir el logotip de la parròquia: finalment li va encarregar a l’artista Vila Grau, que va fer el que es mostra darrer

LA QÜESTIÓ DE LA LLENGUA

En Jaume havia escrit sempre en català, o sempre que havia pogut. La seva militància per la pervivència de la llengua catalana en plena postguerra li ve de família. Els germans Sayrach, des de nens, amb la publicació casolana La Pica i a l’entitat Acadèmia de Llengua Catalana en la seva joventut, treballaven per la llengua i la cultura catalanes en una etapa en què la presència pública del català era molt escassa i en àmbits molt restringits. El germans grans, Miquel Àngel i Manuel, han dedicat la seva vida professional a la producció editorial en llengua catalana. Els germans que es van fer capellans –Jaume P., Abelard i Narcís- han estat creadors de diferents tipus d’obres sempre en llengua catalana.

Miquel Àngel i Manuel Sayrach van publicar a l’Infantil primer i després a Tretzevents les aventures de Bibi i Tobi

Al Fondo dels anys 60 i 70, la vida era en castellà, la llengua en què està escrit En el Fondo, el llibre de memòries de l’etapa en què en Jaume va ser el capellà del barri. Les poques famílies catalanoparlants que hi havia provenien de terres lleidatanes, de la Franja d’Aragó i de València i havien arribat amb les immigracions de principis del segle XX. Amb l’arribada de les successives onades migratòries, cada cop més nombroses i majoritàriament provinents del sud d’Espanya, van quedar en absoluta minoria. La imatge de la caseta i l’hortet quedava lluny. La seva casa havia quedat encaixada entre blocs i van fer la permuta del solar per pisos. La població catalanoparlant es concentrava al barri antic de Santa Coloma i voltants de la parròquia gran, al nucli del Singuerlín i petits barris del voltant -i en alguna zona de torretes d’estiueig supervivents- i als nuclis dels barris de Raval i Santa Rosa. “A la Guinardera d’aquells anys, a poc a poc, es comença a sentir parlar castellà.”, diu Jordi Rovira al seu llibre sobre la història del barri. Faltaven uns anys perquè la reivindicació del català fos habitual entre les demandes socials i la senyera aparegués en els mítins i en les manifestacions obreres. Encara no s’havia popularitzat la idea encunyada pel socialista Rafael Campalans : “És català tot aquell qui viu i treballa a Catalunya.” Durant anys perduraria el tòpic que identificaria el castellà com la llengua de la classe obrera i associaria el català a la burgesia catalana. D’una altra banda, des del centralisme (de dretes i d’esquerres) es començaria a lluitar per la separació per llengües, el vell lerrouxisme tornaria a treure el cap, també des de Santa Coloma, i amb noms destacats.

CAPELLÀ OBRER

Amb la parròquia del Fondo (Sant Joan Baptista) i del Raval (Sant Jaume), en van ser creades dues més: Sant Miquel, al Singuerlín, amb Salvador Cabré, i Sant Joaquim, al Riu, amb Joaquim Trias. Era la primera vegada que en el nomenament es parlava d’un equip de capellans, de la necessitat de realitzar un treball conjunt en un vast territori no solament molt poblat de nou sinó, simplificant, el que se’n podria dir “deixat de la mà de Déu.” El bisbe, monsenyor Modrego, sap que la idea de grup serà grata als capellans, joves i del mateix estil, més interessats a adreçar-se al poble que no pas a treballar murs endins.

En Jaume va obtenir el títol de pintor al Centro Sindical de Formación Profesional Acelerada. A la segona foto, fa un rètol per l’empresa badalonina Sayas, on va treballar. A sota, un reportatge de Rafael Pradas sobre ‘Los curas obreros’

Una de les decisions importants que prenen els nous rectors colomencs és renunciar a la paga com a capellans i viure del seu treball. Alguns eren nomenats professors de religió de centres escolars. L’equip inicial optà per una línia obrera. Amb els canvis i noves incorporacions en l’equip sacerdotal, les feines es diversificaran: mecànic, mestre, treballador social, delineant, professor de religió… Per poder treballar, en Jaume es va treure el títol de pintor en la Escuela de Formación Profesional acelerada para Adultos que hi havia a Sant Andreu de Palomar. I va entrar com a pintor retolista a l’empresa Sayas de Badalona. No va dir que era capellà però al final sempre hi havia algú que el reconeixia. “Cuando mis compañeros supieron que yo era cura, la camaradería había hecho ya bastante camino para que pudiese estropearse”, explicava en un escrit.

