Macosa, una llarga lluita obrera

MEMÒRIA

Aquesta és la primera part d’un relat de 150 anys de lluita obrera
en una de les fàbriques més importants de Catalunya

FERRAN SARO

Durant prop d’un segle i mig (de 1857 a 1994), l’existència de Macosa, que fins al 1947 va ser anomenada Can Girona, havia marcat el ritme quotidià de molts dels obrers, veïns i famílies del Poblenou. Amb el toc de la sirena de bon matí, començaven les jornades de més de 14 hores i quan, de nou, la sirena es feia sentir per assenyalar l’hora de plegar, tot just començava el torn de nit.

La més alta xemeneia del Poblenou, la de la foneria, que fa uns anys va ser reconstruïda, i que ara de nou torna, ha estat en perill de caure. La xemeneia escampava els seus fums, sobretot els dies de més emissions, no tan sols per la fàbrica. També contaminava els habitatges dels veïns més propers. L’esvelta i singular Torre de les Aigües, inaugurada el 21 de juny de l’any 1882, de 63 metres, donava aigua potable a Barcelona. Ara ha estat recuperada amb el magnífic projecte dels arquitectes Toni Vilanova i Eduard Simó, i assenyala el lloc central de la fàbrica. Amb la seva presència, fa que avui ningú pugui oblidar que al bell mig del Poblenou, entre nous habitatges, hotels de luxe i equipaments, hi van treballar milers de treballadors de Macosa en diverses generacions.

Però, sens dubte, el que més definia i marcava el caràcter fabril del Poblenou eren els obrers de les nombroses fàbriques existents. Primer, Les Indianes, fins a mitjan segle XIX i, a poc a poc, els petits forns i tallers es van anant convertint en grans fàbriques, com la de Macosa.

Va ser la família Girona, de la burgesia de Barcelona, la que va constituir allò que amb temps seria la Macosa. Primer, l’any 1857, amb la Ferreria Barcelonesa, que el 1861 seria la Ferreria Mare de Déu del Remei. Al llarg dels anys varen anar adquirint noves propietats, no sense problemes i conflictes amb els veïns, per tal d’ampliar progressivament els terrenys de la fàbrica, fins a arribar al màxim, cap als anys 40. Van arribar a tenir més de 3.000 treballadors en la dècada dels anys 60-70.

D’aquesta manera, Macosa es convertí en una de les indústries més importants de Barcelona i de Catalunya, tant des del punt de vista dels forns i dels laminats, com del muntatge d’estructures, de ponts, de grues, d’escales mecàniques i sobretot de la construcció de vagons, tramvies i de la indústria del ferrocarril.

Però si Macosa-Can Girona va ser important des del punt de vista industrial, més ho va ser per la seva aportació a la història i a la lluita del moviment obrer català. La lluita dels treballadors de Macosa ha estat present al llarg dels anys en tots els fets importants del moviment obrer.

Una de les primeres vagues va ser la de l’estiu de 1872, que va durar més de tres mesos i va significar el tancament de la fàbrica, amb motiu de reivindicar treballar una jornada de vuit hores diàries. La presència de la CNT va ser decisiva, donant empenta a les primeres organitzacions sindicals. En l’època de la dictadura de Primo de Rivera, el pistolerisme, organitzat per la patronal, va intentar eliminar els sindicats, assassinant els líders sindicals a Can Girona. Durant la República es va construir material de guerra per col·laborar en la lluita contra l’alçament franquista que va bombardejar la fàbrica i van morir alguns treballadors. Es va instal·lar una bateria antiaèria dalt de la Torre de les Aigües. Els treballadors de Macosa varen participar en la vaga dels tramvies de l’any 1951 quan va ser desmantellada una cèl·lula del PSUC. Entre els detinguts, hi era Gregori López Raimundo, que anys més tard seria el secretari general del partit. Molt dura va ser la lluita obrera, des de la clandestinitat, durant tots els anys de la dictadura franquista, amb les vagues de 1962, on molts treballadors van ser acomiadats, igual que en la vaga de l’any 1970. No és d’estranyar, per tant, que en els arxius de Salamanca hagi aparegut documentació de més d’un centenar d’obrers de la Macosa.

A Macosa, sempre ha calgut una lluita constant per millorar les condicions de treball i la millora en la seguretat. A tall d’exemple, podem recordar alguns dels accidents mortals, com el de l’any 1965, quan un treballador va caure dins del forn. El 1969, va haver-hi un accident quan es reparaven unes escales en el metro de Girona/Consell de Cent. Van morir dos companys i dos més van quedar greument ferits. El 1974 també va morir un company de la laminació quan li va rebentar una mola. L’any 1979, va morir un electricista que estava reparant una grua. Anys més tard, una altra mola va rebentar un obrer de la 10a divisió. També van morir dos més en la sisena. Un pintor va caure des de dalt d’una escala i un fuster va caure d’un vagó quan treballava dalt d’uns cavallets.

Es va treballar molt de temps amb amiant, fins i tot quan aquest producte ja estava prohibit en alguns països europeus. El govern espanyol el va prohibir el 2001. Les moltes denúncies per les pèssimes condicions de treball tòxic i perillós no van significar, per part de la patronal, cap canvi. Al contrari, aprofitaven les denúncies per amenaçar de tancar i desmantellar aquelles divisions que més estaven en contacte amb l’amiant. Ara, com a conseqüència d’aquella forma de treballar i de manipular l’amiant, són molts els treballadors que en els darrers anys han mort a causa del càncer.

