McDonald’s

ANTONIO MOLINA
Fa uns dies que passo per la cantonada de l’Avinguda Francesc Macià i el Passeig Llorenç Serra i veig que el local es troba en obres. Reformes profundes. Abans hi havia un establiment comercial de productes a baix preu, alguna cosa va passar que van haver de tancar i al cap de pocs dies, van començar unes obres que m’han encuriosit relativament. Però, l’altre dia, vaig assabentar-me per casualitat que les obres i les reformes són per la pròxima obertura d’un McDonald’s. I així completarem en el mateix carrer el hub gastronòmic conformat pel Burger King, el Telepizza i la famosa marca del pallasso. El KFC queda una mica més amunt. I ara el que s’espera de mi, com a comunista trasnochado (disculpeu, però això del comunista passat de moda que em recomana el Softcatalà ho veig massa ensucrat), és que posi el crit al cel i carregui contra la invasió de la cultura americana, la pèrdua de la tradicional gastronomia local a base de braves, pinxos i xocos, o em faci l’exquisit contraposant el macpollo amb les delícies de La Lluerna. Però no, no ho faré. Perquè així com la ciutat canvia i es transforma i assumeix amb normalitat que el seu paisatge s’adeqüi als nous temps i demandes crec que la tasca que em pertoca també com a responsable polític, opinador i colomenc és la d’observar aquests canvis i dinàmiques dintre de tot un procés de normalització de la nostra ciutat deixant enrere aquell estigma de ciutat dormitori, de ciutat que… bé, ja ho sabeu totes les que llegiu els articles de Fòrum-Grama del que parlo. Així doncs, saludo l’arribada de la quarta i potser més famosa pota del grup dels reis del menjar brossa (¿?) amb el seu representant més famós a escala planetària i, de la mateixa manera que es va rebre l’obertura d’un McDonalds a la Plaça Roja de Moscou com la veritable fi del comunisme i de la Unió Soviètica, això no representa la caiguda de res semblant sinó que significa l’entrada de la nostra ciutat en l’univers d’allò quotidià per a moltes persones del nostre entorn i per a mi mateix, ocasional i vergonyant consumidor del Whopper, que ara, de camí a casa, em veuré obligat a resistir la temptació d’abandonar, una vegada més, els meus ferms principis per caure en la xarxa captivadora de les patates fregides precongelades i fredes tot alhora. (Telita des que va començar la frase fins que ha acabat, ¿veritat?) És així, llavors, que Santa Coloma, que ja ho és, referma la seva oferta gastronòmica i obre un nou espai de valor afegit per al seu jovent, que té en aquests espais de menjar ràpid i de qualitat discutible, a manca d’altres alternatives millors, un lloc legitimat per l’influx de la cultura anglosaxona. Un orgull a més que un dels proveïdors d’aliments als nostres defensors de la civilització occidental com és l’exèrcit israelià s’instal·li també a Santa Coloma. Ho sento, no he pogut evitar. Se’m veu massa el llautó del comunista trasnochado i a la mínima, zas, tinc una recaiguda. Però es passa ràpid. No us preocupeu. No es tracta d’amargar-li la vida a ningú, ni d’assenyalar contradiccions, ni de fer de Grinch que es queixa que estem perdent valors i consciència de classe, ni de reclamar una tornada a un passat romantitzat on no paràvem de lluitar, i érem, érem, érem. Ja està. Es tracta de fer-se el cor fort i assumir aquesta nova realitat social i cultural per la qual assumim que venint cap a la feina, just a la boca del metro Santa Coloma, sota les fonts de la Plaça de la Vila, al bell mig de la vorera hi hagués una persona amb un sac de dormir demanant unes monedes. Es tracta d’assumir que encara tenim un carrer i una plaça amb el nom del Baró de Víver, però retallat a ‘Baró’ i no passa res. Es tracta d’assumir que el tal Baró té plaça i carrer i Lluís Hernández encara no. Es tracta d’assumir i comprendre que assenyalant aquestes coses no estàs aportant res al bon funcionament de la nostra societat i la feina de les nostres institucions i de qui les governa, que fa el que pot. Es tracta de no fer de rondinaire de la vida i per Sant Jordi comprar llibres i dir que regalar roses és antiecològic i hi haurà eleccions autonòmiques i després les europees i guanyarem i després Sant Joan i sense adonar-nos-en bones vacances i ens veiem a la Festa Major. 

Nota de l’autor: Durant la redacció d’aquest article ni he vist, ni he utilitzat, ni m’he recordat fins ara de les Adidas Samba blanques amb ratlles negres. Fet excepcional. Crisi del capitalisme.