Marcs mentals i geopolítica: el cas d’Israel

LLUÍS SOLER ALSINA

Enquesta rere enquesta, els resultats són demolidors: una gran majoria dels jueus israelians donen suport a la guerra a Gaza i al Líban, així com al dur paper del seu exèrcit als territoris ocupats. Ni la mort de milers de civils, molts d’ells infants, ni la destrucció generalitzada d’habitatges i infraestructures, ni la proliferació de la fam, la malnutrició, la manca d’aigua i les malalties infeccioses semblen afeblir, ara per ara, el suport a la destrucció i la massacre contra els palestins. 

Un suport que, d’altra banda, va molt més enllà de Netanyahu. De fet, una part significativa de la població israeliana manifesta el seu rebuig frontal a la deriva cada cop més autoritària del seu primer ministre, i tant abans de la guerra com ara se succeeixen les manifestacions i les mostres de rebuig. No estem, doncs, davant un líder o un partit que ha sabut manipular hàbilment l’opinió pública del seu país, sinó davant d’un fenomen molt més estructural, molt més general: una població que, avui en dia, creu que tot intent d’arribar a un acord de pau amb els palestins és inviable i que opta clarament per l’anihilació sistemàtica no tan sols dels líders de Hamàs, Hesbol·là i altres organitzacions violentes, sinó també per l’expulsió de la seva població o, en el seu defecte, per anorrear-la materialment i moralment.  A l’Israel actual, els moviments pacifistes o, més senzillament, els partidaris de cercar una entesa basada en la creació d’un estat palestí als territoris ocupats, són una minoria cada cop més marginal.

Hi ha molts factors que incideixen en aquesta deriva bel·licista. Tanmateix, n’hi ha un que sovint ens passa per alt i que, tal vegada, hi juga un paper cabdal: els frames o marcs mentals.

Aquest terme, teoritzat pel lingüista nord-americà George Lakoff, fa referència no a allò que pensem i verbalitzem, sinó a les estructures profundes, als seus condicionants últims, als seus fonaments. I el mateix val a dir de les nostres reaccions emocionals. Actuen a nivell inconscient, però no per això deixen de tenir un paper fonamental a l’hora de construir una determinada percepció de la realitat i de valorar-la i afrontar-la. I com funcionen? Doncs bàsicament mitjançant metàfores i imatges, que actuen a mode de marc, de guia que ens permet interpretar i valorar allò que ens passa. Perquè, contràriament a les tesis de bona part de la psicologia cognitiva de fa unes dècades, la nostra ment no funciona pas com un ordinador sinó que, bàsicament, funciona a través de relats, de narracions. I aquestes, al seu torn, es vehiculen a través d’imatges i metàfores clau.

Doncs bé, el marc mental que s’ha activat a Israel d’ençà dels atemptats de l’octubre de l’any passat és el de l’Holocaust, és a dir, el símbol i exponent per excel·lència de l’anihilació total del poble jueu. Les massives i sorprenents incursions per terra, mai i aire dels milicians de Hamàs, així com el seu acarnissament extrem –amb violacions i filmacions d’assassinats d’infants inclosos– constituirien no pas un acte terrorista més, sinó la plasmació viva i punyent d’una mena d’Holocaust 2.0, d’un intent d’extermini total d’Israel. Cosa que, al seu torn, equival a ensorrar la raó mateixa de la creació d’aquest estat, a saber: garantir la vida i la seguretat dels jueus, acabar d’una vegada per totes amb el cicle de persecucions, discriminacions i matances de què han estat víctimes tantes i tantes vegades. Dit en altres termes: segons aquest marc mental, Hamàs i tota la resta de grups que llancen atacs contra l’estat hebreu són l’encarnació actual dels nazis. Són el mal absolut i volen la destrucció d’Israel i del poble jueu. Per tant, Israel té no només el dret, sinó també l’obligació moral de combatre’ls amb totes les seves forces. És una lluita a vida o mort on no hi pot haver cap mena de negociació, pacte o acord. Un combat total, sense límits ni escrúpols, car només la destrucció absoluta de l’enemic garantirà la seva supervivència.

Arribats a aquest punt, entra en escena un altre tret cabdal dels marcs mentals: actuen a mode de filtre, fent que, de manera automàtica i inconscient, rebutgem tota informació o percepció que no estigui en concordança amb aquest marc i, al contrari, magnificant i ampliant tot allò que en sigui coherent i el corrobori. D’aquí que les notícies i les imatges sobre el patiment o fins i tot la mort de civils palestins, menors inclosos, tinguin un impacte mínim en el gruix de l’opinió pública israeliana actual. I que, inversament, qualsevol acte de resistència palestina, fins i tot quan no utilitzi la violència física, és percebut, automàticament, com un engranatge més d’aquest mal absolut. 

Mentre aquest sigui el marc mental predominant, el suport a la guerra –Gaza, a Cisjordània, al Líban, a Síria i allà on calgui– seguirà, siguin quins siguin els costos humans, siguin quines siguin les conseqüències. I, per tant, el govern del país hebreu es veurà legitimat, a ulls de la seva població, per seguir en la seva estratègia d’extensió del conflicte. 

De tot això se’n deriva que les pressions diplomàtiques, econòmiques i geopolítiques contra l’aposta bel·licista de l’executiu de Netanyahu són necessàries, sí. Però no suficients. Qualsevol intent de posar fi a l’espiral de violència i destrucció de la zona passa, necessàriament, per la desactivació d’aquest marc mental avui dominant. Car, mentre prevalgui, serà molt improbable que la població israeliana aposti per intentar posar fi a la guerra. I, sense aquesta pressió interna, és evident que Netanyahu i el seu govern seguiran amb la seva estratègia de destrucció. Entre d’altres motius, perquè la seva supervivència política, i fins i tot personal (Netanyahu està acusat formalment de greus delictes), passa per la continuïtat de la lluita.

Però intentar desactivar un marc mental plenament consolidat és molt difícil, i més encara en el context tan advers com és la geopolítica de la zona. De fet, sembla improbable que algú sàpiga com fer-ho. El que sí és ben clar és que només es podrà intentar si a la població israeliana se li ofereix un nou marc mental alternatiu, capaç de guanyar-se la seva confiança. I això passa necessàriament per crear una metàfora alternativa. Una que, d’alguna manera, posi de manifest que aquest país només serà segur si reconeix el dret de l’altra part a tenir el seu propi estat. Difícil? Sí, molt. Improbable? També. Necessari? Més que mai.