Maribel

DAVID GODINO MOLINA

Quan es parla d’un mateix es pot caure en el parany de l’autocomplaença o bé córrer el risc de resultar poc interessant. Disculpeu-me, però és la manera més coherent que he trobat d’entomar l’encàrrec de l’Odei. 

M’he de remuntar fins a finals del 2003. Jo treballava en un gimnàs de Santa Coloma de Gramenet de monitor de sala de fitness, i la Maribel n’era usuària. En un descans entre exercici i exercici jo li devia explicar el meu gust per la cultura i en concret per l’escriptura i ella em devia adreçar, segurament sense pensar-s’ho gaire, a la redacció de la revista Fòrum-Grama. “Atansa-t’hi!, la meva filla col·labora assíduament des que va fer un treball de recerca per l’institut i està molt engrescada”. Aquell consell, entre tortuosos exercicis musculars, esdevingué l’inici d’una bonica història d’amor amb Fòrum-Grama i les persones que hi escrivien. 

Ja tenim la primera dada sobre mi. No em costa gaire explicar les meves coses a les persones adequades. I la segona: em considero una persona inquieta i amb ganes d’experimentar, fet que va fer que m’apropés al carrer de Sant Domènec per conèixer en Jaume, l’Odei, l’Albert, en Josep Lluís i tantes altres persones que vam anar passant pel petit local convertit en redacció. 

Vaig passar més de dos anys assistint de forma regular a les reunions del dilluns a la nit. Havia trobat un lloc que em proporcionava dos elements molt valuosos: d’una banda, formar part d’un grup de persones interessades per la cultura i el pensament i, de l’altra, tenir motius per alimentar la meva gran curiositat. Recordo amb afecte l’entrevista al Màrius Sampere feta entre el Xavi i jo, recordo els articles on diferents persones –entre elles l’actual alcaldessa de la ciutat– opinàvem sobre un tema, recordo els articles cobrint les exposicions del Joaquim Mir o del Rodin, o el de la descoberta del barri de Sant Pere i Santa Caterina… Ara que ho escric, m’adono de la força d’aquests records que no s’esborren amb el pas dels anys. 

Va ser un període de la meva vida on les feines no es van interposar entre la publicació i jo. Després, a poc a poc, la meva situació va anar canviant. Les meves col·laboracions es van anar espaiant fins a la desaparició. Però el que no ha desaparegut mai és el sentiment de vincle amb les persones que en aquell moment en formaven part, ni el compromís amb el projecte d’en Jaume P. Sayrach, que ara es torna a reactivar. 

Actualment, ja no treballo en una sala de fitness. Soc director d’un centre d’ensenyament públic: l’institut escola Baldomer Solà de Badalona. No he perdut les ganes d’escriure i, per tant, i si m’ho permeteu, m’agradarà parlar d’educació, equitat i igualtat d’oportunitats, però també de cultura i de tot allò que desperti la meva curiositat.