Els anys 70 es van fer molt populars els termes en castellà “cura o sacerdote obrero”, “curas rojos” y “curas comunistas”. Aquesta darrera va ser el títol d’una obra del religiós i llavors famosíssim escriptor de novel·les juvenils José Luís Martín Vigil. Alguns dirigents de l’Església espanyola eren designats com “obispo rojo”, com Mauro Rubio, dirigent de la JOC -una influència decisiva per a en Jaume- i després bisbe de Salamanca, quan apareixia en les mitjans de comunicació donant suport a alguna protesta obrera o estudiantil. El bisbe auxiliar de Madrid, Alberto Iniesta, nomenat el 1972 -amb qui també va tenir contacte en Jaume- era considerat un dels bisbes rojos per titulars com aquest: “Una sociedad sin clases, más cercana al ideal evangélico que una clasista”. L’exemple de religiós de més alt nivell considerat desafecte al règim, “rojo” per tant, era el cardenal Vicente Enrique i Tarancón, franquista en els seus orígens i evolucionat cap a actituds conciliadores, que va rebre crits de “Tarancón al paredón” en el funeral de l’almirall Carrero Blanco (1973).

El moviment dels capellans obrers va arrelar fort en alguns punts de la península durant els anys 60 i 70. Arrenca ja els anys 40 a França, d’on provenen la majoria dels renovadors de la teologia del segle XX, amb l’entrada com a treballadors dels sacerdots Louis-Joseph Lebret i Jacques Loew en un sector dur, els molls de Marsella, i s’impliquen en les reivindicacions laborals. Entre els capellans obrers francesos destaca l’Abate Pierre -fundador del moviment Emaús- i la congregació dels Germanets de Jesús –fundada per Charles de Foucauld-. L’activitat laboral dels religiosos va estar prohibida pel papat en diferents èpoques fins que el papa Pau VIè la va autoritzar. A partir de 1964 es va estendre en diferents llocs d’Espanya i va ser un moviment molt potent a Latinoamèrica, lligat a la Teologia de l’Alliberament. També eren coneguts com “curas villeros” en referència als barris on vivien, els més pobres o “villas miseria”. A Espanya, se’n consideren precursors Guillermo de Rovirosa i Tomás de Malagón, que estenen des de l’ HOAC els anys 50 els grups de Jesús Obrero, una pastoral de proximitat al món del treball amb objectius de dignificació i formació semblants a la primera JOC. A la siderúrgia del nord, Pedro Solabarría i David Armentía, sacerdots i obrers industrials bascos, són considerats els pioners, en la pràctica, del moviment dels capellans obrers a Espanya. Anys després, els noms de Diamandino Garcia -el capellà de les veremes- , Francisco García Salve, el padre Gamo i el veterà padre Llanos es van fer molt coneguts. De capellans obrers, se’n calculen uns 800 a tot l’estat. I també hi va haver moltes monges obreres, les grans desconegudes. A la comarca del Baix Llobregat, la figura religiosa i combativa més destacada era la del jesuïta Joan N. Garcia- Nieto, fill d’una família molt destacada. De jove havia treballat a pic i pala en el “plan Badajoz” -projecte franquista de desenvolupament- i havia participat en les mobilitzacions de treballadors en la siderúrgia i en les conques mineres del nord. Va ser un dels fundadors de CCOO al Baix Llobregat i cofundador amb Alfonso Carlos Comín de Cristians pel Socialisme els anys 70.

El moviment dels capellans obrers va ser una baula important en l’objectiu de separar l’Església de l’Estat. Com passaria amb la reforma dels sagraments, que l’equip de nous capellans va plantejar des dels inicis, van ser els pioners en unes maneres de fer que amb el temps serien les habituals però que llavors van suposar un salt qualitatiu, amb els costos corresponents. Fent balanç sobre la seva experiència com a capellà obrer en diferents treballs, en Jaume concloïa: “Había aprendido a valorar a la gente en su mundo verdadero y a cuestionarme cómo deberíamos presentar el Evangelio para que les resultase interesante (…) Me pregunto si los obreros con los que he convivido habrán vislumbrado, en algun momento, algún destello de mi fe. “

---