Després de la darrera vaga de 1970, amb molts acomiadats i empresonats –alguns se’n van deslliurar en amagar-se a la catedral de Barcelona– es va tornar a organitzar una Comissió Obrera que va dirigir la lluita del moviment obrer durant els darrers anys del franquisme i fins a l’arribada de la democràcia. Calia enfrontar-se al duríssim sindical vertical que a Macosa representava Jesús Calvo, regidor de l’ajuntament franquista de Barcelona i vicepresident del sindicat vertical del metall.

No va ser fàcil la lluita des de la clandestinitat. Macosa participà en les vagues generals del metall, en l’aturada en solidaritat amb els assassinats dels advocats d’Atocha. I era difícil i arriscada la lluita, ja que, a més de la repressió franquista, el sindicat vertical a Macosa controlava als treballadors a base de por i de prebendes (oferint-los de pisos, atès que Jesús Calvo presidia el Patronat de l’Habitatge). La Comissió Obrera exigia informació, presentava la Plataforma Reivindicativa, lluitava contra els cronometratges, exigia mesures de seguretat i a poc a poc en assemblees en les seccions i divisions es donava a conèixer i prenia força. Fins a arribar el moment en què es varen forçar unes eleccions sindicals abans de la democràcia, que l’empresa va admetre. Significava la fi del vertical. La primera mesura d’aquell primer comitè de quinze companys elegits en llistes obertes, amb majoria de CC.OO., va ser una neteja amb lleixiu de la sala del Jurado d’Empresa amb la participació de tots els treballadors, com a forma simbòlica del final del verticalisme.

El 1977, dos anys després de la mort del dictador que molts treballadors varen celebrar, es van fer les primeres eleccions sindicals democràtiques. CC.OO. va guanyar als tallers i, UGT, en el col·legi de tècnics i administratius. L’any 1978 es presentà la Plataforma Reivindicativa que s’havia debatut i aprovat en assemblees per negociar el conveni. L’empresa va voler demostrar la seva força i oferí uns punts mínims inacceptables, el que comportà una mobilització pels carrers i places de Poblenou i del centre de Barcelona, en una vaga de 21 dies durant el mes de desembre. Finalment, es va acordar tornar a la feina un cop aconseguides millores salarials i de reducció d’hores de treball, així com unes millores socials que tenien a veure amb l’economat i el menjador. Però la conquesta més important va ser aconseguir l’amnistia laboral, que significava declarar injustos els acomiadaments de les vagues dels anys 60 i 70 i la tornada a l’empresa dels treballadors acomiadats.

La dècada dels anys 80 va ser molt dura perquè la crisi de la siderúrgia en l’àmbit d’Europa i la guerra Iran-Iraq va comportar el tancament dels forns i de la laminació, i els primers expedients de regulació. El 1984, el Comitè Olímpic aprovà les olimpíades de Barcelona de 1992. A partir d’aquella data, cada cop es parlava més que no interessava la continuïtat de Macosa. Barcelona volia obrir els seus carrers al mar i, per tant, calia desviar les línies del tren del Maresme i que utilitzava la Macosa. Al mateix temps la gran extensió dels terrenys de la Macosa era un caramel molt profitós per fer beneficis ràpids amb l’especulació immobiliària.

El nombre de treballadors s’havia reduït a un miler. A partir d’aquesta situació, els esdeveniments es varen accelerar. L’objectiu prioritari era unificar les dues empreses ferroviàries més importants: Macosa i la Maquinista. Macosa canvià a Meifensa, que es va desfer de seccions com la de molles i escales mecàniques, i es quedà amb la producció de material ferroviari i amb els treballadors, i Macosa es dedicà a gestionar els terrenys. El 13 de desembre de 1993, es va signar pel comitè d’empresa de Meinfesa el conveni únic per a Barcelona. L’enderrocament de les naus no es va organitzar bé. Se’n tallaven les columnes sense haver tret abans els sostres d’uralita, i amb treballadors en les naus properes. Plànols i documents de la història de Macosa que estaven en la nau de vàlvules es van salvar gràcies al fet que un grup de treballadors els van recollir i en van evitar la destrucció. Avui estan dipositats a l’Arxiu Nacional de Catalunya.

Els últims treballadors que van sortir de les velles instal·lacions de Poblenou ho van fer l’abril de 1994. S’acabaven d’aquesta manera els prop de 150 anys de Macosa i d’una part molt significativa de la història del moviment obrer català.

Ara, a Poblenou, resta la Torre de les Aigües i la xemeneia de la laminació, com a monuments històrics del que va ser una part de la indústria en el Poblenou i de la lluita obrera. A Santa Perpetua de la Mogoda, els treballadors d’Alstom saben i coneixen bé els seus orígens i que tota la lluita històrica del moviment obrer, tant de la Maquinista com de la Macosa, mai no es podrà oblidar, perquè forma part de l’ esperit i de la consciència tant dels treballadors en actiu com de tots aquells que durant més de 150 anys van ser protagonistes en majúscula de la història obrera a Catalunya.

Ferran Saro va ser treballador de la Macosa i és autor del llibre ‘Macosa, la fàbrica del Poblenou‘.