Macroeconomia versus microeconomia

OPINIÓ

LLUÍS SOLER I ALSINA

Ja fa temps que sospitem que els grans indicadors econòmics, com ara el creixement del PIB, la inflació, el deute públic o la inversió en I+D, no es corresponen necessàriament amb la percepció sobre la situació financera del gruix de la ciutadania. Vaja, que una cosa són les gràfiques i les equacions que elaboren els economistes i una altra cosa, ben diferent, els problemes del dia a dia per quadrar comptes i evitar endeutar-nos (encara) més.

Tanmateix, recentment aquesta distància sembla eixamplar-se fins arribar a crear una autèntica fossa. Aquests dies en tenim dos exemples paradigmàtics. El primer és Irlanda. Els principals indicadors d’aquell país son l’enveja de gairebé tots els governs: l’economia creix a un ritme fort i sostingut, la inversió estrangera no para d’augmentar de la mà de grans empreses i milionaris d’arreu que hi estableixen la seva residència fiscal, l’atur minva a mesura que es creen força llocs de treball, bona part dels quals altament qualificats, el deute públic va minvant, i així un llarg etcètera. El segon el tenim aquí: segons l’influent setmanari The Economist, Espanya ha estat la millor economia d’aquest any, un exemple a seguir de creixement, innovació, competitivitat i reducció de l’atur. Què percep, però, el gruix de la ciutadania d’ambdós països? Doncs una situació radicalment diferent: augment imparable del cost de la vida, deteriorament de la qualitat d’alguns serveis públics, i molt en especial la sanitat, cost desmesurat de l’habitatge, fins al punt que bona part del jovent no hi pot accedir encara que treballi, creixents dificultats per tenir una feina estable i a jornada completa. I, sobretot, la por que, davant el ritme cada cop més ràpid amb què canvia el mercat laboral i el risc de quedar-ne desfasat, el nostre nivell de vida sigui inferior que el dels nostres pares.

D’on prové aquest abisme creixent? De ben segur que una de les claus la trobem en la revolució tecnològica i productiva en què ens trobem immersos. Cert, de modificacions radicals en la manera de treballar, ja en portem uns quantes, però l’impacte i el ritme actuals no tenen precedents. Internet de les coses, revolució industrial 4.0, teletreball, irrupció de la intel·ligència artificial: tots aquests canvis, i molts més, estan capgirant el model productiu, creant molts llocs de treball, sí, però destruint-ne d’altres i, en qualsevol cas, obligant-nos a un reciclatge constant si no en volem quedar al marge.

Uns canvis, però, que es veuen amplificats i condicionats per un altre fenomen: la globalització. I és que, tot i que som a les portes d’una imminent guerra comercial amb la Xina i, molt possiblement, també amb els Estats Units, el cert és que la combinació entre capitalisme financer i avenços tecnològics no sembla tenir aturador, i el seu impacte és brutal. Amb l’auge del teletreball i dels “nòmades digitals”, els indrets més atractius per a les empreses i/o amb més qualitat de vida reben una allau creixent de persones que s’hi instal·len, ja sigui de manera permanent o temporal. Són, bàsicament, professionals liberals, executius i inversors amb souls molt alts, cosa que està disparant els preus de l’habitatge, però també de la restauració i dels serveis. Paral·lelament, els fons d’inversió compren, remodelen, lloguen i especulen amb els pisos i locals d’aquests indrets, contribuint així a encarir-los encara més. Si Espanya o Irlanda eren països relativament barats fa trenta anys, ara s’estan convertint en indrets prohibitius. Llogar un habitatge o anar a un restaurant a Dublín, a Barcelona, a Mallorca, a Màlaga o la Cerdanya esdevé un luxe fora de l’abast d’una molt bona part de la seva població.

Paral·lelament, aquesta combinació de globalització i capitalisme financer també ens afecta per una altra via. Ens referim al fet que gairebé tots els Estats han entrat de ple en una cursa per veure qui és capaç d’atraure més inversió, més empreses (i més milionaris que hi vulguin establir la residència), cosa que implica, entre d’altres mesures, abaixar impostos al capital, reduir costos laborals i, per tant, oferir sous baixos (excepte per cobrir feines altament qualificades), així com retallar despeses en àmbits com ara la sanitat o l’educació. El resultat? Una progressiva degradació dels serveis públics. Cosa que obliga la gent a recórrer cada cop més al sector privat o semiprivat, és a dir, a pagar de la seva butxaca despeses que abans cobrien les administracions públiques. Activitats extraescolars de pagament, escoles concertades que ens conviden a assumir més i més despeses complementàries, mútues sanitàries per tal d’evitar les llarguíssimes llistes d’espera. I així successivament.

Tot això sense oblidar que la cursa per veure qui redueix més els impostos al capital i als rics afecta, de manera inevitable, la despesa social. Circumstància que, de retruc, afecta negativament no tan sols la població més empobrida, sinó també unes capes mitjanes creixentment precaritzades.

L’impacte combinat de totes aquestes tendències es tradueix en l’abisme creixent entre uns sectors minoritaris que en surten altament beneficiats ―com ara les corporacions financeres, fons d’inversió o experts en anàlisi de dades i en noves tecnologies― mentre que el gruix de la població veu com les seves despeses creixen més que els seus ingressos. Amb l’afegit que, en un entorn ultracompetitiu i canviant, el risc de caure en la pobresa, la marginalitat i l’exclusió ja no és patrimoni exclusiu de determinats col·lectius com ara immigrants, mares solteres o persones amb pocs estudis, sinó un escenari perfectament plausible, un espectre que sempre ens acompanya.

Endeutament a l’alça, serveis públics de pitjor qualitat, impossibilitat d’accedir a un habitatge digne i, sobretot, malestar, por i incertesa són, avui, omnipresents. Fins i tot quan els indicadors macroeconòmics són favorables. El contrast amb temps no tan pretèrits, en què el creixement del PIB es traduïa en millores tangibles en el nivell i la qualitat de vida per al gruix de la població, és radical, total. No és estrany, doncs, que els grans consensos de les dècades passades s’esmicolin i que el desconcert i el malestar creixin sense aturador.